Milhomes

Un relat de: Josoc

Milhomes
Avui, tot ordenant un àlbum de fotos, m´ha vingut a les mans un retrat meu de fa molts, molts anys enrera. Allà estava jo, amb el meu uniforme escolar, les dues gruixudes trenes, un beatífic somriure als llavis i, entre els meus braços, el Milhomes.
Vet aquí un dels records de la meva infantesa que roman més viu en mi a través del temps. Jo devia tenir uns 10 anys poc més o menys quan em van regalar el gosset. La seva mare havia mort en el part i els cadells van ésser repartits, just acabats de néixer.
Recordo que posat sobre la taula del nostre menjador, avançava a penes, movent sols les potetes del davant i arrossegant les del darrera. Tenia els ullets encara mig clucs. Era beig, amb el pèl molt arranat i amb el morret, les puntes de les orelles i la de la cua negres. Tan petit i ja lladrava violentament si bé amb una veueta prima, prima. Per això vaig posar-li Milhomes, tot i que va resultar que era una gossa. Però jo què sabia!
Vaig responsabilitzar-me d'ell, o millor dit d'ella, tot seguit. Li donava llet cada tres hores amb un improvisat biberó. A la nit dormia en un cistellet al costat del meu llit i jo posava el despertador a una hora determinada per alimentar-lo.
Quan ja voltava per tota la casa pel seu compte, un dia va posar la poteta sobre el braser encès i s'hi va fer una bona cremada. Vàrem curar-li la ferida, va portar durant un temps la pota embenada i per aquest motiu, jo el portava sempre a coll. Des de llavors la pell de sota va quedar-li d'un color rosat a diferència del to negrós de les altres potes.
Va anar creixent i érem els millors amics del món. Quan tornava de l'escola el portava a passejar. Em feia unes arribades!
Va passar més d'un any. Llavors jo estudiava música a l'Escola Municipal. Eren dies d'examen i no podia jugar tant com abans amb el Milhomes. Per poder estudiar piano tancava la porta de l'habitació i ell es quedava a fora grinyolant.
A final de curs, totes les alumnes aprovades fèiem un concert al Teatre Principal, amb assistència dels pares i familiars. El concert era després de sopar, ja vaig anar a la tarda a casa la pentinadora, tenia un vestit nou per estrenar i estava nerviosa i il·lusionada a la vegada.
Devia ser a últims de maig. Cap al tard de la tarda. Com quasi sempre, havíem sortit a passejar el gos i jo. Tornant, vaig trobar-me una veïneta i vaig començar a explicar-li les novetats que m'esperaven aquella nit. Recordo que totes dues vàrem asseure'ns al pedrís de l'entrada de casa meva. El Milhomes corria amunt i avall de l'ampla vorera. De cop va travessar el carrer. Passava un camió. Jo vaig fer un crit. Ell ja era a sota, sembla talment que el vegi, tan menut entre les immenses rodes. En sentir-me va voler venir i les rodes del darrera varen passar-li per sobre. Jo hi vaig córrer i ell em va mirar encara, amb ulls enterbolits i va moure una mica, mica la seva cueta, com en un últim adéu, abans de morir.
No puc pas descriure la meva desesperació, encara ara passats tants, tants anys, en pensar-hi sento que el cor em batega més de pressa. No sé què va passar després, no recordo qui el va recollir.
El que sí sé, és que aquella nit, precisament aquella nit, havia de tocar en un concert per primera vegada a la meva vida.
Jo plorava i plorava. els de casa em volien consolar, però no sabien com fer-ho. Només parlaven del concert, que era important, que no em donarien notes si no em presentava, que perdria el curs...
A mi res no m'importava. Però sense saber com, vaig trobar-me tota mudada, amb el vestit nou, però amb els ulls d'allò més vermells, asseguda entre les altres alumnes, a dalt de l'escenari del teatre. Algú em va donar un cop de colze perquè havien cridat el meu nom. Vaig anar cap al piano i vaig començar a tocar la meva peça. Era una marxa militar: mi, sol, do, re, mi..pensava en el Milhomes, jo no el deixava entrar quan estudiava i ell plorava darrera la porta i ara jo tocava i ell...
Els ulls se m'omplien de llàgrimes altra vegada i no veia les notes. Però les sabia tan de memòria que anava tocant maquinalment. Recordo com m'estranyava que les meves mans sabessin el que havien de fer, mentre el meu pensament estava tan lluny d'elles.
L'endemà el Milhomes va ser enterrat al pati de casa. I AQUELL VA SER L'ÚLTIM ANY QUE VAIG ESTUDIAR PIANO.

Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    Materile | 27-04-2011


    He vist per algun comentari que et diuen Montserrat, és per això que et desitjo el millor i que puguis fer feliç amb els teus escrits a tots els relataires que ja t'hem desc obert.

    MOLTES FELICITATS!

    Materile

  • És fantàstic!![Ofensiu]
    Materile | 27-04-2011 | Valoració: 10


    Estimada Josoc,

    És un relat preciós i encara que el llegeixi mil vegades ho continuarà essent-ho.

    És tan ple de sentiment que m'ha calat fins al moll de l'os. Quan me l'has receptat em sonava el nom i he vist que ja l'havia llegit i comentat, però no hi fa res: m'ho he passat bé rellegint-lo.

    M'agrada que m'indiquis el relat que creus que és més adequat en el mo0ment, tens molts relats escrits i no sé per on començar.

    M'agraden molt, i els necessito, els teus comentaris. M'agradaria dominar bé l'escriptura, necessito escriure per tirar endavant el que em queda de vida.
    Això que et dic és una feblesa que tinc amb tu. Tinc una vida molt complicada i ja no sóc jove i escriure i vosaltres RC ompliu de sentit el meu camí.

    Gràcies, moltes gràcies per ser aquí.

    Una abraçada,

    Materile







  • Inoblidable!![Ofensiu]
    Materile | 29-03-2011 | Valoració: 10

    Josoc, acabo de llegir el relat sobre el Milhomes i he de confessar que has aconseguit fer-me plorar. És un relat fantàstic, ple de tendresa i dolor, ric en paraules i sentiments.
    Comparteixo el teu dolor d'abans i d'ara, perquè aquests animalets que tant es fan estimar no es poden oblidar mai. Jo, sovint em vénen les llàgrimes als ulls quan penso en el Pinxo o veig alguna foto seva.
    M'agradaria saber què tenen que et roben el cor sense adonar-te'n.
    Gràcies, jo sóc!
    Una abraçada,
    Materile

  • Una història entre dos[Ofensiu]
    Unaquimera | 23-02-2011

    Enhorabona pel primer del premi obtingut com autora del relat en el concurs, Montserrat!
    Et devia fer il.lusió veure’l publicat, oi?

    La història que conté resulta entendridora i, encara que he sentit dir en ocasions a algunes persones que no entenen com es pot arribar a establir una relació semblant entre un ésser humà i un animal, jo ho entenc perfectament.
    Crec que l’afecte entre ells és una relació d'afecte especial, una d’aquelles Coses de dos que depén en parts proporcionals dels implicats.

    T’envio una abraçada afectuosa,
    Unaquimera

  • un relat preciós[Ofensiu]
    Lior | 25-09-2008

    no he tingut mai un gos (tot i que algun dia m'encantaria tenir-ne un) però sí he tingut altres animals i quan se m'han mort sempre ho he passat molt malament (excepte amb els peixos, als quals mai els he arribat a agafar afecte). Ara tinc un conillet d'Índies i només de pensar que algun dia ja no hi serà, em fa molta pena.
    M'ha agradat molt el teu relat, aquest amor que sents pel teu gos... I pensar que hi ha gent que els abandona!!

    Fins aviat.

  • TENDRE, MOLT TENDRE[Ofensiu]
    JOSEFINA | 09-10-2007 | Valoració: 10

    Molt tendre aquest relat. M'agrada i m'entristeix.
    Crec que hauries d'haver seguit tocant en record seu.
    Clar que ... mai és tard.

  • Hola amiga[Ofensiu]
    brumari | 04-10-2007

    Durant tota la meva vida el gos ha estat un element del paisatge familiar. A casa dels pares sempre vam tenir-ne i a casa meva sempre n'he tingut. Per tant, he pogut entendre molt bé les teves emocions.

    Tens una prosa elegant i àgil, que es llegeix amb fluïdesa. I toques temes senzills però carregats d'humanitat. Tot això fa que llegir-te sigui un plaer.

    Una abraçada,

    Joan

  • què bé haver-te trobar![Ofensiu]
    ANEROL | 04-10-2007 | Valoració: 10

    Em diràs bleda, però se m'han escapat algunes llàgrimes. He vist les escenes tan clarament. I, com has rememorat el moment del concert...

  • Veient la teva foto....[Ofensiu]
    MarBlava | 04-10-2007 | Valoració: 10

    t'he imaginat tocant el piano amb el cor encongit....
    Les vivències que es tenen de petits es recorden millor que cap i més un moment tan trist per a tu...
    Jo també se el que es sent en perdre un animalet estimat i se el que vas sentir aquell dia i ara al recorda-ho.
    Gràcies per compartir amb nosaltres els teus records.
    Una abraçada!

  • Ha estat un conte...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 04-10-2007 | Valoració: 10

    ...molt entranyable, la mort com a tema principal i la joia de la teua jovenesa, com la mort pot ser-nos present a curta edat. Jo tenia una gata que es deia Maia quan jo era d'uns setze anys a aquella gata la vaig ensenyar a lluitar amb mi en el llit quan era un cadell i es defensava, es va fer amiga d'un gos d'una dona veïna meua i un dia la va agafar un cotxe, eixe dia havia perdut el primer membre de la meua família, després vindria mon pare. El cert és que quan va morir el gos de la veïna va passar per la planta baixa on jo vivia i va esperar la Maia, no sabia que havia mort. Una forta abraçada de Vicent.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josoc

Josoc

129 Relats

523 Comentaris

114838 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc una apassionada de les lletres, m'agrada llegir i escriure. Durant molt de temps he guarsat per mi sola la majoria dels meus escrits. Fins que vaig descobrir els RELATS. M'agrada pensar que són llegits, tal com jo llegeixo els d'altres. M'agradaria molt que els comentéssiu.