Milhomes

Milhomes
Avui, tot ordenant un àlbum de fotos, m´ha vingut a les mans un retrat meu de fa molts, molts anys enrera. Allà estava jo, amb el meu uniforme escolar, les dues gruixudes trenes, un beatífic somriure als llavis i, entre els meus braços, el Milhomes.
Vet aquí un dels records de la meva infantesa que roman més viu en mi a través del temps. Jo devia tenir uns 10 anys poc més o menys quan em van regalar el gosset. La seva mare havia mort en el part i els cadells van ésser repartits, just acabats de néixer.
Recordo que posat sobre la taula del nostre menjador, avançava a penes, movent sols les potetes del davant i arrossegant les del darrera. Tenia els ullets encara mig clucs. Era beig, amb el pèl molt arranat i amb el morret, les puntes de les orelles i la de la cua negres. Tan petit i ja lladrava violentament si bé amb una veueta prima, prima. Per això vaig posar-li Milhomes, tot i que va resultar que era una gossa. Però jo què sabia!
Vaig responsabilitzar-me d'ell, o millor dit d'ella, tot seguit. Li donava llet cada tres hores amb un improvisat biberó. A la nit dormia en un cistellet al costat del meu llit i jo posava el despertador a una hora determinada per alimentar-lo.
Quan ja voltava per tota la casa pel seu compte, un dia va posar la poteta sobre el braser encès i s'hi va fer una bona cremada. Vàrem curar-li la ferida, va portar durant un temps la pota embenada i per aquest motiu, jo el portava sempre a coll. Des de llavors la pell de sota va quedar-li d'un color rosat a diferència del to negrós de les altres potes.
Va anar creixent i érem els millors amics del món. Quan tornava de l'escola el portava a passejar. Em feia unes arribades!
Va passar més d'un any. Llavors jo estudiava música a l'Escola Municipal. Eren dies d'examen i no podia jugar tant com abans amb el Milhomes. Per poder estudiar piano tancava la porta de l'habitació i ell es quedava a fora grinyolant.
A final de curs, totes les alumnes aprovades fèiem un concert al Teatre Principal, amb assistència dels pares i familiars. El concert era després de sopar, ja vaig anar a la tarda a casa la pentinadora, tenia un vestit nou per estrenar i estava nerviosa i il·lusionada a la vegada.
Devia ser a últims de maig. Cap al tard de la tarda. Com quasi sempre, havíem sortit a passejar el gos i jo. Tornant, vaig trobar-me una veïneta i vaig començar a explicar-li les novetats que m'esperaven aquella nit. Recordo que totes dues vàrem asseure'ns al pedrís de l'entrada de casa meva. El Milhomes corria amunt i avall de l'ampla vorera. De cop va travessar el carrer. Passava un camió. Jo vaig fer un crit. Ell ja era a sota, sembla talment que el vegi, tan menut entre les immenses rodes. En sentir-me va voler venir i les rodes del darrera varen passar-li per sobre. Jo hi vaig córrer i ell em va mirar encara, amb ulls enterbolits i va moure una mica, mica la seva cueta, com en un últim adéu, abans de morir.
No puc pas descriure la meva desesperació, encara ara passats tants, tants anys, en pensar-hi sento que el cor em batega més de pressa. No sé què va passar després, no recordo qui el va recollir.
El que sí sé, és que aquella nit, precisament aquella nit, havia de tocar en un concert per primera vegada a la meva vida.
Jo plorava i plorava. els de casa em volien consolar, però no sabien com fer-ho. Només parlaven del concert, que era important, que no em donarien notes si no em presentava, que perdria el curs...
A mi res no m'importava. Però sense saber com, vaig trobar-me tota mudada, amb el vestit nou, però amb els ulls d'allò més vermells, asseguda entre les altres alumnes, a dalt de l'escenari del teatre. Algú em va donar un cop de colze perquè havien cridat el meu nom. Vaig anar cap al piano i vaig començar a tocar la meva peça. Era una marxa militar: mi, sol, do, re, mi..pensava en el Milhomes, jo no el deixava entrar quan estudiava i ell plorava darrera la porta i ara jo tocava i ell...
Els ulls se m'omplien de llàgrimes altra vegada i no veia les notes. Però les sabia tan de memòria que anava tocant maquinalment. Recordo com m'estranyava que les meves mans sabessin el que havien de fer, mentre el meu pensament estava tan lluny d'elles.
L'endemà el Milhomes va ser enterrat al pati de casa. I AQUELL VA SER L'ÚLTIM ANY QUE VAIG ESTUDIAR PIANO.