Menudències

Quan era menut l'estiu era sinònim de genolls pelats, de mans brutes, d'horaris inexistents, de mosquits, d'espases de fusta, de crits materns des de les balconades. Però, sobretot, l'estiu tenia olor i color de riu. Els iaios vivien en una petita casa a la vora del riu i ell gairebé no s'hi movia en tot l'estiu. Enrere quedaven les obligacions escolars i la rutina diària. Tot l'any esperava les primeres calors que anunciaven la imminent arribada de les vacances. Els primers calçons curts i el serrell enganxat al front per la suor es convertien en símbols de llibertat i anarquia. Ell es delia per tornar a respirar aquella aroma inconfusible, dolça i calenta, però, al mateix temps, aclaparadorament refrescant i embriagadora. Era una olor que només es podia reconèixer a l'estiu i en aquell indret, en aquella petita pàtria, la resta de la vila no feia la mateixa olor ni de bon tros.
D'altra banda, l'estiu portava aconteixements importants que calia no perdre's. Sant Joan i la festa major d'agost n'eren els més esperats. Pels volts de Sant Joan i, un cop retrobat amb la colla, la tasca més important consistia en recollir andròmines i trastos vells per a la foguerada. El fato recollit s'amuntegava en un racó del solar esperant el seu destí flamíger. Un cop recollit tot el material i ben apilat, la pira era coronada per un ninot vestit amb roba vella, pantalons de pana i camisa a quadres, i farcit de palla. Aquesta tasca es feia hores abans de l'esperat aconteixement. Llavors, un cop tot a punt, es quedaven mirant orgullosament aquella escultura barroera i amorfa que, als seus ulls infantils i innocents, semblava la més preuada obra d'art. Més tard, amb ajuda dels pares, l'efímera muntanya d'escombraries cremava sota l'àvida mirada d'aquells xiquets de cares brutes però il·luminades.
L'estiu transcorria indefectiblement, cada dia representava un nou repte per a aquelles imaginacions efervescents. El futbol, la pesca, les bicicletes i les remullades al riu eren el pa de cada dia i els personatges més inversemblants, pirates, herois i monstres es passejaven per l'esgambi riberenc. El riu s'ho mirava tot com un espectador privilegiat, sever i, alhora, transigent perquè, ell millor que ningú, sabia que les entremaliadures estivals tenien els dies comptats.
Si les foguerades de Sant Joan obrien les portes a l'estiu, la festa major tenia un regust agredolç que, amb les seves revetlles de nits fresques, anunciava a toc de pasdoble l'ineludible setembre . Malgrat tot calia gaudir al màxim de cada instant i de cada esdeveniment festiu. La festa era cotó de sucre, tramussos i xufles, xerrades i maquinacions nocturnes als brancals, cercaviles de la banda, estrenar calçons i camisa nous, clenxes repentinades, revetlla a la plaça dels àlbers, processó amb olor d'encens i cera, correbous i cucanyes al riu, gegants i capgrossos, focs d'artifici; tot de sensacions i esdeveniments que servien de traca final a un estiu que s'escolava entre oliveres, jocs, riures i casetes de fira. En poques setmanes els xiquets tornarien a asseure's en els seus pupitres escolars per, amb una enyorança continguda, somiar desperts aquells moments irrepetibles.