Menorca experience

Emprenc per primer cop un viatge sola, serà només un cap de setmana però la importància que pren és tan rellevant que la intensitat amb la que ho afronto és molt més.
Aterro a l’aeroport de Menorca i no puc parar de pensar per què no he fet aquest pas abans. És fosc, segueixo l’instint perquè no sé on he d’anar, tinc un mapa que m’indica on dormir, agafo el bus i vaig a Maó.
L’hotel és una meravella, tinc la banyera al costat del llit i l’ambient que es respira és d’una comoditat absoluta, fa una olor especial... entre oli essencial i plantes aromàtiques, em sento serena.
Surto a sopar, és tard però per a mi sola estic segura de trobar taula. Veig un bar amb encant, m’atreu i hi entro.
Pensar en l’amor em persegueix: hi estem treballant amb el grup de teatre, el meu marit, jo mateixa... necessito estimar-me una mica. La cadira que tinc davant m’ofereix un cor que m’acompanya durant la vesprada. Penso en l’assaig d’avui, un bon motiu per saltar-me’l, anar sola a Menorca. He arribat al capvespre i no veig el mar, tinc ganes d’anar fins al port, crec que és prop d’on sóc ara.
És curiós viatjar sola, tens mirades encuriosides, els veus als ulls que voldrien preguntar-te el més obvi: estàs sola? Molts no gosen fer-ho i penses que es perden una oportunitat de conèixer-te, en realitat estic oberta a relacionar-me amb tothom que li vingui de gust, només cal mantenir una conversa, normalment començant per una pregunta, potser per: estàs sola?
Quan passes una estona en silenci i estàs acostumada a xerrar molt costa no produir paraules encadenades, és com un vici, necessites dir coses. T’adones de la importància de tenir algú a la vora per acompanyar la vetllada, tenir una mirada davant per acompanyar la conversa quan el cap et bull i tens mil històries per explicar.
Al meu costat hi seuen dos homes, farem una copa junts més tard. Són divertits, m’ha agradat conèixer-los i parlar amb ells, aporta riquesa la gent nova i inesperada quan entra a la teva vida sense trucar a la porta.
L’endemà, m’aixeco d’hora, ganes de fer mil coses.
Esperant no puc parar d’escriure. Un cafè, el sol a la cara i el silenci.
Vaig amb el bus, miro per la finestra, no tinc gaire temps per gaudir d’aquesta terra. Pedres rogenques s’afileren ordenadament al marge de la carretera, delimiten l’espai que ocuparan vaques i ovelles, potser també algun cavall.
Arribada a Ciutadella, no és estiu i hi ha poc moviment, gent menorquina tan sols que van a comprar o es passeja.
Vull veure la mar. Camino molt fins arribar al penya-segat, m’assec a les roques i miro a l’horitzó, es veu Mallorca crec. Fa calor. El sol ja és molt calent però m’agrada, l’hivern és llarg i s’agraeix el sol, reconforta l’ànima.
Mar calmada que fa remor a les roques, no esquitxa, només les acaricia fent un so que embriaga. Només jo i la mar.
Estic cansada, crec que avui faré ús de la banyera fantàstica que tinc a l’habitació. Tinc ganes de tancar els ulls i obrir els altres sentits, l’aroma dels olis i l’aigua calenta. M’adono que parlo de la mar, penso que aquí ha de ser així... a ses illes tenen la mar i a Catalunya el mar. Crec que li va més l’article femení, si penso en com es mou és com una dansa molt femenina... m’agrada la mar.
El silenci no és silenci, t’obre a nous sons diminuts que no havies sentit mai abans. El silenci et transporta a noves sensacions, a descobrir què passa al teu voltant. No escoltem prou... Anem per la vida mirant-nos el melic i ens perdem tot el que el món ens ensenya generós, espontani i les persones que ens envolten desconegudes però que també tenen molt a dir. Escoltar. Saber escoltar és un art. Escoltar el silenci no és fàcil, et fa anar cap als pensaments, de vegades els més ocults, aquells que no voldries trobar... Cal escoltar-los també, inclús els que estan sota la crosta...
M’acompanyen a Es Castell i escolto com va anar la història d’aquest poble, barreja de cultures que van deixant la seva empremta. Passejo vora les barques, amarrades fent una enramada perfectament dissenyada, cadascuna al seu lloc fent el mateix balanceig.
Menorca és un lloc tranquil, et permet anar sense pressa i escoltar la natura, els carrers, la gent... escoltar l’illa.
Des d’una terrassa observo uns nens jugant a la plaça, demano unes braves i una canya. Sóc feliç, ara i aquí.
Espero per anar a l’aeroport pensant què he sentit aquests dies. Ganes de tornar, no he pogut gaudir de les platges paradisíaques, l’hivern limita alguns aspectes i el temps també. A la propera. Cal repetir.
Aeroport petit i buit, és hivern. Sento només els motors de les neveres del Pans&Company.
Per què sempre brilla tant el terra dels aeroports...