Memòria etílica

Un relat de: pixa-pins
Memòria etílica

Des de la perspectiva del poeta,
os parlaré d’una memòria etílica
que forma part del nostre patrimoni
i fora necessari preservar,
doncs malauradament, avui en dia,
es troba en un estat molt lamentable.
En un principi estaven les cerveses,
daurades com el sol, desenfadades
com una orgia de turistes nòrdiques
enmig d’una revetlla de Sant Joan.
Nosaltres les bevíem
en gerres, gots de plàstic, en ampolles
de litre que canviaven
ràpidament de llavis i de mans.
I tot eren concerts de Barón Rojo,
festes de Gràcia o Sants,
Patums de Berga,
divendres i dissabtes a la nit
amb la finalitat d’emborratxar-nos
salvatgement inscrita en el genoma.
Després les coses van canviar i llavors
ja treballàvem a mitja jornada
i no estudiàvem o potser estudiàvem
coses absurdes com Filosofia.
I va arribar l’etapa dels gintònics,
dels gots de tub damunt dels urinaris
en una discoteca esquizofrènica.
Solíem demanar-los de Beefeater
però sempre ens els posaven de garrafa,
tot i que és cert que a la tercera ronda
ja no trobàvem cap motiu de queixa.
Esment a part mereixen les ressaques,
esfereïdores,
post-apocalíptiques,
d’aquells diumenges en els que esmorzàvem
un suc de taronja i un Gelocatil.
I poc a poc ens vam convertir al whisky
i freqüentàvem sempre un bar de copes
mentre la joventut se’ns esmunyia
entre les mans com un grapat de sorra
i quan entrava alguna noia incauta
ens hi llançàvem com voltors famèlics,
parlàvem de política o fingíem
que ens agradava el cine de Truffaut.
Els esdeveniments esdevenien
de forma natural, sense sorpreses,
seguint totes les pautes del guió:
no ens pujaven el sou a l’oficina,
fèiem cursets d’anglès o d’informàtica,
llogàvem un cinquè sense ascensor
i anàvem a les bodes dels amics.
I al capdavall, després de tantes coses,
va arribar un dia en que, de cop i volta,
estàvem bevent vi
en uns sopars de dos o tres parelles
mortalment avorrits, on manteníem
converses que versaven normalment
sobre colesterol, sobre hipoteques,
i sempre algú al final deia la frase:
oi que ens hauríem de veure més sovint?
I nosaltres obríem les ampolles
i oloràvem el tap com uns experts
de pa sucat amb oli.
I en un moment donat ens va sorprendre
el nostre propi rostre en el mirall
i vam saber que no érem els mateixos
que ja no tornarien les cerveses,
els gintònics,
els whiskys,
les ampolles de vi.
Que no ha de preocupar-nos la cirrosi,
perquè ara som persones respectables
que mantenim a ratlla els triglicèrids
d’aquesta fastigosa decadència.
És l’època de l’aigua mineral.

Comentaris

  • assaborir saviament[Ofensiu]
    magalo | 22-09-2012


    Magistral aquest recorregut en el temps banyat amb les begudes de cada època viscuda. A mi no em va agradar mai ni la cervesa ni el whisky. Els meus temps de pubs i discos els vaig remullar amb bastants cointreaus amb pinya , però m’he sentit força identificada amb el teu relat. Molt i molt divertit. He de dir però que discrepo en que ens haguem de conformar amb el vichy o l’aigua. Una copeta de tant en tant d’algunade les begudes que menciones no farà pas mal al nostre cos, que no és que sigui més vell sinó més savi.

  • Però també és l'època de...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 21-09-2012

    ...haver après -i podem mirar enrere, el fet fet està- i mirar endavant, i així avançar amb més saviesa i consciència, depurant millor l'existència, ara més experts, potser més arrugats, panxuts, calbs, mixelínics, canosos...però trobo que una rosa és bella en cada fase: poncella, oberta i flairosa i seca. I no només per a decorar gerros en cases decorades tipus maison de la campagne.

    Bon poema-relat de records de temps finats, ja viscuts i reviscurts en reviure'ls.

    Mena (però jo bec aigua!)

  • Ara he tornat a beure moritz[Ofensiu]
    bloodymaruja | 21-09-2012 | Valoració: 10

    I seguint la filosofia de que, mentre ho puguem fer... endavant, he deixat el vichy i he tornat a la Epidor, que , amb unes patatetes braves està de mort.
    Molt bon poema, que l'has clavat.!. Reflexió del pas de la vida amb l'excusa de les begudes etíliques.

  • Poema del pas del temps[Ofensiu]
    Atlantis | 21-09-2012

    M'agraden també de tu aquests poemes satírics que a través d'un fet quotidiá (aquest cop les begudes ) vas desgranant el pas del temps.
    Poema narratiu on malgrat la diferència de generació hi ha coses que són semblants a la meva com ara
    "les cerveses,
    daurades com el sol, desenfadades
    com una orgia de turistes nòrdiques",

    o bé

    " parlàvem de política o fingíem
    que ens agradava el cine de Truffaut"

    i

    "i vam saber que no érem els mateixos"

    Em recorda un poema que vaig escriure fa anys que es deia "sopar d'amics". Si el trobo te'l escriuré.

    Abraçada



  • Molt real![Ofensiu]
    brins | 21-09-2012 | Valoració: 10

    M'ha encantat aquest reguitzell d'experiències etíliques pròpies de la joventut. Les has exposat amb fina ironia i amb gran veracitat alhora. En fer-nos grans, ens neix un instint de conservació que preval per damunt dels capricis, ens esforcem, tot i que ens dolgui, a prescindir de moltes coses que poden perjudicar-nos la salut. (I tot i això, tenim força xacres...)

    Una abraçada,

    Pilar

  • Del la darrera etapa estant[Ofensiu]
    Carles Ferran | 20-09-2012

    Real com la mateixa Damm!l... M’he pixat de somriure (és un tema massa seriós per prendre’l a riallades), perquè, ja membre actiu de la Congregació del Vichy Català (potser és hora de que l’etiquetin en el idioma del país del que presumeix ser), he vist desfilar per la meva xacrada biografia la conga dipsòmana que enumeres, amb enyor i un pèl de prevenció (una ressaca ara podria malmetre seriosament la salut).

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: