Capvespre a Viladrau

Un relat de: pixa-pins
Capvespre a Viladrau



És una tarda de tardor. La pluja
cau sobre les muntanyes del Montseny
com una sorda lletania d’aigua
que omple totes les fonts fins a vessar
i deixa en el paisatge estrips de núvols.
Els boscos que s’estenen al voltant
obren la seva fronda a la tempesta,
boscos d’alzines, castanyers i roures
que s’aixopluguen sota el Matagalls.
Aviat es farà fosc. A Viladrau
no hi ha ningú al carrer. La plaça és buida.
Els vidres entelats, les xemeneies,
la llum esmorteïda del crepuscle,
el degoteig de l’aigua entre la boira,
tot és propici a recordar llegendes
com les que abans les àvies explicàven
vespres així, vora la llar de foc.
Plou sobre la natura assedegada,
sobre els camins que, serpejant, travessen
rierols i prats, turons i valls ombrívoles,
plou sobre les masies centenàries
que alcen llurs murs de pedra en els sembrats.
En el racons, les ombres s’amotinen
i prenen possessió de cada indret,
de cada lloc que el caminant conserva
gelosament guardat a la memòria
perquè coneix i tanmateix estima.
Fa olor de terra molla i fulles trèmules,
olor de molsa sobre escorça d’arbre,
olor de salamandres en el fang
i hom imagina els caus, les llodrigueres
on s’oculten porugues les bestioles
com les persones a les seves llars.
Per tot arreu se sent brollar les fonts,
la dels Enamorats o la del Ferro,
la font de les Paitides, on hi viuen
les fades que li donen el seu nom.
Se sent brollar la Font de l’Oreneta,
on el poeta va somniar un dia
versos que porten la remor de l’aigua
sobre les pedres de l’eternitat.
Per un instant, sota la pluja s’alça,
com retallada per la llum del llamp,
l’ermita solitària de l’Erola,
enclavada en el temps, que encara avui
acull al visitant amb l’ombra fresca
de la seva porxada, mentre mira
al santuari de San Segimon.
O els masos d’Espinzella o de la Sala
amb els seus murs tan carregats d’història
i aquests camins per els que transitaven
de nit els bandolers i aquelles bruixes
que en altre temps poblaven aquests boscos
i ara viuen al cor de les rondalles.
Venen a la memòria passejades
envoltades de llum i papallones
fent el camí dels Horts fins al molí,
o el mític castanyer de les nou branques,
senyor d’una clariana del boscatge,
cansat i vell, però poderós encara.
Segueix plovent. Quan la tempesta escampi
l’aigua serà llavor de sàvia nova,
murmuri d’harmonioses melodies,
bressol de verds, refugi de criatures,
miratge en la mirada emmirallada.
Aviat es farà fosc. A Viladrau
no hi ha ningú al carrer. La plaça és buida.
Tot és propici a recordar llegendes
com les que abans les àvies explicaven
vespres així, vora la llar de foc.
Un altre cop, demà serà de dia.
Totes les nits acaben en aurora.

Comentaris

  • l'he llegit pel mòvil[Ofensiu]
    allan lee | 29-08-2012

    i ara que tinc uns minuts em connecto per dir-te: Xapó! un poema que traspassa a qui tingui un cor que batega. M'ha agradat molt, molt és poc.

  • No tinc paraules per dir-te quan m'ha agradat[Ofensiu]
    bloodymaruja | 28-08-2012 | Valoració: 10

    Quin poemàs !! passada!! i no és ensabonada . M'ha encantat el poema i em trec el barret i la perruca si en portès.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: