Finestres i miralls

Un relat de: pixa-pins
Finestres i miralls



El pitjor de pensar és que ningú no et respon. Vull dir que penses una cosa i és com si la pensessis al buit, perquè no et respon ningú per dir-te: molt bé, això és correcte, tens tota la raó. No hi ha ningú que estigui, per dir-ho així, a l'altre banda del mirall. Ben al contrari, en el revers d'aquesta màquina mentidera i enigmàtica que anomenem mirall només hi som nosaltres mateixos, tot i que vistos des de fora. La literatura sempre ha sentit una gran fascinació pels miralls. Les madrastres dels contes, per exemple, solien posseir un mirall màgic, al com preguntaven tota mena d'indiscrecions. El mirall màgic de les madrastres venia a ser com un ordinador rudimentari, i el geni set-ciències que habitava dins, una versió arcaica d'internet.
La malvada madrastra preguntava:
- Hi ha alguna noia més bella que jo?
Immediatament, sense que calgués prémer cap tecla, el geni buscava la informació i la trobava de manera automàtica:
- Tu ets molt bella, però la Blancaneus encara ho és més.
I per a desesperació de la madrastra, el mirall mostrava, igual que una pàgina web, la imatge de la bella Blancaneus atrafegada en les tasques de la llar, preparant el dinar, escombrant la casa dels nans, cosint els seus mitjons i rentant els seus calçotets (a mà, doncs en aquells temps no existien rentadores). Valgui dir que a l’Oriol sempre li havia agradat molt més la madrastra que la pàmfila de la Blancaneus.
Els miralls d'avui en dia, però, es limiten a reproduir el que tenen davant sense afegir-hi cap modificació, exceptuant el fet que, per alguna raó misteriosa, tenen la mania de girar la imatge del revés. És a dir, que el que està a la dreta ho posen a l'esquerra, i viceversa. Si existís, per tant, un món independent a l'altre costat dels miralls, en aquell estrany indret els destres serien esquerrans i els esquerrans serien destres. Però més enllà d'aquesta perversió innocent de la realitat, els miralls no aporten al nostre coneixement cap novetat que sigui mínimament rellevant. És cert que, en contemplar el nostre rostre reflectit en ells, descobrim coses que abans ignoràvem, però es tracta de minúcies, de dades sense importància; un cabell blanc nou, una petita arruga o un gra de pus inoportú que, al cap d’un instant, esquitxa la polida superfície del cristall en ser pressionat. La informació que ens brinden els miralls resulta parcial i menyspreable, i si alguna vegada algun geni va habitar en el seu interior, avui dia ja no en queda cap rastre.
Totes aquestes coses pensa l’Oriol, davant del mirall del mostrador d'un bar de mala mort, i ningú li contesta des de l'altra banda, perquè com ja hem dit abans, el pitjor de pensar és que ningú no et respon. Plantegem els nostres dubtes al buit, preguntem al no-res i el no-res sempre calla enigmàticament. I llavors ens quedem així, com uns babaus, esperant una resposta que mai arribarà. És una sensació desagradable preguntar-li coses al no-res, perquè el no-res és molt tímid i reservat, vaja, que no és gaire comunicatiu precisament, i de vegades dóna la sensació de que no t'escolta. Però, i si en el fons escoltés? Sovint, l’Oriol té la impressió de que el no-res sap alguna cosa que nosaltres no sabem. És un pensament absurd, perquè el no-res, com el seu nom indica, no és res, i està completament buit. En el seu interior insondable no hi ha cap ésser que s'entretingui a escoltar les nostres preguntes absurdes, ni tan sols Déu, en el cas que existeixi, podria ser allà. Perquè si hi hagués alguna cosa dins (Déu o el que fos) llavors el no-res deixaria de ser no-res.
Sens dubte, és la cervesa qui guia a l’Oriol per aquests laberints, per aquesta metafísica de pa sucat amb oli, i ell mateix és conscient que tots els disbarats que li passen pel cap desapareixeran de la seva memòria en uns minuts per no tornar-hi mai, com desvaris que en van filant en els moments de embotornament intel•lectual, animats per l'efecte de l'alcohol, l'avorriment i la indolència suau d'un matí ociós. Però el cas és que l’Oriol es troba aquí, mig borratxo, o potser ja completament borratxo, indagant en les entranyes del no-res, buscant a Déu en el seu ventre deshabitat, mentre el seu rostre es reflexa en el mirall brut que hi ha darrere del mostrador. S'adona llavors que té, com no podia ser d'una altra manera, tres o quatre cabells blancs, dues arrugues petites a les comissures de la boca i un enorme gra de pus en el costat dret del nas que, per aquella estranya mania que tenen els miralls de capgirar les coses, es troba situat en el costat esquerre de la imatge reflectida. De cop i volta l’embarga un desig gairebé incontenible de rebentar el gra. No és convenient, però, que procedeixi a rebentar-lo aquí mateix, encara que aquest sigui un bar de mala mort en el qual la higiene brilla per la seva absència. Les normes socials més elementals contenen el seu primer impuls, i mira al voltant amb suspicàcia, sentint-se culpable de tenir un gra tan gran al nas. Una dona que està al seu costat prenent-se un cafè li retorna la mirada, i ell se sent com nu davant d’ella, i el gra palpita exhibint-se amb impudícia, humiliant-lo, avergonyint-lo. Es tracta d'una dona d'uns cinquanta anys, que li semblaria a l’Oriol més atractiva si s'hagués pres dues cerveses més, per la qual cosa li sembla dues cerveses menys atractiva del que seria normal, però atractiva en qualsevol cas. Porta el cabell curt, tenyit de ros, i els seus llavis, pintats d'un roig violent, es torcen en una ganyota de resignació i amargura. Vesteix amb un vestit d'aquests que fan imaginar nua a la dona que els porta, un vestit que insulta i sedueix al mateix temps.
L’Oriol fantasieja amb ella una estona; la veu demanar canvi i tirar unes monedes dins de la màquina escurabutxaques, pensa que està casada amb un paio que no la estima i que fa molt temps que no té relacions amb ella. Imagina que es troba sexualment frustrada i que oculta darrere de la seva ludopatia tota una col•lecció de desitjos morbosos. S'atreveix a suposar que és infeliç, que se sent molt sola, que frisa per que un home (posem-hi ell) la penetri salvatgement a l'habitació d'un hotel, o millor, a l'habitació d'una pensió barata amb taques d'humitat a les parets. Immediatament es desenvolupa una petita escena pornogràfica en el teatre de la seva imaginació, mentre la dona fuma i tira monedes per la ranura de la màquina, completament aliena a les seves fantasies.
L’Oriol nota una erecció, però sent, al mateix temps, unes ganes irrefrenables de pixar. L'erecció respon a l'estímul sexual encarnat per la ludòpata rossa, les ganes de pixar responen al consum de cervesa, però sigui com sigui, les dues sensacions s'uneixen en una sola, cosa que resulta força incòmode, perquè dues sensacions diferents mai s'acomoden bé en un sol òrgan, tingui aquest la grandària que tingui.
L’Oriol té un verga de mida mitjana, si és que la mida mitjana és en realitat tal i com surt a les estadístiques, o sigui, d'uns vint centímetres o potser una mica menys. La veritat és que resulta molt difícil mesurar una verga, i això l’Oriol ho sap per experiència, perquè no hi ha cap home al món que no hagi provat de mesurar-se el penis alguna vegada. Mesurar-se el penis és una cosa complicada, perquè des del punt superior (el que s'ajunta amb la panxa) fins a l'extrem del gland van, més o menys, catorze centímetres en estat d’erecció. Posem-ne setze en els individus més afortunats. Però mesurant des del punt inferior (és a dir, on el penis s'ajunta amb l'escrot) el resultat és de divuit o vint centímetres, vint-i-dos en alguns casos tan ben documentats com infreqüents. D’aquestes observacions podem inferir, donant cabuda a l'optimisme, una mesura estàndar que serveix de referència. Aplicant aquests paràmetres sense un rigor excessiu, no hem mentit en afirmar que la verga de l’Oriol és, efectivament, de mida mitjana, tot i que es trobi constantment subjecta a tota mena d'accidents. De vegades minva fins a tornar-se diminuta, i altres vegades s'alça, imponent i majestuosa, desafiant les lleis de la física. Puntualment ha arribat a aconseguir la longitud de vint centímetres i tres mil•límetres (mesurant des de la base de l'escrot, es clar) i ha mantingut aquesta proporció durant un interval de cinc minuts. Altres vegades s'ha arraulit com una cuca, o ha penjat laxament sobre els seus dos companys de fatigues, com un apèndix inútil i flàccid.
Ara es troba alçat, esperant instruccions i amb ganes de pixar.
L’Oriol decideix anar al lavabo i solucionar els seus dos problemes més immediats, és a dir, pixar i rebentar-se el gra del nas. Disposat a complir sengles propòsits s'aixeca del seu tamboret i avança, trontollant, cap al lavabo. Per arribar-hi ha de travessar un magatzem estret, ple de caixes de refrescs buides, fins a un petit pati interior sobre el que s'alcen les parets grises dels edificis contigus, plenes de balcons diminuts amb bugada estesa i canonades d’uralita cagades pels coloms. S'accedeix al lavabo per una porta minúscula que té un pestell enorme a l'interior. L'últim usuari no ha estirat de la cadena i l'aigua de la tassa està tenyida d'un groc dens i fastigós. Les parets, allà on l’estat precari del guix ho permet, estan plenes de graffitis i dibuixos obscens. L'excusat es ventila a través d'una finestra angosta i baixa, situada a l'esquerra de la cisterna, de manera que qualsevol persona que es trobi al pati pot veure el cap del paio que està pixant en aquell moment. L’Oriol es descorda amb urgència la bragueta, extreu la verga, que encara conserva certa duresa per l'efecte de la rossa ludòpata, i comença a pixar generosament. Resulta difícil apuntar quan el penis es troba en estat semi-erecte, perquè, encara que intentem conduir-ho cap avall, ell tendeix a la posició vertical, i es nega a baixar el cap amb una dignitat digna de millor causa. La solució més comuna a aquest problema consisteix a suspendre el pensament, a deixar la ment en blanc com diuen que fan els que practiquen la meditació, fins que no quedi a la imaginació cap rastre de l'objecte que ha provocat el desordre. Al cap d'uns segons, l'assumpte ha declinat de tal manera que resulta molt més senzilla la manipulació. Els primers raigs de pixada cauen, per tant, fora de la tassa, taquen el respatller i esquitxen les rajoles. Després, a poc a poc, corregeixen el seu rumb i es dirigeixen cap al lloc adequat. Totes les parts del procés són executades per l’Oriol d'una manera mecànica, mentre contempla un cartell groguenc en el que posa: els preguem que mantinguin aquestes instal•lacions tan netes com les han trobat.
Netes, allò es diu netes, no gaire, pensa l’Oriol mentre se la sacseja amb insistència. Després es gira cap al mirall, que està en el costat oposat del petit lavabo. És un mirall molt vell, brut i esquerdat. A l'altra banda del cristall, l’Oriol mira la seva pròpia imatge reflectida, fa unes quantes ganyotes i procedeix a rebentar-se el gra del nas. Mentre duu a terme aquesta operació, pensa en l'efecte papallona. A primera vista, pot resultar estrany que algú vinculi dues accions tan aparentment oposades com rebentar-se un gra i pensar en l'efecte papallona. El raonament mitjançant el qual el nostre protagonista uneix tots dos conceptes és el següent: diuen que el aleteig d'una papallona pot arribar a provocar, per una complexíssima cadena de causes i efectes, un terratrèmol a les antípodes. Per tant, si el simple aleteig d'un insecte provoca terratrèmols, què haurà de provocar, a mig o llarg termini, un individu borratxo rebentant-se un gra en el vàter d'un bar? Perquè, per molt trivial que sigui l'existència d'algú que es rebenta un gra, sempre serà més important que l'aleteig insuls d'una bestiola. Un petit doll de pus surt disparat sobtadament, estavellant-se contra el cristall i caient, com una llosa, sobre la consciència de l’Oriol. Quines catàstrofes provocarà el seu acte? Quins huracans, tempestats, erupcions volcàniques, o cataclismes en general seran conseqüència del seu comportament irresponsable i egoista? L’Oriol se sent culpable i gira el cap, apartant els ulls de la taca de pus acusadora. Casualment la seva mirada es dirigeix a l'estret finestró de ventilació, i se’n adona, amb sorpresa, que hi ha un home que el mira des de l'altre costat. No és que aquell home, per alguna perversió inconfessable, gaudeixi espiant als paios que es rebenten grans en els lavabos dels bars, simplement espera al pati interior el seu torn per poder pixar. Però, per la mala disposició d'aquella finestra i de manera completament involuntària, aquell desconegut ha estat testimoni de l'escena de l’Oriol davant del mirall. Es tracta d'un home d'uns quaranta-cinc anys, gras, calb, amb el rostre enrogit i el nas solcat per petites venes blaves, que ara dissimula i fingeix no haver vist res. El nostre heroi surt del lavabo i li cedeix el pas, al mateix temps que tots dos emeten una mena de grunyit de cortesia que no arriba a ser ni un “hola”, ni molt menys un “endavant, passi vostè, que ja he acabat”, ni tampoc un “amb el seu permís, ara em toca pixar a mi”, però que podria significar aquestes i moltes altres coses alhora. Els éssers humans, com els goril•les o els ximpanzés, som capaços d'expressar un munt de conceptes diferents només amb un grunyit. Per exemple, en aquest grunyit polisèmic es troba també implícita la proposició “tots dos sabem el que acaba de passar aquí, però guardarem un silenci escrupolós sobre aquest tema”.
Mentre l'home gras buida la bufeta, l’Oriol creua el pati de retorn a la barra del bar. Lliure ja del gra del seu nas, i resolta la seva imperiosa necessitat d'orinar, se sent amb més ànim per seguir fantasiant amb la rossa ludòpata. Però, malauradament, ella ha abandonat el local. L’Oriol torna a asseure's en el seu tamboret i demana, decebut, una altra cervesa. L'absència de la rossa desvia els seus pensaments cap a les finestres dels lavabos i els homes obesos que guaiten per elles. Són molt millors, tot sigui dit, aquells lavabos que no tenen finestres i que es ventilen per un extractor que s'encén automàticament quan s’entra en ells. L'obsessió dels homes per les finestres és gairebé tan curiosa com la seva obsessió pels miralls, i igualment inútil, perquè les finestres serveixen per mirar a fora, però el fora que estem mirant no és res més que un altre endins, només que una mica més gran. Algú mira per la finestra de casa seva, i veu el que hi ha a fora, és a dir, el carrer. Després va a la cantonada del carrer, mira a fora i veu la ciutat. Agafa l'autobús, s'encamina a l'extraradi, arriba al límit en el qual s'alineen els últims edificis, mira a fora i veu el camp. Comença a caminar entre els arbres, creua valls i muntanyes i una nit torna a mirar a fora; llavors veu els estels. Construeix una nau espacial i recorre la via làctica de punta a punta, fins que s’atura en un planeta proper a l'exterior de la galàxia, mira a fora i veu l'univers. Fins a on hi haurà un a fora al que mirar? No estem en condicions de respondre aquesta pregunta, però les seves dues solucions possibles són espantoses, perquè produeix vertigen pensar en un nombre infinit de fores, però és pitjor concebre un món limitat, completament estanc, sense cap finestra des de la que esbrinar l'exterior. Seria terrible que ens trobéssim atrapats en un món sense finestres, un món abstret i cec, sense una finestra, ni una lluerna, ni una claraboia, ni una tronera, ni tan sols una humil obertura, una esquerda, un forat des del que mirar a l'altre costat.
Potser, al voltant, existeixen mons fascinants, però mai els coneixerem, perquè el nostre no té finestres, cosa que ens converteix en presoners, d'una presó molt gran, això sí, però presoners al cap i a la fi. Les muntanyes, els oceans, el cel estrellat, els forats negres, tot passa en una presó de la qual és impossible escapolir-se’n, i ni tan sols tenim una puta finestra amb barrots des de la qual mirar a fora. Concebut així, com un endins enorme, l'univers resulta angoixós i claustrofòbic, i la vida no és res més que una sèrie de successos a l'interior d'alguna cosa. Quan morim seguim aquí, en el mateix endins de sempre, convertits en cucs, en crisàlides, en papallones o en esquelets. L'endins que ens ha tocat en sort és força agitat i bulliciós; tot es compon i es descompon i després es torna a compondre, i ara som persones i demà serem un gat, un fanal, un núvol que passa, l'ombra d'una olivera o l’omòplat esquerre d'un dentista. El cas és seguir sent, però d'aquí no surt ningú. Ni tan sols la mort pot escapar d'aquí.
L’Oriol se sorprèn d'haver-se apropat, per un moment, als límits de l'univers a través de la finestra del lavabo d'un bar de mala mort. Llavors, la cambrera li dedica somriure.
No s'havia fixat abans en la cambrera. Es una noia bruna, d'uns trenta anys, amb el cabell recollit al clatell. És una mica estràbica, o sigui, que és guerxa, però no gaire, només prou guerxa com perquè el seu atractiu no resulti intimidatori (doncs l’Oriol se sent intimidat sempre que està davant d’una noia atractiva). En aquell precís instant, i sense que el nostre protagonista ho sàpiga, una pobre anciana ensopega en un carrer de Tokio i es fractura tres costelles. L’Oriol mai no ho sabrà, però nosaltres podem vincular aquest accident amb l'efecte papallona anteriorment esmentat, i postular que l’entrebanc de la vella japonesa no és més que un dels primers efectes del fet que ell es rebentés un gra al lavabo fa escassos minuts. Aquesta cadena de causes i efectes continuarà expandint-se per tot el planeta, causant finalment grans catàstrofes naturals, però això és una cosa que escapa a les modestes ambicions d'aquest relat, i no val la pena que hi perdem més temps. La cambrera guerxa, a qui l’Oriol mira fixament, abaixa el cap per recollir uns gots bruts del mostrador. Immediatament es perfila l'arc del seu clatell, llarg i corbat, cobert per una fina pàtina de pèl. La visió d'aquell clatell mou novament els ressorts de la seva imaginació eròtica, que diuen que estan situats a l'hipotàlem, i, de la mateixa manera que amb la rossa ludòpata, l’Oriol torna a sentir una excitació sobtada, car sempre ha estat molt sensible als clatells femenins. Els clatells que apareixen a les seves fantasies solen ser solen ser gràcils i suaus, i sempre rellisca per ells una furtiva gota de suor. No hi ha res més bell i seductor que el clatell d'una dona, ni tan sols els pits, pensa l’Oriol mentre beu un glop de cervesa, i després se sorprèn del seu propi pensament. Tothom sent, però, alguna debilitat respecte a alguna part del cos; a uns els fascinen els cabells, a uns altres els llavis, hi ha qui s'enamora d'un somriure bonic i qui ho fa d'uns ulls profunds, existeixen persones obsessionades amb els peus i unes altres que vendrien la seva ànima per un bon cul, en fi, que tampoc és tan estrany algú a qui li atreguin els clatells nus. La reflexió sobre els clatells queda truncada de sobte quan l'home gras que mirava per la finestra del lavabo torna i seu en el tamboret del seu costat, davant d'un enorme plat d'ensala russa. L’Oriol sempre ha desconfiat de l'ensalada russa, (o salmonel•la russa) i tot el bar s'omple llavors de microbis, de gèrmens patògens, de bacils, de cèl•lules mutants, i tot sembla brut i contaminat i amenaçador. L’home obès comença a engolir ensalada russa sense advertir cap perill, més encara, assaborint-la amb delit, portant-se a la boca una cullerada darrera d’una altra, com si hagués passat tres dies sense menjar i fos a punt de defallir de gana. Un fil de maionesa s'escorre pel seu llavi inferior mentre mastega amb la boca plena. Davant d’aquesta visió, el clatell de la cambrera es dilueix en el no-res, en aquest no-res orfe i opac on ni tan sols Déu podria existir, aquest no-res que envolta els nostres pensaments com un embolcall hermètic i que no respon mai, aquest no-res, en fi, que no té finestres per mirar a fora.
I qui és aquest home?- pensa l’Oriol amb una curiositat sobtada mentre l’observa detingudament. Hi ha alguna cosa entre ell i jo, encara que només sigui pel fet que m’ha vist rebentant-me una gra de pus i que hem creuat un grunyit cordial a la porta del vàter. Sembla un venedor, perquè un paio que engoleix salmonel.la russa en un bar de mala mort a la una del migdia ha de ser, per collons, un venedor. El seu vestit ras, la seva corbata deslluïda i el seu maletí de cuir confirmen aquesta hipòtesi. Venedor d'enciclopèdies, d'aspiradores, de cursos d'anglès o de productes cosmètics. Diuen que l'ofici més antic és el de puta, però, de manera més general, podem afirmar que és el de venedor. De fet, les putes es venen a elles mateixes, i tots, en el fons, anem per tot arreu venent-nos a nosaltres mateixos. L’Oriol, sense anar més lluny, s'ha venut en moltes ocasions, unes vegades a orri, unes altres a preu de ganga, o al millor postor, o a terminis, o de la manera que sigui.
El venedor gras se’n adona que l’Oriol l’està mirant i li retorna la mirada. És una mirada trista, com desesperançada, una mirada projectada des d'uns ulls tèrbols i enrogits, darrera dels quals s'endevinen abismes i cicatrius acumulades al llarg dels anys. Es produeix, llavors, entre ells dos, el que podríem anomenar pomposament una “complicitat d'homes callats”. De vegades dues persones es miren i és com estiguessin d'acord, i el venedor i l’Oriol estan d'acord. Cap dels dos sap molt bé en què, però ho estan.
És com dir:
- Quina merda de món!
I que l'altre et contesti:
- Ja ho pots ben dir!
Després la cosa s'acaba, i entenem que hem vist a un altre, que hem distingit a algú entre la boira.
L’Oriol segueix bevent, pensant en el que acaba de passar-li. La cervesa està fresca i ve de gust, sembla un univers groc ple de bombolles. No hi ha res com una bona cervesa després d'una altra bona cervesa. La cervesa té ànima de dona, de dona ludòpata tenyida de ros, frívola, una mica amarga, perfecta en la seva imperfecció. Els homes són més com el vi negre, i amb el temps es fan vinagre. Això és, exactament, el que li passa a l’Oriol; que s'està fent vinagre.
La màquina escurabutxaques segueix allà, com un parany que espera a la seva propera víctima, maquillada de cireres lluminoses, quincalles, bijuteria del desig que promet una voràgine de luxúria. Miratges que brillen pels carrers foscos dels ravals del no-res.
Sona, en aquell moment, el telèfon mòbil, arrencant-lo de les seves reflexions. A la finestreta il•luminada de l'aparell apareix el nom de Marta.
L’Oriol respon a la trucada:
- Si?
- On ets? – pregunta una veu femenina.
- En un bar, prenent una cervesa.
- Per què no estàs treballant?
- M'han acomiadat.
- Acomiadat? Per què?
- Li he dit fill de puta al cap.
Tots dos interlocutors queden en silenci per uns segons. Després ella prossegueix:
- Et vaig dir que et donava l’última oportunitat, i l'has malgastat.
- Ja ho sé – contesta ell.
- I ara què? Vas prometre que no tornaries a beure…
- Era mentida.
- No estaré a casa quan tornis.
- No sé si tornaré.
- Tu mateix. Adéu.
- Adéu.
L’Oriol penja el telèfon i es mira en el mirall del mostrador. Res no ha canviat, excepte el fet que els seus ulls estan una mica enrogits. Allà segueix el venedor amb la seva ensalada russa, i la cambrera guerxa arqueja el seu clatell mentre passa un drap sobre les taules. Què cony estic fent? – es pregunta l’Oriol mentre s’observa en el mirall. I es clar, no obté resposta perquè, com ja hem dit diverses vegades al llarg d'aquest relat, i no ens cansarem mai de repetir, el pitjor de pensar és que ningú no et respon.

Comentaris

  • Passada de relat[Ofensiu]
    bloodymaruja | 01-10-2012 | Valoració: 10

    Tota la meva admiració pel magnífic relat!! M'ha agradat molt les descripcions del ambient del bar i les dels personatges, això com la filosofia que traspua.. Una passada.. i ho dic molt sincerament.. Felicitats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: