Melodia estrident ( Capítol 4: Amistat)

Aquest episodi del jersei no era un fet aïllat, sinó que cada cop es succeïa amb més freqüència i virulència. Aquest matí la Camèlia cansada de veure sempre les mateixes cares a primera fila va decidir de fer petits canvis en la ubicació dels pupitres i de llurs ocupants. No se li va acudir d'altra combinació que asseure a la capitost d'aquelles, just al darrera de la Dènia i al costat de la Maria, al lloc on quedaven més desprotegides del seu control, a les últimes fileres de la classe. No se si aquesta es mereix que li posem un nom o anomenant-la pel cognom ja és suficient, o ni tant sols això es mereix: aquesta nena era un any més gran que la resta de la classe, ja que havia repetit curs, tenia de comparses a dues repetidores, les quals no eren ni millor ni pitjor que ella, eren simplement tal per a qual. No els importava el treball de la classe ni res relacionat amb l'aprenentatge. Si anaven fent algun deure era simplement per evitar el càstig de la mestra i la major part de les vegades no era fruit del seu esforç sinó que era copiat d'alguna companya a la qual havien amenaçat prèviament. Eren com a paràsits que s'aprofitaven del treball dels altres. Els xuclaven la sang i després encara se'n reien a la cara.
L'Eugènia, que així es deia la subjecte, era força alta i de complexió forta, de cabell fosc i arrissat, la seva cara era petita i només en sobresortien unes dents grosses com les d'un cavall, que es feien més evidents quan se'n reia o amenaçava a algú. En definitiva tenia un rostre no gens vulgar però poc agraciat per la natura, cosa que li feia tenir un fort complexa d'inferioritat, que es feia evident quan algú mencionava les paraules les paraules cavall o dents davant seu, ja que es posava com una moto.
Total, que aquella mateixa tarda, quan la "profe" no la veia, no se li va acudir altra cosa, que acostar les tisores metàl·liques, semblants a les que utilitzen les modistes però més petites, al cap de la Dènia, com si les hi anés a clavar.
-Para, para ets boja! Li pots fer mal! Si es mou un mil·límetre li pots fer un fort trau al cap!, - va insinuar la Maria a l'Eugènia.
-Deixa'm Maria, jo faig el que vull!- va contestar aïradament, mantenint les tisores de punta assenyalant la closca del cap de la Dènia, just en una zona on no hi tenia massa densitat de cabell.
-Li explicaré a la mestra!- va amenaçar Maria.
-No et creurà, i fins hi tot et castigarà a tu! -digué de forma xulesca l'Eugènia.
-Més igual!- va contestar la Maria mentre li donava un cop sec i fort a la mà, una mica de costat i per sota de les tisores, com si les bufetegés, de tal manera, que gairebé es clavà la punta a la seva pròpia mà. Per sort el resultat d'aquella imprudència no tingué cap conseqüència significant, ja que les tisores caigueren al terra, sense fer mal a ningú, només produint un terrible soroll metàl·lic.
Aquell fort soroll que va eixorellar les orelles de totes les nenes de la classe va despertar sobtadament a la mestra, que de tant en tant feia una petita becaineta.
-Què ha passat? Què és aquest soroll?- va preguntar amb cara d'espantada.
-La Maria, la Maria!- va cridar l'Eugènia - m'ha donat un cop molt fort a la mà i m'ha fet caure les tisores!
-No, no, jo no he fet res, jo, jo...!- va defensar-se la Maria mentre esclatava a plorar com una magdalena.
En veure-li vessar aquestes llàgrimes, la mestra va dir:
-La Maria pegar?, però que dius?, si no s'atreviria a matar una mosca morta. Estàs de broma Eugènia?
-I a més, que feies tu amb les tisores a la mà, si ara no fem plàstica sinó copia- va reflexionar en veu alta.
-De segur, que volia agafar el llapis i t'ha donat un cop sense voler fent-te caure l'estoig i les tisores- va concloure la mestra amb un to reconciliador.
-Va ... Maria demana-li perdó i digues-li que ho has fet sense voler! - mig va insinuar mig va ordenar la mestra.
Així, era com la mestra, la Camèlia solucionava tots els conflictes. Es muntava la seva pel·lícula, féu les paus i no cal buscar més. Era el seu caràcter, en el fons, era una bona persona, molt pacífica i tranquil·la, a qui no agradaven els conflictes. En conjunt, no estava gens malament per la seva edat, era alta i de complexió prima però forta, amb el cabell pintat ros que deixava entreveure petits tons del seu color panotxa natural, i una pell molt blanca i fina, sense cap ni una impuresa, a la qual començaven a sortir unes petites clivelles a les zones dels ulls i costats laterals dels llavis, producte, segons deia ella mateixa, de les malifetes i maldecaps que li donàvem. Però el que més destacava del seu rostre eren uns ulls grans i negres com el carbó, que contrastaven terriblement amb aquest cutis tant immaculat, tenia l'aparença d'una nina de porcellana.