Melodia estrident ( Capítol 2: No em mola l'esbarjo !)

Capítol 2
No em mola l'esbarjo
Sí, sí, entre tots els companys de la classe, se sentia més sola que mai i el pitjor moment era l'hora del pati, més que esbarjo per a ella significava l'hora de la tortura. Quan tocava el timbre pensava:
Ai, si em pogués quedar a ajudar a la mestra!- rumiava mentre intentava quedar-se, fent el ronsa a dins de la classe. Algunes vegades aconseguia defugir, però la majoria havia de sortir de la guarida que representaven les quatre parets de la classe.
No fugiré, aquest cop, donaré la cara, que s'han cregut aquestes. Són unes barrudes i unes quilles- pensava mentre intentava donar-se força ella mateixa.
Aquest pensament el tenia molts dies des de feia una temporada, i cada dia abans que sonés el timbre del descans es feia el mateix conhort, però quan veia, que tot just a la sortida de la porta de la classe ja l'estaven esperant aquelles indesitjables, i se li abraonaven a sobre, començava a córrer pel pati, cames ajudeu-me. No tenia prou coratge per plantar-los cara. El cor li bategava a cent per hora, no podia respirar, s'anava ofegant cada cop més, amb això que decidí enfilar-se dalt de tot d'una estructura, sense voler escoltar els crits que proferien aquelles, amb les mans tapant-se les oïdes, acotxant-se, tot recolzant els colzes sobre els genolls, en una posició semblant a la fetal, tancant els ulls amb totes les forces que n'era capaç. Se sentia sola i assetjada com una fera que està rodejada pels caçadors, que estan a punt de disparar-li. En aquells instants era tant infeliç que no li hauria fet res desaparèixer, deixar d'existir, acabar amb aquell sofriment que cada cop se li feia més insuportable.
Què li molestava més el que deien o com ho deien. Eren insults o petites burles? No, per ella eren grans greuges, era un no viure, un no poder respirar tranquil·la.
" què vas a passar el riu amb aquests pantalons?- li cridaven amb veus burletes, i amb molta sorna.
No veus que et venen curts, són de quan eres petita,- i així fins que es cansaven, o fins que la salvava la campana, és a dir el timbre del final del pati.
La Maria tenia el cabell negre i la cara molt rodona, amb uns ulls marrons clars molt grossos i expressius; els llavis molt fins i d'un to rosenc, el nas el tenia rodonet i una mica aixafat, però molt delicat i graciós, el to de la seva pell anava canviant segons l'època de l'any, passava fàcilment d'un color blanc esgrogueït a un to cafè caramel. Era força alta i cada vegada que es posava malalta feia una estirada i s'aprimava de forma que ja començava a agafar formes arrodonides de dona.
Quan era més petita tenia un caràcter alegre i espontani que bocabadava a tota la gent de la família, amics i veïns, en canvi a l'escola era més reservada, i com més avençaven el cursos més tímida es tornava.
Era la nineta dels ulls del seu pare, que gairebé mai no la podia renyar i sempre la intentava protegir de tots elements hostils del món. No gosava a explicar el problema al seu pare, tenia por que el seu pare s'ho prengués massa a la valenta i es discutís amb els pares de les altres nenes, tot i que ell era força tranquil, una bona persona, que ajudava a tothom sempre que podia; quan s'enfadava tenia un caràcter força colèric i els pares de les altres nenes no eren gaire cosa bona. El seu pare era força alt i fort, treballava de fuster de manteniment d'una gran empresa. El que més admirava la Maria del seu pare eren les seves enormes mans, plenes de durícies del treball manual, amb les quals era capaç de clavar un clau sense necessitat d'utilitzar el martell. En el seu temps lliure es dedicava a dissenyar i construir els mobles per la vivenda o feia feines esporàdiques per les cases dels seus superiors, que mai li pagaven al preu real del mercat, sinó a preu d'amic. A ell no li importava, ben al contrari estava satisfet ja que li encantava la seva feina i que els amos el consideressin com un amic de la família.
Per contra la relació que mantenia amb la seva mare era molt diferent, havien perdut aquella complicitat, aquella confiança que feia que la Maria expliques totes les quimeres a la seva progenitura.
L'únic a qui tenia la confiança suficient per explicar els seus problemes era el seu germà, tot i que es portaven set anys, es tenien molta companyonia, però ara des de feia mesos estava fora, a la caserna militar d'Osca, fent la " mili ", és a dir el servei militar, i només venia alguns caps de setmana amb el sis-cents, que havia estat el primer cotxe del pare i que ara havia heretat el noi. Tot i què físicament s'assemblava molt al seu avi patern, en el caràcter era dòcil i tranquil com el seu pare, mai semblava que es posés cap pedra al fetge per res i aparentment se'l veia content i feliç. Segons explicava havia fet forces amics catalans ben curiosos, un noi que es dedicava a composar i cantar cançons infantils, un altre volia triomfar en el complicat món dels humoristes, i no parava d'explicar acudits. La Maria sospitava que ell ja tenia els seus propis problemes i enyorances per estar lluny de casa i no tenia ganes de preocupar-lo, així que va decidir de no explicar-li la seva situació, no afegir maldecaps a una situació ja difícil.