Melodia estrident ( Capítol 1: Dies feixucs d'escola)

Faltaven pocs minuts per les nou del matí. El cel era d'un blau clar del tot encisador, sense cap núvol que el pogués entristir. El sol s'albirava entre les cases d'una forma tímida, sense acabar de mostrar tota la seva potència, com passa molts matins d'hivern a les nostres contrades. Els carrers eren força buits de vianants, ben poques persones es veien caminant per les voreres, la majoria de comerços encara no havien obert les seves portes, en canvi hi havia força circulació i algun d'altre energumen impacient ja feia sonar la botzina del seu cotxe.
La Maria anava tota sola cap a l'escola. Les cames no obeïen el seu cervell, o era a l'inrevés i era el seu cervell el que no donava les ordres correctes a les seves cames. Bé, no importa, el cas és que no avençava, o no avençava el suficient per arribar d'hora a l'escola. En el fons, poques ganes tenia de continuar el seu camí. Cada matí, li costava Déu i ajut aixecar-se del llit, vestir-se, esmorzar i anar a l'escola.
La seva mare sempre li deia:
-Maria, va..., espavila, que faràs tard, no t'encantis, fes via! - repetia cada dia la mateixa cançó, que per una orella li entrava i per l'altra li sortia a la noia.
-Sí, si mare, ja vaig- contestava la Maria, continuant amb la seva parsimònia habitual, sense afanyar-se.
-No hi ha manera que et treguis la feina dels dits - deia enfurismada la mare- que et passa? Vas de mal en pitjor, cada dia et costa més arrencar... sembla que vagis a càmera lenta.
La Maria vivia en un barri que quedava força allunyat de l'escola, a quinze minuts caminant. Tenia una altra escola més a prop de casa seva, al mateix barri on vivia. La seva mare, ara fa dos anys, quan van canviar-se de pis, va demanar el parer al Sr Director de l'escola.
-Jo crec, que un canvi, a aquesta edat i tenint en compte, el seu caràcter tímid no li anirà bé. Li costarà molt adaptar-se a nous companys i mestres - va explicar el Director amb molta paciència.
-El problema és que passo molta estona fent viatges amunt i avall acompanyant a la Maria a l'escola i ara mateix tinc a la mare i a la sogre malaltes i em seria més còmode tenir l 'escola al costat de casa- va dir una mica avergonyida la mare, tenia por que el Director pensés que era una despreocupada.
-Ara ja li falta poc per anar a d'institut, a més com ja és gran, li anirà bé espavilar-se i fer el trajecte d'anada i tornada sola- va dir amb el seu habitual to seriós.
La mare va trobar molt assenyada la recomanació del Sr. Director i la va seguir sense dubtar-ho ni per un sol moment. En aquell temps els consells que donaven els mestres eren molt ben considerats pels pares i s'acostumaven a adoptar de forma precisa.
Ara sí, ara ja estava a punt d'arribar, potser encara es podria salvar de l'escridassada de la seva mestra, la Camèlia, pensava la Maria, si per ventura podia arribar abans que ella.
Però, no, avui no era pas el dia de la seva bona sort, la mestra havia arribat dos minuts abans que la Maria, en total uns vuit minuts tard. Quina paradoxa, quin exemple, pensava la nena i com ella, tota la resta de classe.
Però, quin remei, només li quedava escoltar i callar, no podia fer-hi res. Ella, la Maria, sabia que la seva obligació com alumne era arribar d'hora, ho havia d'acceptar.
Aquell discurs ja sabut, sobre la puntualitat, dia darrera dia, és feia molt carregós, tant per la Maria, com per la resta de la classe, que en sentir-lo intentaven posar cares d'indiferència, pretenien que el seu rostre no deixés entreveure el que realment pensaven. Però, quan la Camèlia veia les cares iròniques de les seves alumnes, amb la pregunta als ulls:
-Si és tant important ser puntual, com és que vostè sempre arriba tard?
Aleshores començava a disculpar-se, amb frases com:
Clar, jo vinc en cotxe: la circulació pel matí està fatal i els semàfors entretenen molt, en canvi tu véns caminant i és molt fàcil calcular l'hora en què has de sortir de casa.
Ah! a més tu no tens cap obligació, i jo he de netejar les sabates dels meus fills, portar-los a l'escola, i... quan no li fa mal la panxa a un, vomita l'altre o hem de tornar enrere ja que s'han deixat la motxilla o l'esmorzar.
El pitjor no era el sermó, ni els comentaris, sinó el to de veu, aquella veu estrident, que es fica a l'enteniment, això era el que més molestava a la Maria.
Però, no, no, aquesta no era la causa principal de no voler anar a l'escola, només n'era un element més. Com podia confiar amb la Camèlia, com podia refiar-se de ningú, si cap persona no l'entendria: ni els pares, ni els mestres, ni les companyes de classe. Bé, aquestes últimes si que la podien comprendre, ja que elles mateixes també patien de forma similar les barrabassades d'aquelles, però per aquest mateix motiu ningú no s'atreviria a ajudar-la, per por que després fossin elles el centre de la fúria i les bretolades, tal i com li havia passat a la Maria per atrevir-se a defensar a la Dènia.
-A qui? A qui puc explicar el meu problema? Qui em pot comprendre? Qui em pot ajudar? Què puc fer per no sentir-me tant sola?- aquestes eren les preguntes que es feia sovint aquests últims dies la Maria i a les quals no trobava resposta, malgrat que ho intentava amb totes les forces que n'era capaç.