Maria o Mary?

Bon dia! Saluda riallera la Maria en entrar a l’aula. Va, deixa’m veure el dibuix! Què portes avui per esmorzar? A l’hora del pati voldràs jugar amb mi? Mira quines trenes m’ha fet avui la mare! Ai, en Jan m’ha guixat la ma...Va, seieu i calleu que començarem la classe. Ni seuen ni callen i així no es pot treballar.
Encara jove, la Maria ja fa uns anys que treballa de mestra i sempre se n’havia sortit prou bé. És dolça i afectuosa però també recta i exigent, i per això, fins ara, tots l’estimaven i la respectaven.
Lluny de desanimar-la, la situació d’aquest curs li suposa un repte i, en arribar a casa, busca idees per capgirar l’ambient del grup en llibres de pedagogia, fòrums de mestres i webs educatives. N’ha provat moltes, però cap ha tingut l’efecte desitjat. Cada dia es repeteix la mateixa escena. Avui, però...
Ha arribat a classe amb un vestit de franel·la llarg fins els turmells, una capa curta, mitges de llana i botes de cordons. Duia una gran bossa de cretona en una mà i un paraigua a l’altra. Així que ha entrat, tots els alumnes s’han girat cap a la porta i han emmudit de cop. Cerimoniosa ella, ha deixat la bossa damunt la taula, el paraigua dins la paperera i la capa al penjador. Ha obert la bossa i n’ha tret tot el necessari: una gran làmpada de peu que ha posat al racó, una butaca de pell antiga que ha acostat a la làmpada, un escambell de fusta i un llibre. Convençuda de l’expectació que generava, ha agafat el llibre, s’ha assegut a la butaca i, amb els peus sobre l’escambell, ha començat a llegir la història de dos germans que no feien cas ni als pares ni a les minyones, a qui ella havia cuidat anys enrere a Londres.
Tots, absolutament tots, la miraven bocabadats, amb uns ulls com taronges, les orelles ben obertes i la boca closa. No s’ho podien creure, la Maria, la seva mestra, era la Mary Poppins?!!
Acabat el primer capítol, ha tancat el llibre, els ha promès que l’endemà continuaria i, aprofitant el silenci que regnava, ha començat la lliçó del dia.