Mantingués desperta a la nit

Un relat de: llacuna

Hi ha cançons que en un moment donat t'arriben al cor, perquè tenen tots els sons possibles i tots els colors de l'arc de san martí, un repertori divers que toca cada un dels punts dolguts del cor, i que segur que si les sentíssim incomptables vegades ens donarien la clau que cerquem en elles. I encara més si les acompanya una veu profunda, fosca, trista i esperançadora que ni tant sol en aquest vell i fastigós equip de música que la distorsiona, em fa avorrir-la. I esdevenen melodies que voldries que fossin amb una in eternum, llàstima que res no sigui etern, una llàstima enganxosa de la qual no em puc despendre com la cola que apliques a la sabata, com la mel que regalima del pot, bé, ja es secarà. Melodia dolça, que toca el cor. Realment no tinc paraules, i sembla que no cal que ho justifiqui més, perquè només em surten paraules estúpides. No sé dir el que sento per aquesta cançó, només sé que tant de bo ella sentís el mateix per mi.


Comentaris

  • Font de sensacions[Ofensiu]
    Unaquimera | 24-03-2010

    Crec que entenc perfectament el sentir a què fas referència amb el teu escrit: també m'han arribat cançons fins al cor, de tal manera que tan sols sentir la melodia, s'estremeixen els records, reviscolen sensacions atresorades, i tot el cos reacciona a les notes, als mots, al simbolisme associat... i no hi ha gairebé paraules per descriure el moment. És curiós que diguem això, nosaltres que ens comuniquem mitjançant mots escrits, oi?
    M'ha alegrat tornar-te a llegir, ara feia temps que no coincidíem...
    t'envio una abraçada de retrobament per celebrar la coincidència d'avui,
    Unaquimera