MAL DE QUEIXAL

El Joan sempre ha estat un home bo i pacient. Durant la seva vida ha donat sobradament mostres de bon fer i un ànim incommensurable davant de qualsevol adversitat. La seva bonhomia ha estat a prova en diferents ocasions i sempre se n’ha sortit molt bé.

Però avui camina, amunt i avall, per el blanc passadís del Centre Mèdic. De tant en tant, es recaragola mostrant a la cara el dolor que el tenalla. En altres moments es porta la mà a la galta i prova d’acaronar-la, a veure si així se li calma el punyent mal de queixal.

Per fi una senyoreta, que segurament en altres circumstancies que no fóssim un diumenge a la tarda hauria estat simpàtica, llança a l’aire amb una veu gens amable un:
 Endavant el proper- marxant passadís enllà a una altra dependència on s’escolten alegres rialles.

El Joan obre la porta i saluda al metge que escarxofat en la cadira de braços se’l mira en cara de prunes agres. Sembla, ben bé, que l’han despertat d’una profunda becaina.
 Bones - saluda cortesament amb veu dolça.
 Això serà per vostè! – Respon amb veu emprenyada el metge- Cadascú sap quin ball li toca en aquesta vida. A mi estar de guàrdia el diumenge i atendre malalts a hores intempestives. A veure que li passa?
 Doctor, jo, veurà tinc mal de queixal.
 Com diu? Mal de queixal. Qui dimonis es vostè per dir-me a mi que sóc el metge el que té. Vostè està molt equivocat.
 Sí doctor. Aquí, a dins- i amb timidesa obra la boca per assenyalar amb el dit un lloc dintre la boca.
 Calli, calli! Encara me l’encomanarà.
 Ah! S’encomana el mal de queixal? Jo creia...
 Vostè calli i deixi de dir ximpleries! M’està enviant tots el seus virus de la grip. Encara en voldrà emmalaltir. Sap què prengui un parell de píndoles per la febre i a dormir un parell de dies.
 Però si no en tinc de febre. Miri, ni tant sols estossego.- mentre respira fort com per tossir.
 Oh Senyor! Quin carallot! Vostè és un criminal que pretén assassinar-me.- Aleshores crida amb veu aguda. – Infermera, infermera, tregui’m aquest individu del despatx.

Però la infermera que s’ho està passant bomba amb les altres companyes, (celebren la propera boda d’una d’elles), no en fa ni cas.
 Fóra, fóra!- diu el metge però sense aixecar-se, mentre mou les mans com ventant-se amb un vano.

El Joan, tan dolç, tan submís, tan bona persona, s’aixeca de la cadira i fem un espectacular salt agafa el metge per la pitrera de la camisa i crida:
 O en dóna les píndoles per calmar el dolor de queixal o miri, fins i tot, li faig un petó amb salivera a la boca per que agafi el meu refredat.

El metge esparverat abaixa el cap i prenen un talonari de receptes escriu amb mà tremolosa un potent calmant pel mal de queixal. El Joan pren la recepta, la llegeix i amb un sarcàstic bon dia marxa de la consulta deixant la porta oberta. Quan marxa pel passadís, escales avall, deixa anar un sonor: Cabró!

Miquel Pujol Mur