LA TEMPESTA DELS BRESCHIA

Contemplo el ram de roselles posat damunt la taula. Estic a casa dels meus pares. Necessita unes reparacions, però és un refugi idoni després de la destructiva reunió familiar. Segurament, no l’havia d’haver telefonat tan aviat però, ha durat tants anys el meu desafortunat matrimoni que, ara, una vegada presa unànimement i de mutu acord la seva dissolució, no he pogut per menys que recordar-me del Carles. El meu primer xicot i el meu enamorat de tota la vida. Per pressió paterna, el vaig haver de deixar. Per casar-me amb el jove Antoni Breschia, jove descendent i hereu de don Leopoldo Breschia, propietari de Manufactures Breschia, una de les empreses del nou futur.

A distància, sé que ha seguit la seva vida. Va ensorrar-se rere el nostre trencament. Però, poc a poc, va eixorivir-se i va marxar del poble. Va estudiar a la capital i va muntar diversos negocis d’hostaleria. Va casar-se i vam haver dos fills del seu matrimoni. Després de la mort de la seva muller, va tornar a visitar el poble.

En diferents ocasions ens hem trobat i saludat amablement, però sense res més. Només hi havia un cert sentiment que expressaven els nostres ulls, però que callava la nostra boca. Un cert somriure, mig amarg era tota la nostra conversació.

Cada cop pujava més al poble. Els negocis els portaven el seus fills i, deia que llevat de comptades ocasions, no era necessària la seva presència. Em feia la impressió i també temia que, sabent com havia naufragat el meu casori, intentés aproximar-se’m. Mes jo, sempre he sigut una persona seriosa i conscient dels vots sagrats del matrimoni.

Avui, perdut el passat, només manquen dues signatures a l’acord de divorci, l’he telefonat. La seva resposta ha estat contundent
 Pujo ara mateix.

He donat una volta pel jardí, he agafat unes roselles de vermells pètals. Ha arribat amb el cotxe. Ens hem abraçat com si encara fóssim els joves de fa trenta anys i, entrant a la casa hem començat a recrear el nostre passat. He abandonat les flors a la taula del menjador. En sap bastant, de com han anat les coses a la casa Breschia.

Una cosa ha portat a l’altra. Fa temps que és vidu i fa tamb´molt temps que el meu matrimoni tabaleja, complint més per obligació que per amor. Els records i el present s’han barrejat i sense adonar-nos’en hem acabat donant resposta amorosa als nostres sentiments. Un petó rere l’altre, una carícia vers una altra. No he estat gens poruga a mostrar el meu desig carnal. Feia anys, tal vegada massa, que no gaudia com avui. Què ha estat? Trencar amb tot i cercar un nou món més feliç. Malgrat el perill de l’inici d’una relació nova i incerta.

Ha marxat prometent-me el seu retorn immediat. Ha dit:
 Agafo l’imprescindible i pujo ara mateix. Ara que té recuperat no vull deixar-te mai.

Veig marxar amb certa recança els llums posteriorsº del cotxe. Una escalfor d’esperança anima el meu cor. Temo, perquè ara tinc por, que no torni. Agafo les silvestre flors que han perdut par de la seva lluïssor i les poso en un petit gerro. Espero, que com la meva vida tornin a lluir.

Pocs dies abans ...

MENJADOR CASA BRESCHIA

Avui com cada dimecres, amb més raó encara, ja que ha vingut l’Esther, la meva filla. També l’Antoni, el meu marit, que ha deixat per un dia el seu despatx de Barcelona. Com deia, avui, reunió de família, mentre dinem al menjador principal. A casa Breschia aquest dia es comenten i es discuteixen tots els afers familiars. Més que un dinar, ben bé, sembla una reunió empresarial. Discutir, mentre es menja, malgrat els àpats siguin abundosos i saborosos. Segons el cap de família, l’avi, és una tradició del seu pare sicilià que va emigrar al nostre país, Don Giovanni Breschia. El fundador de Manufactures Breschia. S’ha de respectar la tradició, pels segles dels segles.

La Isabel, la minyona de fa molts anys, ha servit el primer plat. L’avi, Don Leopold, ja em portava una de cap, a la primera cullerada ha comentat:
 Què he sentit dir? Alguna persona de la família vol marxar a l’estranger?

Tot seguit s’ha aixecat l’Esther. La meva filla, vint anys, moderna i, amb la mateixa sang calenta que correspon a una bona descendent de sicilians però, educada en un ambient actual. Sempre decidida a fer el seu desig, sense respectar, ni admetre, cap opinió dels altres. M’estranya, observo, que ha agafat un paper, d’una bossa que ha deixat a terra.

 Soc jo, avi. Com que sé totes les vostres opinions m’he apuntat en aquest paper tot el que vull dir:

• Comença a llegir: Família, avi, “nona” i pares me’n vaig a Escòcia a acabar la carrera i treballar. No hi vaig sola, me’n vaig amb el Roger, el fill de la Isabel. El Roger, només tres d’anys més gran que jo, té plaça d’investigador en una Universitat de Glasgow. Tu mateix avi, em vas dir que quan anés a la universitat, a Barcelona, seria l’home de la teva confiança i que em salvaria de tots els perills de la capital. Per tant, un noi de principis i bona persona. Així va estar el primer mes, però el segon, en una situació difícil, jo soc massa expressiva, va respondre per mi i em va donar la mà. De la mà vaig passar a fer-li un petó i una abraçada, ara som parella. M’estranya, “nona”, que tu que sempre et queixes que no pots dormir i vas fent voltes per la casa, com un gendarme, no hagis escoltat les nostres expansions sexuals. Sí, sexuals, per favor, no amaguem el cap com els estruços, diguem la veritat. “Fornicare” com diria el nostre avantpassat del peu de la bota italiana.

L’avi Leopold, ha deixat de mala manera la cullera dins la sopa. Ha esquitxat la taula. Tothom calla. S’ha posat vermell i, els ulls, sembla que li hagin de sortir de les òrbites. La “nona” Maria li pica copets a l’esquena per a que no s’ennuegui i ràpidament treu una caixa de píndoles d’una butxaca. La Isabel està parada a la llinda de la porta, amb el segon plat. Rere seu, es veu la figura del Roger. L’avi fa un cop de puny damunt la taula, totes les ampolles i les copes tentinegen. L’Esther crida:

 Avi! Ni cops de puny a la taula, ni res.- Observa al Roger i li diu: Passa Roger, agafa una cadira i seu a la taula, tu ja has estat presentat com de la família. Ara continuaré llegint de les desgràcies d’aquesta meva família a la que estimo i detesto al mateix temps. Després, vosaltres mateixos. Mireu de viure, sense tantes mentides.

La situació és tensa, tothom ha callat i s’estan quiets com estaquirots. Només el respirar fort de l’avi i un somicar i mitges llàgrimes de la “nona”.

• Avi, has de saber que Manufactures Breschia no existeixen. Aquella empresa que una vegada, fa molts anys, vas renovar amb permís del teu pare, no li vas deixar posar al dia, al teu fill. Les meravelloses màquines angleses i alemanyes, que vas importar han quedat obsoletes. Ara, són ferralla o peces de museu. No són comparables, ni en qualitat, ni en quantitat amb les actuals. Les naus, han sigut llogades a diferents tallers i magatzems. Per això, veus moviment i gent que es mou d’un costat a l’altre. El contramestre i dos treballadors de la fàbrica, ja jubilats, venen de tant en tant a engegar-les i tu sents algun que altre soroll. El seu, és un sentit de fidelitat o pertinença, ja que va ser el seu lloc de treball durant tota la seva vida laboral.

El meu pare, el teu fill, té un despatx d’arquitectura, molt ben considerat a Barcelona i manté econòmicament l’estructura familiar. Cosa que mai li has agraït o t’has negat a veure. Tu, sempre la gran família Breschia, deixant al marge les persones que la componen. Tal vegada, un concepte ancestral copiat d’aquella terra que va haver d’abandonar el meu besavi.

Fa uns dies vaig parlar amb l’Àlex, el meu germà gran. Em va dir que viu feliç a Boston. Que mai havia pensat, que viure lluny d’aquesta terra el pogués fer tan content. Sabeu? La Glòria, la seva dona, que mai pensa portar a conèixer aquesta família i terra, és negroide. Sí, una mestissa ben eixerida i, van camí del tercer fill. Tem la teva reacció al conèixer la teva nova descendència, avi.

Tu, abans del teu matrimoni amb la “nona” mai haguessis menyspreat en el llit una dona, malgrat el seu color. Avi! Se’n parla molt de les aventures del senyor Leopold entre les velles comares del poble. Després de casat, deu n’hi do. Sempre de cacera al taller de les cosidores. Avi, se’n feia creus tothom, fins i tot, la “nona” que sempre calla. És el “mio marito”, deia si algun li volia explicar certes coses. Xerrameques, més que xerrameques, ha estat sempre la teva resposta. Eh, nona?

Sabeu que em va recomanar el meu germà? Salva els pares, són immillorables persones, mes són atrapades en el parany de la tradició. Salven les aparences però, necessiten viure separats per obtenir una felicitat plena. Fes parlar el pare i fes-li entendre a la mare. Tal vegada, segurament ho sap. Callo, per que sospito que algun membre de la meva pròpia família, a la qual estimo molt, no em parlarà en molts anys o mai, qui ho sap. Demà passat, el Roger i jo marxem a una nova vida en Escòcia. Només vull acabar dient: Avi, “nona” i pares us estimo molt, moltíssim

EL MATRIMONI

Tot seguit l’Antoni i jo hem sortit a la terrassa. L’avi ha marxat al llit a pair si lo és possible tot el succeït, acompanyat per la “nona” Maria, la seva vigilant, comprensiva i soferta esposa. Els joves i la Isabel han anat a preparar l’equipatge.

He mirat l’Antoni i no he pogut callar-me donant-li un punt d’arrancada:
 Ho sé, tens a Barcelona una companya i un fill, la Belinda i el Joan. La teva sòcia de sempre i, un noiet de vuit anys que té uns ulls negres iguals que els teus i el mateix somrís. Me’n vaig adonar una vegada que vaig baixar al despatx. Abans d’entrar us vaig sentir riure un xic enjogassats. La qual cosa fa molt temps, nosaltres vam deixar de banda. Vaig callar, per la família. Els Breschia, els gran Breschia, però ara? Tal vegada, segurament m’ho vaig deixar perdre jo mateixa.

 Tens raó. Han passat trenta anys i segurament no hem lluitat prou per sortir de l’opressió d’aquesta casa. La Belinda i jo, va ser un moment de bogeria en una festa però, no ens n’hem sabut deslligar. Soc feliç amb ella. Fora de la família Breschia. Ens separem amistosament? Sense cap guerra. No vull el que et correspon. Vull continuar essent el teu amic i pare dels nostres fills. Jo recordo una persona, un amic que t’estimava amb bogeria.

 Calla. El que vull fer, ho vull decidir per mi mateixa. Ja ho sabràs quan arribi el moment oportú. Accepto un divorci sense lluites pels diners.

A LA CASA
El silenci és total. Tinc els llums apagats. Estic pensativa: Vindrà, no vindrà. Són els meus dubtes. Ja no soc aquella jove de divuit anys. Han passat trenta anys; desaprofitats trenta anys. No puc negar que amb l’Antoni no visqués feliçment i enamorada els primers anys. Però la fàbrica va anar a menys en poc temps. L’avi no va voler escoltar els seus consells, encaparrat en què era la millor i tenia la millor maquinària. Va quedar ancorat en el temps, quan ell manava.

L’Antoni, va aprofitar la carrera que havia estudiat d’amagat del seu pare i va muntar l’estudi d’arquitectura juntament amb la Belinda. Por de la Belinda, no en vaig tenir gens, era una bona noia i també força maca, però vaig pensar i, em vaig equivocar de ple, que és hi havia massa anys de diferència. Va resultar que no eren tants, i el vaig perdre.

Jo, em vaig encasellar en ser la millor mestressa de casa i vaig escoltar massa els consells antiquats de la “nona”. La casa i els fills són el tresor de les dones. Un gran error, si hagués marxat a Barcelona amb el meu home i els fills, segurament no hauria succeït això que finalment ha destruït el meu matrimoni. El conec a l’Antoni, és, o més ben dit ho era, de lleial. Però una vegada sol, la temptació va poder més que un matrimoni mig de convinença. Mes no ho puc negar, malgrat voler comprendre-ho tot, un sentiment de rancúnia em corrou per dins

M’he arreglat com fa temps que no ho feia. Llavis, celles, perfum i toc de crema per amagar les petites arrugues. Ara, asseguda al portal espero neguitosa. Davant meu uns copes i una ampolla de cava ben fresc. Bec assaborint-lo un petit glop. Em miro les mans, tremolen un xic. Si pogués - criaturades penso immediatament- agafaria una margarida i arrancaria el pètals un a un: si, no, si, no ...

Que dolents que són moltes vegades els pensaments. Em veig recollint-ho tot, rentant-me la cara i plorant, impotent de retenir els meus sentiments. Miro cap a la taula, les roselles s’han eixorivit. AEn aquest instant, la claror dels fars d’un cotxe il•lumina el camí. Frena, baixa, agafa una maleta i el meu angoixat cor esclata d’alegria.

El seu alegre:
 Hola Elisa!- Em demostra que una nova aurora il•lumina la meva i, la nostra vida.

Al matí després d’una nit apassionada una reflexió em volta pel cap. No estaré caient en el mateix encreuament de sempre? L’home i la casa. Sempre, aquella figura femenina familiar i conservadora. No ara no! No ho vull malgrat hagi de trencar aquesta nova relació amb el Carles. Prou de ser la segona figura d’un matrimoni i, l’obedient esposa. Tornar al que ha estat sempre la meva vida, no m’ha fet feliç. Vull estudiar, vull treballar fora de casa. Vull ser una dona pels meus propis mèrits, no un pur objecte d’ornamentació. N’he de parlar abans de continuar endavant amb aquesta nova relació.

Miquel Pujol Mur