LA DONA I EL MAR

La dona observa la mar calmada i tranquil•la, poc vent i força sol. Qui anava a dir que aquesta placidesa, tingués res a veure amb la tempesta de la nit anterior.

Mira el sol, mira el blau del cel, mira les ones al trencar amb la sorra de la platja. Malgrat tota l’aparença tranquil•litzadora el seu cor sagnà d’angoixa.
On és la barca? On és el seu mariner? On és la vida, el seu amor?

No pensa amb els altres mariners.

Pensa amb el seu home. El seu cor batega pensant amb ell. El seu amor i, el seu home.

Sí. L’home que al trencar l’alba sorgeix cada dia de nou rere la nit de dur treball. Ella corre a l’escoltar les seves passes. S’abraonen, s’abracen i els seus llavis noten la salabror del mar i els seus cossos senten el que senten tots dos.

On és el seu home, clama airada al vent i a la mar d’aquest matí.

Aleshores escolta unes passes ...

Torna l’esperança i el desig d’una forta i violenta abraçada.

Miquel Pujol Mur