Tant se val

Quan arriba la nit, la foscor m'arrossega a contracor cap a un món que mai no tindré. Ara estic aquí, potser davant d'un futur un tant incert, però futur. No ho sé, qui ho sap? Tant se val, penso, si el sol surt abans o després. Tant se val si quan tanquis la porta caurà tot en la més negra foscor o si quan per fi trobi el meu somni, ja no hi sigui mai més. La vida em buscarà, però jo no sabré retrobar-la. Tant se val.

Al final la vida torna. Mai marxa fins que decideix fugir definitivament: no tornar mai més. Sembla encara molt llunyà tot això. Per tu, per mi... al contrari de molts altres. Tampoc sabem que ens espera, nosaltres. No és nostàlgia el que em mou. Ni desig, ni passió. O potser sí. No ho sabrem mai, el què.

Alguns diuen que fan la guerra per defensar una nació quan no saben ni lluitar per salvar-se d'ells mateixos. Quants altres només intenten defugir dels seus pensaments, dels seus maldecaps, a parer d'altres estúpids. Qui mira el món i diu que s'enfonsa mentre el veí pensa que tot funciona, qui s'equivoca menys?

Preocupats pels qui són més feliços que naltros, però més desgraciats. Hipocresia. Preocupats pel que sigui, amb l'únic sentit d'intentar fugir del nostre pensament, de la nostra agonia. Egoisme, estupidesa. Exacte. Egoisme disfressat, però egoisme "al fi i al cap".