Biiiippp!!

Arbequina, però el fet de que ell esperès o no.. ja va deixar de tenir importància. És molt fort, tanmateix, el sentiment d'esperar alguna cosa: un truc, una paraula, una mirada.. el que sigui i no ser capaç de trobar-lo. Sentir-te impotent, saber que tu no pots fer res i que per a res depèn de tu aquell instant... quan ja t'has cansat de donar el primer pas, fins aquell moment.

I tot això per què? perque les coses mai són com nosaltres volem que siguin. Som petits sommiadors, però sinó fossim així.. què seria de nosaltres?? ^^

petonets!!!!!

M'ha agradat molt aquest poema, crec que il·lustra a la perfecció aquelles denses esperes, pelnes de neguit i cascades de pensaments.... sí, molt bon poema.
Per cert, només una cosa: segur que ell a tu també t'espera, segur. (potser d'una ltra manera?)

En fi, una abraçada i fins aviat.

Arbequina.