M'agrada tocar el meu membre

No voldria ofendre ni molestar el món amb cap paraula obscena. Diré, aleshores, i seguint aquesta pauta de conducta, que m'he enamorat del meu membre. I no és per parèixer, si més no, intransigent amb aquestes paraules que em caracteritza la meua vehement persona. Sóc feliç (sempre ho dic, això; i és veritat. I mai escoltareu de mi cap paraula que negligisca la dicció casta i la puixant i vertebrada norma dels mots tabú i les conjugacions gràfiques desagradables a l'oïda.) i, alhora, respectuós. Deixant de banda aquestes menudeses més bé social-lingüístiques, immergiré aquest escrit en la defensa d'arguments que potser a tots no agraden però que, al meu veure, hom pot arribar a entendre i, després de reflexions que (seguint les pautes del llibre d'Eugeni Segarra - "La reflexió i la conclusió: mètode avançat"- de l'editorial 567, hom aconseguirà dur a terme) ara mateix no és moment ni lloc per desenvolupar, també tindrà entre les seues mans la viva imatge del saber despert i la sapiència desesperada d'un univers cognitiu perdut en la immensitat dels boscos de la inconsciència.
Així, sense més preàmbuls, em dispose a proposar-vos idees relacionades amb aquelles conclusions que faig meues. Sempre i quan vostès prenguen aquestes consideracions seriosament i les apliquen al seu mode de vida, podran experimentar el goig més gran i la satisfacció ulterior derivada de l'estima raent del propi lector o, si es vol, científic (en el sentit de la paraula més ampli, és clar).

M'AGRADA TOCAR EL MEU MEMBRE:
Tots tenim una part del cos que ens delecta més que les altre contemplar o, en cas que això es crega manc de capacitat estimulativa, tocar. M'agrada tocar el meu membre. És una oració simple, sense més (des de l'anàlisi gramatical). Però: i si la pensem des d'un punt de vista un tant més filosòfic? Per a açò, em basaré en els mètodes analític-lingüístic (a l'estil del genial Wittgenstein) i el fenomenològic (digueu-me Husserlià que no m'ofèn). Potser la paraula agradar ha estat excessivament dogmatitzada i reservada per a unes poques expressions bàsiques. És una paraula que hom utilitza per a dir que quelcom li sembla agradable (és clar), que aquesta realitat li provoca cert plaer, però: I què més? Res. La paraula, en la seua expressió més vasta, s'empra per la primera declaració d'estima o d'atracció, no d'amor. Perd qualsevol connotació que se li vulga atorgar més enllà del simple sentir o pensament (que no sentiment) vers alguna realitat plausible. Agradar no és estimar. Però aquesta concepció no és correcta des del meu punt de vista puix la paraula agradar sempre amaga al darrere una idea que la sobrepassa. Quan s'expressa que alguna cosa agrada, és la simple volença el que rau en el sentit del mot; però, quan el que agrada és una persona, aquesta paraula pretén anar més enllà: vol augmentar el grau fins al que es denomina estima. No és, per tant, una paraula amb més càrrega afectiva de la que se li adjudica en la societat? A més, sempre es busca provocar una reacció semblant en el receptor; mai deixant de banda que l'emissor ha pres la iniciativa, sense utilitzar paraules fora de context com ho podrien ser estimar o voler (que són, en realitat, les que té intenció de poder dir). Si aquesta relació (perdonen el mot un tant estrany) "agradativa" s'esdevé entre un humà i una part del seu cos -considerant aquest membre com una realitat (un concepte, una part) humana -: no és cert que la realitat lingüística del terme deriva també en la concepció més vasta que abans he anomenat? Així, després de cavil·lacions i l'assistència a vàries xerrades filosòfiques i de lingüistes i de la lectura de llibres que m'han il·lustrat d'allò més, arribe a la conclusió de que, en el meu cas, la relació "agradativa" és una relació "estimativa". Per tant, l'oració queda establerta com: Estime tocar el meu membre.
Tocar: Exercitar el sentit del tacte. Aquesta és la definició bàsica del verb tocar. Jo us obsequie amb la que he extret després d'estudis afanyosos i tensament colpits de moments d'angoixa i desesper. Tocar: Contacte físic entre dos cossos per iniciativa d'un d'ells. Així, és obvi que, o bé tots dos, o bé un d'ells, ha de tenir vida. La iniciativa és una d'aquelles coses (no sé ben bé què és) que sempre he admirat: per tenir iniciativa ha d'haver voluntat. Ha d'haver una relació "agradativa" per part, almenys, de l'impulsor vers el receptor del tacte. I jo dic: no és cert que a mi m'agrada tocar el meu membre i que ell, quan el toque, se sent feliç? (pense) I dic: no és cert que agradar, segons la meua teoria difícilment refutable, esdevé quan la relació s'estableix entre dues realitats humanes en el verb de significat menys estès estimar? Aleshores, l'acció de tocar evoluciona en un estímul/resposta entre el meu membre i jo. Una relació agradativa i, per tant, estimativa. Tocar és, segons aquesta successió d'idees, una part més d'estimar; és, en veritat, l'expressió més salvatge de l'estima. L'oració pren ara una connotació més, diguem-ne, Shakesperiana ja que pareix un amor impossible entre el meu membre i el meu jo enter puix la societat no veu aquesta relació com corrent i correcta.

. El meu membre es diu Josep. Sóc el cap de Alicatados Fernáez. Ell és membre del meu cos de directius. M'agrada tocar-lo.
He pensat tot açò per no sentir-me culpable quan, amb aparent inconsciència fregue la seua mà quan passa pel costat i toque les seues natges amb la meua carpeta quan coincidim a l'ascensor. M'agrada tocar-lo.