M'agrada la ciutat

Sens cap mena de dubte el que més m'agrada de la ciutat són els boscos. Cadascun dels seus arbres són particulars, solament cal fixar-s'hi. Mira, aquell, per exemple, té catorze pisos i una entrada xicoteta per als nans que l'habiten i eixe altre és la casa dels barrufets, veus? Sembla un bolet, amb solament una altura. Però també hi ha els arbres on habiten els gegants: els seu tronc és enorme i la seua altura és de quaranta pisos, genial, oi que sí? Però el millor d'aquest bosc és que no para de crèixer. Imagina't la quantitat d'éssers màgics que vindran a viure-hi. També podràs, fins i tot, perdre't-hi.

T'has fixat mai en la quantitat de flares que pots trobar pel bosc? Sempre m'ha agradat passejar entre els arbres per olorar-les. Mira pots notar l'olor de la carabassa de la Ventafocs? Ara també hi ha peres, bresquilles i fins i tot tomaques! M'encanta quan se't paren davant i les olores millor que mai.I ara que ha plogut també pots olorar la flare de les arrels dels arbres, aquelles que porten i s'enporten l'aigua de les cases. Llàstima que quan faça calor ja no podrem gaudir d'ella.

Ahir un gnom em digué que els cent-peus havien construït passadissos subterranis pels quals circulaven melons que transportaven gent d'un lloc a un altre. Però em digué que, com que els melons que utilitzaven es colliren ja fa temps estaven una mica podrits. Quina llàstima. Potser Hades, el nostre governant, cullga nous melons perquè recorreguem les llargues distàncies

També m'agrada passejar pel bosc per escoltar els pardalets piular i a les sirenes cantar, per escoltar el cruiximent dels arbres creixent, per sentir els melons redolant sota terra i, cal no oblidar el soroll de les ales d'Hermes i els pasos dels gegants. A més, quan pasetges sempre pots trobar-te amb un donyet que vulga que comparteixes les teues coses amb ell. Normalment surten de nit i romanen entre les ombres esperant que algú els visite per oferir-li el punxo de cactus.

Ja és tard, he de tornar a la meua branca, mons pares m'estaran esperant. I esque un arbre no és, sinó el conjunt de branques on viuen un munt d'éssers. Unes són llargues i grosses, d'altres més primes i curtetes. La branca on jo visc no és ni massa gran ni massa petita, ni massa grossa ni massa prima. En ella tinc el meu cantonet on passe la major part del temps. En ella, quan llegisc, escolte els veïns cantant i discutint, també el vent que fa cruixir l'arbre sencer. Quan em gite per dormir, escolte les carabasses i les peres.

Avui mons pares parlaven sobre Hades i els seus dracs. Han dit que sembla que estiguem al cel, que tot és perfecte i bonic. M'han contat que abans hi havia fastigosos arcs de Sant Martí en lloc dels arbres monumentals com el de les ciències, l'oceanogràfic o l'arbre de la reina Sofia. M'han dit que abans, tot allò solament era una selva salvatge amb animalons perillosos que causaven por quan s'endinsaven en el tranquil bosc. També que les cuques de llum amaguen unes llumenetes inquietants que no agradaven a ningú que es veien al cel per les nits. M'he alegrat pensant que amb el temps, tot continuarà millorant com ho ha fet fins ara.

Però hi ha una part de la comunitat màgica, les fades, que s'esglaien cada cop que venen al bosc. Elles viuen fora d'aquest, en xicotets parcs. Diuen que el bosc les agovia molt i que està ple de perills, que és horrible. Realment no les entenc, el bosc no té res de dolent.