M'acotxes, si et plau?

Quan era encara una nena ja m'aterrava la idea que les coses poguessin desaparèixer i no tornar mai més. Recordo perfectament les nits que el meu pare, amb els seus ulls amables i les seves mans protectores, m'acotxava quan anava a dormir i desitjava que aquell moment no canviés mai, que ell mai no deixés d'acotxar-me. I malgrat la sensació de confort arraulida entre les mantes, la dolça somnolència que ja senyorejava a l'habitació i la suau pesantor de les parpelles, la negror de l'extinció romania intacta, virulenta dins meu com un foc incontrolable. Sabia ja de petita que ell desapareixia un dia, que jo mateixa ho faria també, i que, fins i tot el meu món, també acabaria per esvanir-se com aquell color de cel ataronjat dels matins d'hivern. I seria tan fàcil! La puixança de l'extinció era tan sòrdida que no podia lluitar contra la innocència de la infantesa. I em sentia feble, indefensa, sobtadament impotent. L'extinció era el meu forat negre.
I ara, passats els anys, qui sap si l'angoixa d'algunes nits no es deu al mateix sentiment, aquesta vegada, però, esmorteït per les feres quotidianes. Qui sap si el forat negre no és tan cridaner; si més no, la caiguda és més forta. Qui sap si el dia que em perdi dins la seva fosca em podré tornar a escapar; em podran tornar a rescatar. Potser ja no vindrà mai més la mare a despertar-me d'una matinada de malsons. I quan tot acabi, perquè acabarà, ja ho sabia del cert quan era una nena, què?
Els grans em deien que no pensés en aquestes coses, que no em tocava a la meva edat. Sí, però és ara encara que els seus ulls reflecteixen l'esfereïdor neguit de les coses que deixen de ser i es converteixen en les no-coses. Tothom se n'amaga, d'aquesta por. Alguns argumenten que la vida no els dóna temps per pensar-hi; d'altres, s'imposen que són ximpleries o bé una pèrdua de temps. Per què rumiar-hi si, al capdavall, aquest temps també acabarà per exhaurir-se. No obstant això, tots el senten, aquest temor. L'home que pensa que no té temps per reflexionar-hi se li apaga la llum de la mirada quan recorda aquella amistat desapareguda; aquell altre que titllava aquests pensaments de ximpleries queda immòbil davant la fotografia de la seva àvia morta de càncer fa un parell d'anys, i el de més enllà que creu que és una pèrdua de temps no pot evitar sentir-se commogut per aquell home vell que dorm en un caixer i passeja la seva vida en un carretó de supermercat. Què els respondria a totes les seves cavil·lacions aquella dona de 80 anys que arrossega un llegat que és repudiat i oblidat?
Fa uns dies observava la meva àvia mentre llegia i pensava en com havia estat tan valenta de suportar veure tants móns que s'esfumaven i per què no s'havia venjat. I és que no pot. Com ha de lluitar pel que ja és finit, esgotat, irrecuperable, i de fet, condemnat d'entrada a desaparèixer? M'és tan difícil sovint imaginar la seva realitat quan tenia la meva edat, i, en canvi, ella sí que té la capacitat del camaleó per adaptar-se a la meva. Aquelles caixes plenes de fotografies en blanc i negre, algunes tan gruixudes com el cartró, d'altres tan menudes que és complexíssim distingir els rostres de les persones que hi apareixen, són el reflex de la memòria. Un passat que ja no té importància, que ja no dóna fruits, que no és rendible, sinó extingit. I amb tot, encara pertorba l'esperit perquè sabem, millor que ningú, que aquesta memòria forma part dels camins que lluïm marcats a la pell al llarg de la nostra existència petulant, i a voltes, desencantada de tot.
És avui que encara el meu pare m'acotxa algunes vegades quan vaig a dormir exhausta després d'una jornada de feina i universitat. I em sento igual de reconfortada i protegida com quan era una infant; i ell se sent doblement valorat, perquè a més de sentir-me entre els seus braços, està convençut que la seva memòria i la d'aquells que el van precedir està salvaguardada en aquella nena que, malgrat els anys, encara es deia acotxar de tant en tant.
Em sentiré satisfeta si, algun dia, aquells que condemnen amb perversitat la memòria i les persones tenen unes mans i uns ulls que els diuen: no m'oblidis i no facis que ens oblidin. Perquè, encara que no ho sàpiguen encara, la memòria, la pròpia extinció, també es venja de nosaltres.