El pes de cada nou gest

Un relat de: Camps de Tristor

A fora plovia amb força, mentre que la Irina, mirava per la finestra de la seva habitació les diminutes persones que passaven per sota amb els paraigües, però també es mirava les persones que sortien de la feina o alguna botiga situada als baixos dels edificis i es trobaven amb la sorpresa del temporal, corrent a corre cuita i tapant-se amb alguna cosa ridícula com era un diari o un maletí ple de documents, que potser, aquests, eren importants.
Ella gaudia observant el festival de colors que escassament es veia per la ciutat. Semblava impossible que milers de paraigües podien arribar a donar un toc d'alegria a la vella ciutat grisa i plena d'edificis. Era un petit parèntesi en un món rutinari.
La finestra era tancada i les gotes xocaven amb els vidres transparents que reflectien el rostre d'aquella jove noia de setze anys. La imatge no era gaire nítida però n'hi havia prou per veure que en la seva cara no si dibuixava un somriure com el de feia uns anys.

Paral·lelament, a l'habitació del costat estava ella. Era tota una heroïna, però malauradament no era la única.
Va mirar-se al mirall. Les marques es feien prensent per tota la cara. Es va treure el barnús amb delicadesa. Aquell vidre reflectí una dona fràgil, amb esquerdes i a punt de trencar-se. Hi havia cops, blaus i rascades en els racons més insòlits del seu cos. Li feia mal, sí, però aquell dolor no era físic; sinó moral.
Va posar-se per segon cop en aquella nit, la peça de roba que amagava els maltractaments.
Duia els cabells molls, i amb cura es va pentinar. Li feia mal el braç i li costava moure'l.

Les soroll de les passes s'acostava cada cop més i l'olor d'aiguardent era més i més forta.
Ella s'havia exactament que estava a la porta.
Pensà.
Es fica la mà a la butxaca. En treu les claus. Sonen.
Ara es el moment diu tot pensant en veu alta. Sortí ràpid de la cambra i anà a buscar els nens. Primer en Dídac, el petit, i per últim, la Irina. L'adolescent que no viva la vida que li pertocava.
La jove estava espantada. Avui no seria com els altres dies.
El petit, no entenia perquè quasi cada nit es tenia que tancar en aquell lavabo. Volia veure al seu pare, però no li deixaven fer-ho.
La fesomia de la mare, no mostrava res. Sabia el que li esperava.

S'obrí la porta.
Els sentiments aparegueren a flor de pell.
Ell; enfadat, borratxo.
Ella; temorosa, forta enfront la gran tempesta que s'acostava.

La dona de porcellana aparegué enfront seu.
En aquell corredís es barrejaren olors. Ella, desprenia un olor sensual, gens casual en aquelles fredes nits. Ell, olor a alcohol i fum de tabac. Era així com, poc a poc, anaven desapareixent els estalvis d'aquella família tant i tant desunida.

L'home se la mirava. La desitjava. Volia estar amb ella des de feia dies. Però en comptes d'acariciar-la. La pegava.
S'atansà a ella, i aquesta no es mogué. La dona es reprimia les ganes d'abraçar-se al cos d'aquell home, del que l'havia enamorada, del que temps enrere havien estat feliços.
On era aquella felicitat? Qui l'havia robada? Qui era el culpable de tot això?

Ell deixà anà un crit rere un altre. Insults continuats i tot, sense motius.
Ella, oprimia els plors, fins que no va aguantar més. En els seus ulls plovia continuadament.
- Para!- cridà mentre les llàgrimes anaven caient poc a poc per les seves galtes marcades. Unes galtes d'un color blau-lilós. Aquets colors marcaven un territori. El seu.
L'home s'enfurismà, i deixà anà una bufetada que prengué contacte amb la cara de la dona. Immediatament la mà d'aquesta es col·locà sobre la nova ferida.
Plorava. Plorava molt.
El seu dèbil cos caigué al terra i és posà de genolls.
Aquell que havia estat el seu marit fidel, s'havia convertit en el seu malson. Se la mirava. No sentia remordiments del que li estava fent. Així es desfogava.

A la cambra de bany, la Irina sentia els plors i els crits que deixava anar el seu pare. La noia tapava les orelles al petit. Tots dos estaven espantats.
La Irina va ser engolida per la ràbia i la impotència i,en aquell moment, s' alçà. Es dirigí cap a la porta, mentre escoltava els crits, els insults i els sorolls que deixaven anar els cops que estava rebent la dona.
No podia plorar.
Va posar el seu palmell al pom fred de la porta, però en aquell moment els sorolls varen parar. Restà immòbil durant uns segons i mirà enrere. Estava allí. El seu germà. Derramant llàgrimes.
Ella, tornà al seu antic lloc i abraçà al petit amb molta força, i aquest es tranquil·litzà.

La nina de porcellana restava immòbil al terra i ell no li treia els ulls de sobre. La sang relliscava fredament per tota la seva pell.
Ell no mostrava res. No deia res. Indiferència.
L'havia matada?
Els cops havien estat continuats i ella amb els ulls closos, no respirava. Va deixà anà l'ultima llàgrima. Anunciant una altra mort en mans d'un home.
Per fi s'acabà el dolor. Les llàgrimes, el patiment de que les agulles del rellotge avancessin lentament durant la tarda esperant la tornada d'aquell que ara, era un desconegut.
Ell, donà per última vegada una puntada de peu al tors de la dona. Ara trencada en mil bocins.
Cada cop que havia donat a la seva dona, ella, el sentia com el pes de cada nou gest.
No perdia l'optimisme de que algun dia s'acabaria tot això.

Feia falta la mort d'una innocent per a que el maltractador anés a la presó? Era necessari deixà dues criatures desemparades?

Comentaris

  • Gestos nous, gestos vells[Ofensiu]
    Unaquimera | 02-12-2006 | Valoració: 10

    Realment, m'has sorprès amb el teu relat! No perquè la temàtica em fos desconeguda ( qui no ha sentit parlar o ha llegit sobre la violència de gènera, un cop i un altre? ), sinó per la força que es desprèn de les teves paraules, pel sentiment que poses en elles, per com les col·loques en les frases: amb decisió, sense gaires floritures, contundents!
    Això sí, he descobert alguns recursos i algunes figures realment boniques: "En els seus ulls plovia continuadament" per exemple, em sembla molt ben trobada.

    En resum, un relat amb pes, des del títol fins al darrer mot. Crec que has fet un bon treball, deixant ben palesa la teva posició envers la situació evocada.

    Tornaré un altre dia a llegir-te, ja que veig que tens més textos... M'apunto el teu nom!

    M'ha agradat descobrir-te com autora i per celebrar-ho t'envio una abraçada de les que no pesen gens,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de Camps de Tristor

Camps de Tristor

19 Relats

102 Comentaris

29916 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Vaig apareixer en aquest món un mes de febrer i els meus pares em varen ficar el nom d'Alba; "una altra llum a arribat a casa" van dir, ja que el nom de la meva germana té significat de llum de la tarda.
Tan sols tinc 15 anys però tinc ànssies de canviar el món. Sé que no ho áconseguiré, però poc a poc, qui sap. Es qüestió de començar desde sota.nO?

De biografía literària en tinc ven poca; tres premis de prosa i tres de poesía.
Però no escric per guanyar res, simplement escric perque disfruto, m'ho passo bé. Trec tot allò que es queda a dins i molesta. Es una bona teràpia.


"Les casualitats no existeixen, tan sols succeeix l'inevitable."

"... I obrir els ullsi descobrirque no ets tu, que as estat vivint tots aquets anys una vida que no et pertany..."

Per alguna cosa: duendecilladelbosque_91@hotmail.com