Llagrimes d'aigua salda

Un relat de: Camps de Tristor

La carta finalment havia arribat a les seves mans. A les mans de la Isabel. Aquella dona dreta i ferma, d'ulls blaus i grossos amb la seva llarga cabellera daurada però am algun cabell blanc que mostrava el pas del temps al igual que mostraven les petites arrugues de la seva cara.
Amb les mans tremoloses, va obrir el sobre grogós que contenia la carta que tant de temps havia desitjat. Al cap de tant de temps llegiria la lletra de l'Albert.
Les seves mans blanquinoses tremolaven però al final el va aconseguir obrir. La va estar llegint en silenci, i quan va acabar una llàgrima va brotar del seus ulls i, delicadament va anar relliscant fins arribar al paper vell i brut fen així que, la tinta es dissolgués. Només va quedar visible una frase que resumia el contingut de la carta en una sola línia:
"Em sap greu senyora Amat sé jo qui li hagi donat aquesta mala notícia, el meu germà ha mort".
Ella estava immòbil, asseguda a la butaca del menjador mentre les llàgrimes rodolaven galtes avall. El silenci regnava en aquella cambra quan de sobte una fil de veu va ressonar per tota l'habitació:
-Ell no..., ell no està mort..., ell..., ell no pot estar mort! L'Albert ha de ser viu! -va acabar cridant finalment. De sobte es va obrir la porta amb brusquedat fen que la Isabel es sobresaltés i la seva mirada fou conduïda cap a la porta. Allí estava la Teresa, la seva serventa més fidel, la seva amiga, la seva confessora. Era a ella a la que li explicava tot el que feia i el que deixava de fer, ja que s'havia que mai diria res. La seva mare, la Maria, també havia estat treballant per la família Amat i la va ensenyar molt bé.
Aquella dona, la Isabel, vivia en la riquesa mes plena. Tenia tot el que desitjava als seus peus.
Ella tenia tot això gràcies al seu home a Joan Amat, el veritable senyor Amat. Aquell home era un magnànim de la indústria tèxtil. Ell s'estimava a la seva dona, però ella només s'hi va casar pels diners. S'havien conegut una freda tarda d'hivern, en la que ells essent encara dos adolescents varen trobar-se a la botiga del pare d'en Joan, va ser allí on ell es va enamorar d'una jove noia d'ulls blaus, i va ser al mateix lloc on els seus pares els varen comprometre en matrimoni.
Però no era a ell a qui de debò s'estimava, sinó que ella sempre l'hi havia estat infidel al seu home am l'Albert, aquell pobre camperol que va marxar a la guerra i mai tornà. Havien mantingut en secret una bella història d'amor, en la que des que eren dues criatures s'estimaven.
La serventa am els cabells blancs recollits al màxim i vestida am una roba vella desgastada de treballar al igual que les seves velles mans, restava quieta mirant la seva ama com anava vessant llàgrimes pel seu enamorat.
-Te... Teresa.... l'Albert.... l'Albert no es mort, oi?- el fil de veu que deixava sortir era ofegat, a la seva manera demanava ajuda.
-Senyora el vostre Albert el van trobar mort al camp de batalla.- va deixar anar la dona amb por que les seves paraules pogueren ferir encara més el cor trencat de la seva ama que tant s'estimava.- Això es tot el que queda d'ell- va estendre les mans i li va deixar el camafeu que sempre duia penjat al coll amb la fotografia del seu amor d'infantesa; de la Isabel. La dona el va agafar tremolosa i al veure'l es va desmoronar completament. S'havia despertat del seu pitjor malson i va ser llavors, quan va ser conscient que havia perdut el seu tresor mes preuat. Ell. L'Albert.
Va estrènyer fort aquell penjoll entre les seves mans i els seus pits deixant que aquella carta caigués al terra i, així, deixant-la enrere.
Es va alçar am majestuositat d'aquella cadira, deixant a la vista un preciós vestit llarg blau fort, aquell color que li recordava als ulls del seu estimat amor. Encara am el camafeu entre les mans va arrencar a corre cap a la platja.
-Senyora on va?Torni! Es negra nit! I el seu home tornarà d'aquí unes hores!- va cridar esverada la serventa. Però ella corria i corria cap a la platja dels records que tots dos anomenaven. A la fi i va arribar. La petita cala estava fosca, només la tènue llum de la lluna plena la feina brillar. Era aquella mateixa llum la que temps enrere havia fet brillar els cossos nus de la jove parella demostrant l'amor que sentien l'un per l'altre, i ara era la llum que il·luminava les seves llàgrimes.
Es va treure les sabates per caminar sobre la sorra i es va apropar cap a l'aigua. Allí, a l'arena humida, va escriure am el seu dit "Isabel i Albert", com dues criatures descobrint el sentiment de l'amor. Les onades anaven esborrant poc a poc aquells noms, fen així que, es quedessin en l'oblit.
Am els peus descalços es va dirigir cap a la passarel·la de pedres. Mentre caminava anava vessant llàgrimes pensant en l'amor que tant de temps havien amagat. Les seves passes eren lentes, però al final va arribar al seu destí. Les onades xocaven am fúria sobre les roques on es trobava ella. Es va asseure am la delicades d'una dona i am els ulls closos pensava en l'Albert, i en aquell instant va sentir la cançó, la que ella anomenava la "nostra cançó". Am espant va obrir els ulls i, el va veure. A ell. Flotant en mig de l'aigua enfurismada. Ella, va fer un pas endavant temorosa va caure. Ara era el seu cos el que flotava en la immensitat del mar cobert de sang. La sang que havia sorgit del seu cap com a resultat del brusc cop que havia rebut. Les onades balancejaven el cos mort de la Isabel, que s'endurien mar endins fen així que l'amor dels dos amants quedes enterrat per tota la eternitat. Les llàgrimes que havien brotat dels seus ulls durant tota la nit, ara, eren llàgrimes d'aigua salada.

Comentaris

  • Bonic[Ofensiu]
    ninfadelbosc5 | 22-09-2005 | Valoració: 9

    Me quedat sense paraules!És preciós tot i que hi ha moltes faltes com han comentat els altres relataires. Et seguiré llegint!
    Besitos!^^

  • t'agrada la mort?![Ofensiu]
    nani | 18-09-2005


    m'agrada la història, m'agrada.
    Llàstima de les sistemàtiques faltes d'ortografia (i algunes de sintaxis força importants), com per exemple "am" per escriure "amb". Intenta escriure correctament, segur que pots! Pel que fa a ls hitòria, és interessant... encara que jo potser em centraria més en els sentiments que té la pobre Isabel...

    així que t'agrada la mort, eh? pel que expliques en aquest relat, pels títols d'altres relats teus, pel comentari que m'has deixat... t'agrada la mort. És interessant la mort, xo recorda que la mort i la vida són les duescares d'una mateixa moneda... val la pena viure plenament per poder morir plenament.

    salut! i molt d gust de conèixer-te!
    continua escrivint,

    NANI
    (celebro que t'agradés el meu relat)

  • Saps que tu tb somnies[Ofensiu]
    almas | 03-09-2005 | Valoració: 10

    A vegades la realitat es trist tens raó, sobre tot per la gent que te senibilitat, pero tu tb creus en aquests sentiments que en definitiva ens ajuden a que la vida sigui mes dolça, aunque tb a vegades ens produeix una immensa tristesa no trobar alló que busquem i un immens dolor que aquests somnis no es facin realitat, pero tinguis per segur que la vida son solament instants de felicitat que em d'aprofitar i disfrutar cada moment.Un peto molt fort i m'has de creure no pensem tant diferent.

  • nina ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 02-09-2005

    una vegada vaig parlar amb els pares de l'Annna, vols que parli amb els teus ? els diré l'edat que tenc i que em faig responsable de tu el dia 11 de setembre, t'ho dic aquí perquè no tenc el teu correu ...

    una aferrada i ànims, tots hem pasat per lo mateix, imagina jo a la teva edat i el temps que em va tocar viure, però tu no has d'odiar els teus pares, ells volen lo millor per tu, un dia ho entendràs ...

    Conxa

  • Hola!![Ofensiu]
    ROSASP | 21-08-2005

    He rebut el teu comentari i m'ha il·lusionat molt que en un moment determinat t'hagin pogut ajudar els meus comentaris.
    Admiro de tot cor l'entusiasme de la gent tan jove per l'escriptura i per expressar tot allò que sentiu. Em teniu el cor robat...
    Sento molt que hagis passat per mals moments, penso què escriure és una gran teràpia per ficar en ordre tantes emocions i tants sentiments que molts cops es queden a dins i ens fan un nus a la gola.
    Anima't a continuar amb nosaltres, cada aportació és important i ens obre els ulls a noves formes de veure la vida, molts cops en ajuda a comprendre, d'altres ens fa somriure, ens encomana tristesa i melangia, misteri i passió. Compartir tot això és màgic, no creus?
    També ens ajuda a perfeccionar la nostra llengua i a estimar-la encara més.

    El teu relat és romàntic i apassionat, amors que trenquen les distàncies i perduren amb el temps.
    El relat d'una somiadora...

    Molts petons, bonica!
    Espero que la inspiració et toqui amb els seus dits de nimfa.
    Fins aviat!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Camps de Tristor

Camps de Tristor

19 Relats

102 Comentaris

25671 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Vaig apareixer en aquest món un mes de febrer i els meus pares em varen ficar el nom d'Alba; "una altra llum a arribat a casa" van dir, ja que el nom de la meva germana té significat de llum de la tarda.
Tan sols tinc 15 anys però tinc ànssies de canviar el món. Sé que no ho áconseguiré, però poc a poc, qui sap. Es qüestió de començar desde sota.nO?

De biografía literària en tinc ven poca; tres premis de prosa i tres de poesía.
Però no escric per guanyar res, simplement escric perque disfruto, m'ho passo bé. Trec tot allò que es queda a dins i molesta. Es una bona teràpia.


"Les casualitats no existeixen, tan sols succeeix l'inevitable."

"... I obrir els ullsi descobrirque no ets tu, que as estat vivint tots aquets anys una vida que no et pertany..."

Per alguna cosa: duendecilladelbosque_91@hotmail.com