Love History X

És entre aquestes quatre parets que me n'adono que de mi en sé ben poca cosa. Potser podria dir que jo mateix sóc una mentida, que tot el que dic, faig, penso, estimo, odio o aprecio és paper mullat. Fa només dotze anys anava amb rodins a la bicicleta, i ara, d'ençà de fa uns mesos, sé que vaig perdre per complert el meu equilibri vital.
Em llevo amb els primers rajos de sol i no faig res més que reviure un per un els meus errors, aquells que han sigut el meu transport directe fins aquí; no m'agrada res, i m'ofega i m'angoixa aquest uniforme taronja que és un autèntic tatuatge del qual sé que mai me'n podré desposseir.
De fet, aquí dins els tatuatges són l'únic tret físic amb motiu d'orgull i respecte, ja que entre nosaltres tots anem vestits i pentinats gairebé igual. La gent es mira els braços o les esquenes dels demés per saber qui eren o què feien abans de caure en aquest espiral infernal. Per mi cada tatuatge és una ferida que mai deixa de sagnar, ja que tots, d'una o altre manera, són còmplices o culpables de les meves penes.

Grups de música, tribals xinesos que signifiquen "força" o "valentia", logotips (a)polítics o el seu nom. Potser tots ells em dolen al veurel's, però cap em dol tant com aquell on hi figura ella. Sarah.
Per ella vivia, i per ella encara visc. Fa dos anys i mig que van tancar-me aquí dins i mai he rebut la seva visita. Em fa mal la munyeca d'escriure-li cartes i em dolen els ulls de tant plorar, però per ella segueixo sent invisible. M'agradaria dir-li que dins aquesta presó he trobat la meitat de la meva ànima que tots algun dia trobem a faltar. M'agradaria explicar-li que dels 911 dies que duc aquí dins no n'hi ha hagut cap on no hagi pensat en ella, però ara ja és massa tard. M'agradaria explicar-li que he canviat, que ja no sóc el que era, i que l'única cosa que manté viva l'altra meitat de la meva ànima, l'antiga, són uns tristos tatuatges.

Ja no recordo amb un somriure les nits amb olor de cervesa i farlopa dins el nas. Em produeix vergonya pensar que jo era d'aquella manera. Un amant de la violència, un guerriller de la ignorància. Dels càntics de taverna en fèiem himnes, però a la vegada també crèiem que Bakunin era una marca de detergent, i és que és fàcil tenir setze anys i comprar-se unes botes militars. Després et rapes el cap i acte seguit t'introdueixes en el món de les guerrilles urbanes pel poder del carrer. Et tatues a la pell "Orgull i honor" i camines entre els teus veïns amb el cap ben alt, sabent que la resta de la humanitat et té por i que a tu, jove soldat proletari, ningú et fa ombra. Aquest era jo, i així vaig conèixer la Sarah, però no puc parlar d'ella ni recordar-la amb felicitat, perquè sé que tots els bons moments els vaig esclafar jo. On queden els mesos d'amor i rebel·lia? On queden aquelles escapades per fer l'amor darrere un cotxe enmig d'aquell festival de punk a Manchester? On queden els nostres gots cervesa de litre compartits? Potser aquelles litrones també eren la meitat de nosaltres dos, però res no dura sempre.
Les històries s'acaben, i així va succeir. Jo era feliç, però ella no. Estava cansada de veure'm cada diumenge al matí amb ferides a la cara o cops a les cames; ja no li interessaven les baralles sense motiu ni l'ansietat de donar un bon escarment als nostres enemics. Ella ja no creia en enemics, però sabia que jo si. Va demanar-me que ho deixéssim al cap d'onze mesos d'haver començat a sortir, i no vaig saber-ho acceptar. Passades unes setmanes, una nit, la vaig veure parlant una llarga estona amb un desconegut. Vaig tenir por, i per mi la por és sinònim d'acció. De venjança.
La meva ànima va conduir-me cap a ell (creia que tota ella, però encara no havia conegut la seva meitat), de forma brusca, furiosa, i el vaig colpejar. No podia suportar veure la Sarah en braços d'un altre, d'un desconegut, d'algú que l'havia enamorat amb paraules boniques. Tenia ganes de deixar-lo abatut, amb el cap sagnant a terra; creia que d'aquesta forma podria tornar a impressionar-la. Estava equivocat, i ara me n'adono. La Sarah va mirar-me, no entenia res. Estava ple de gent però jo només la veia a ella. Havia liquidat el meu únic rival, però ella no em veia a mi. Els amics d'aquell desconegut se'm van llençar al damunt, i els meus companys van defensar-me. Havia començat la primera baralla d'amor de la meva vida, i no volia perdre. Ara ho recordo entre llàgrimes i rancors, però aquella nit m'hi hagués deixat l'existència. Tot fins aleshores. Tot fins el moment en que vaig perdre l'ànima, per complet.
La baralla va anar en augment, i van començar a volar pedres pel damunt dels nostres caps. La premsa després en va dir "batalla campal". Una pedra va trencar un dels vidres del meu cotxe, i vaig morir. No físicament, però si anímicament. En aquell precís moment vaig desaparèixer com a persona per convertir-me en un monstre. Un assassí.
Vaig agafar el meu cotxe amb la ràbia dins el cor. El cotxe ja no era un automòbil, era una arma. Vaig prémer l'accelerador sense contemplacions, i vaig anar a per ells. Tot va ser ràpid i fugaç, potser és per això que dia rere dia ho recordo. Vaig atropellar a 6 persones, amb la mala sort que cap d'ella estava involucrada en la baralla. Després em vaig donar a la fuga, sense saber el mal que havia ocasionat a aquells pobres innocents. Aquella nit no vaig dormir. Potser era cosa de la droga, potser m'havia passat amb la dosi, però jo crec que no vaig poder dormir perquè estava mort. No era ningú. No tenia ànima.
Vaig mirar-me al mirall i vaig veure en el meu rostre a un desconegut, a un fanàtic, a ningú. De mi sols en quedaven tatuatges.

L'endemà no van tardar ni cinc hores a detenir-me. Després d'això, l'interrogatori, el judici i la notícia: Estava acusat d'homicidi premeditat, amb dues persones mortes i quatre de ferides com a conseqüència. Va ser la meva llosa. La meva condemna. En aquell moment per la meva ment va passar una pel·lícula dels meus 19 anys de vida. Tot s'esborrava. Els amics, els concerts, l'alcohol, les drogues, el sexe, la violència, l'anarquia, els somnis, la Sarah, i jo. Tot moria menys una cosa, els tatuatges.

Ells són els que dia rere dia m'han fet reflexionar sobre el que vaig fer, i potser és mèrit seu que jo hagi tornat a néixer. De mi no en queda res, només records que porto cicatritzats amb tinta a la pell. D'entre tots, n'hi ha un que és l'eix de la meva tempesta. El seu. SARAH
Tot el meu món en 15cm quadrats de pell. Mirar-lo significa rebutjar-me a mi mateix i fer-me fàstic. Mirar-lo significa voler enterrar aquella meitat de l'ànima que va permetre'm fer tant de mal. Amb tot, la Sarah segueix sense voler saber res de mi, però jo he tornat a saber qui sóc.
M'acabo de conèixer, no fa ni dos anys que convisc amb mi mateix. No entenc com algun dia, no fa tant, vaig ser capaç de privar-li la llibertat -allò que més defensava- a la meva nòvia -allò a qui més estimava-. No entenc com algun dia, no fa tant, vaig ser capaç d'agafar un cotxe i prémer l'accelerador amb la mateixa fúria en que un caçador dispara a una fera. Potser per això encara sóc una mentida, però sé que en mi he descobert l'altra meitat de la meva ànima, i per tant, he trobat el camí planer que m'ajudarà a esborrar el passat i a construir un nou demà carregat de somnis.
Només demano recuperar l'equilibri per poder tornar a començar. Vull oblidar el passat. Vull esborrar els camins de record i pregunta. Vull ignorar el present.
Vull netejar-me la pell per poder existir sense l'ajuda d'uns tatuatges, i així doncs, viure o morir.