L'origen d'una professió

Un relat de: Mercè Bellfort

L'ORIGEN D'UNA PROFESSIÓ

Sempre que escoltava una cançó que la captivava simulava tocar aquell instrument. Ho portava fent des de ben petita. Representava que tocava el piano i la guitarra i mentre ho feia tancava els ulls. Com si la foscor l'ajudés a tocar millor la peça que estava sonant.
En aquells moments se la veia ben concentrada acompanyant en Michel Polnareff al piano, en aquella dolça i alhora crua cançó titulada "Love me, please love me". De tant tocar-la i cantar-la donava la impressió de que era una artista consagrada.
Així ho pensava la seva germana petita que es passava el dia espiant-la. D'alguna manera aquest desfici en seguir-li les passes no era res més que un senyal d'admiració, més que d'enveja. A ella també li hagués agradat aprendre a tocar de veritat algun instrument, però la butxaca dels pares no els ho va permetre.
Els pares, de classe social molt modesta, tan sols podien pagar la mensualitat del pis, l'escola de les dues filles i el més essencial per poder viure. Eren uns temps difícils, en els que s'havia de subsistir amb els quatre calés que s'ingressaven.
La Marie i l'Anne es conformaven amb el que tenien: una ràdio un xic atrotinada i un tocadiscs de l'any de la picor, ambdós objectes heretats dels avis, ja difunts. El material "lúdic" a casa de la família Locher, a part dels típics jocs de taula, era ben escàs; en canvi, la imaginació de les noies era sorprenent. La taula del menjador podia ser objecte de múltiples serveis, a part del més característic i funcional com el de poder-hi posar els estris per fer els corresponents àpats, o bé estudiar i fer els deures. La taula també es convertia en un piano on les tecles invisibles es visualitzaven i les mans de la Marie lliscaven amb més o menys suavitat en funció de la peça musical que escoltava. Seguint la pauta de la germana gran, l'Anne també feia les seves tentines com a guitarrista. Amb una barra de pa de quilo ja en tenia prou per acompanyar en Johnny Holliday, el seu cantant rocker preferit.
Els pares eren ben conscients de les afeccions musicals de les seves filles i les deixaven fer, deixaven que les seves ments adolescents s'evadissin a través de la música. Ja que la realitat era tan dura i el dia a dia tan feixuc, el cant alegrava l'ambient de la casa. Gairebé semblava com si tinguessin un parell de canaris que amb els seus refilets alegraven les grises parets que els envoltaven.
Van passar un parell anys i les germanes es van convertir en unes formoses donetes capaces d'encisar qualsevol jove amb els moviments dels seus cossos. Seguien amb el joc de les simulacions instrumentals, però darrerament es decantaven més pel ball. Ballar donava sentit a les seves vides.
Tots els caps de setmana anaven a la mateixa discoteca de Besançon, la ciutat francesa on vivien. En aquell bellíssim paratge, a tocar de Suïssa- on el riu Doubs hi passejava majestuós dibuixant una omega que s'observava amb tota perfecció des del castell de La Citadelle- la Marie i l'Anne van trobar el que inconscientment portaven cercant des que van néixer.
Tot va esdevenir de forma ràpida i natural. A la sala de ball hi tocava un grup de rock que va fer les delícies de les germanes. No varen passar desapercebudes per ningú dels presents: tothom estava pendent dels seus moviments corporals. Tenien tanta gràcia ballant que va arribar un moment en el qual es van quedar totalment soles a la pista sense adonar-se. I és que de sempre ballaven amb els ulls tancats: l'oïda es convertia en la reina dels sentits.
Un individu molt prim i ben vestit es va apropar a elles, agafant-les suaument de les mans. En notar el contacte d'un cos estrany les dues joves es van "despertar" del seu somni musical. Obrir els ulls i protestar a la vegada va ser la seva reacció més espontània. No entenien què passava, ningú ballava, tot i que la música seguia sonant.
-Hem de parlar, noies- va dir aquell home. Seguiu-me- va assenyalar cap a una porta- mentre caminava.
Elles, confoses, enmig de la sorpresa i la indecisió, van acabar seguint les passes d'aquell home d'aspecte agradable. Amb una mirada aprovadora en van tenir prou.
Un cop dins l'habitacle petit, però acollidor, l'home es va presentar:
-Sóc en Charles, el propietari d'aquest local. Fa un temps que us vinc observant i realment m'he de treure el barret veient com balleu. Sou fantàstiques! Que potser sou unes professionals del ball?
La Marie es va avançar en la seva explicació perquè sabia que era més convincent que la seva germana. Les seves paraules van ser aquestes:
-Miri, senyor Charles, fins ara, tant ella- assenyalava l'Anne- com jo mateixa hem estat unes grans professionals de la música. Tota la nostra vida ens l'hem passat tocant el piano i la guitarra, però ara pensem que el ball ens omple més. Entén el que vull dir?
-Ho entenc perfectament. De fet, jo ja tinc contractats els músics que heu tingut el goig d'escoltar. I per donar més vida al local seria fantàstic que els acompanyessin amb la vostra presència, pujant a l'escenari i ballant sensualment com feu sempre a la pista de ball. Només caldria retocar el vestuari... Veureu, una robeta més lleugera alegraria la nit al personal i els guanys podrien veure's beneficiats per les dues bandes. Hi esteu d'acord, joves?
Les dues germanes es tornaren a mirar, aquest cop picant-se l'ullet que volia dir un "sí" esplèndid i contundent com la setena nota de l'escala musical.
I d'aquesta manera tan sorprenent va ser com van sorgir les dues primeres "gogo-girls" de la història del món de les discos.





Comentaris

  • Llibre | 13-08-2010


    Un origen ben peculiar, aquest que se'ns descriu en el relat. Peculiar, però ben possible, perquè sovint les coincidències més estranyes tenen lloc a la vida real, i no pas a la ficció que inventem les escriptores.

    M'ha agradat en especial la descripció que fas de les dues germanes en referència a les seves passions. Tant quan la música és el centre de la seva vida com quan aquest espai l'ocupa el ball. Em semblava formar-hi part.

    Si m'ho permets, m'atreveixo a fer dues observacions personals i plenament subjectives.

    La primera és un detall que a mi no m'ha fet el pes (insisteixo: personal i subjectiu). En començar la lectura se m'ha fet manifest un ús un pèl abusiu dels verbs acabats en -ava.

    Intentaré explicar-me:

    Sempre que escoltava una cançó que la captivava simulava tocar aquell instrument. Ho portava fent des de ben petita. Representava que tocava el piano i la guitarra i mentre ho feia tancava els ulls. Com si la foscor l'ajudés a tocar millor la peça que estava sonant.

    Bé... no hi ha cap norma que prohibeixi aquest ús freqüent de les terminacions en -ava, però trobo que li roba frescor, al relat. I que potser fora bo buscar sinònims que no demanin aquesta terminació per al passat, o bé fer algun gir sintàctic per evitar la cacofonia.

    No sé si m'he explicat gaire o poc. En tot cas, si vols, en parlem.

    I per altra banda, l'altre detall que et volia comentar ha estat el d'una imatge que m'ha captivat per la seva senzillesa descriptiva i la seva efectivitat visual:

    En aquell bellíssim paratge, a tocar de Suïssa- on el riu Doubs hi passejava majestuós dibuixant una omega que s'observava amb tota perfecció des del castell de La Citadelle- (...)

    L'he vista, l'omega. No pas la real, ja que no he estat mai en aquesta ciutat que indiques, sinó la que descrius. M'has fet saltar el xip fotogràfic en una mil·lèssima de segon i m'he trobat amb la imatge ben dibuixada dins el meu cap. Genial, noia! No sempre és fàcil aconseguir aquesta efectivitat descriptiva amb tanta rapidesa.

    I no m'enrotllo més. Ens trobem de nou per aquí al setembre, que marxo uns dies de vacances.

    Un petó, Mercè. I ànims!

    LLIBRE

  • Ballant al ritme dels somnis[Ofensiu]
    Unaquimera | 02-11-2008 | Valoració: 10

    Evidentment, tota professió té un origen... i aquest relat explica una història tan versemblant que em fas dubtar: t'has documentat bé al respecte o ha estat fruit de la teva fecunda imaginació?

    El resultat d'una i altra cosa, en conjunt, és un text que es llegeix en un moment, ja que resulta fàcil de seguir: no perd el fil narratiu en cap moment.

    Des de la primera frase, m'ha fet present un llibre que he rellegit no fa massa: El cor és un caçador solitarii. L'has llegit? Allà, la Mick, una adolescent apassionada de la música que viu en mig de la misèria, sent melodies dins seu i somia poder escriure simfonies, dirigir una orquestra... talment com l'autora del llibre, la Carson McCullers.
    En avançar una mica, també m'has recordat un altre relat meu, escrit fa temps, que t'ofereixo per si et vols passar: En paral·lel, esperant que t'agradi si decideixes llegir-ho. Allà també es parla de somnis que semblen impossibles i de realitats crues...

    La meva realitat, però, és que no m'oblido de tu, gens ni mica!

    T'envio una abraçada de les que es mereixerien figurar a la història,
    ( i de les que sobreviuen als tornados, que aquesta nit hem patit un! )
    Unaquimera