Lo bufó.

Estimada Helena,

Em sento orfe d' alegria . Busco la felicitat al cul de got d' un marc de xampany, a la matinada , jo que no sé esgarrapar una guitarra per cantar el meu desconsol .
En sento la forta batzecada al cervell. I xerro. I escric. L' art deu servir per això : per modular el desespero. Per frenar la follia de la mort i del temps . Per encantar els altres que t' escolten . Ai, paraules , paraules !
El clergue és el guardià de l' Absolut . El bufó sempre se'n riu, amb el caputxó que dringa . I s' emborratxa , potser . Tu te'n recordes de Camet ? Segur que no. Camet era el borratxo professional que baixava a Seròs des de Massalcoreig , amb una Vespino, els dies d' estiu quan nosaltres érem al carrer, asseguts davant del bar de Tonet . Camet sempre anava sol, amb la seua moteta, i sempre anava amb una cervesa a la boca xerrant i xerrant . I cantant. Xerrant i bevent, d' un bar a l' altre . Era potser el bufó que es permetia un poble com Seròs. Quan l' escoltava explicava, descabdellat, com l' havien fotut a la masmorra de l' ajuntament . I ell, sense pensar-se-ho, havia calat foc al somier i al matalàs . I cremava tot. El fum sortia per la finestra de la Casa de la vila i l' havien hagut de traure a espentes i crits . Però ell havia sortit del calabosso . Havia sortit de la presó de l' ajuntament. Camet cantava amb una veu esquinçada , trencada . Jotes i coses així. Tothom se'n reia d' ell. I de dia treballava el tros i feia quilos de peres, però mai, al vespre, no estava serè. Camet se'n burlava dels civils i de l' alcalde i anava per la carretera de nit, borratxo com una sopa , sense perdre's. Llàstima que no sabés escriure ! Era l' únic que podia dir alguna cosa sensata sobre la follia del món. Era el bufó del poble. No era com altres bevedors silenciosos del bar de Tonet. N' hi havia un que li deien "Clarete" i bevia , callat, silenciós, sense esbravar la pena. Camet sempre reia , només s' emprenyava quan el volien lligar , sotmetre, tancar . Com molts de nosaltres : que quan sentim les manilles , ens rebelem . Ens sentim com gossos acorralats.
A Artesa de Lleida vaig assistir a un concert d' un pagès que canta cançons líriques . No recordo el seu nom. El títol del CD que havia gravat es diu "Batecs de llibertat " . Quan vaig xocar-li la mà , vaig notar els callos a les mans.Semblava un cantautor nordamericà . I tots els del poble aplaudien. L'aplaudien d' aquesta manera freda que són els pagesos al Segrià. A Lleida , a l' escorxador , mentrestant representaven un Shakespeare,una companyia bacelonina . La boira entre Lleida i Artesa era intensa . Tan intensa com diferent la cultura d' un poble pagès i una ciutat que no saps què és . Entre aquest pagès que canta cançons a les oliveres , poesies de Maria Antonieta Salvà i el senyor Màrius Torres i aquest Shakespeare barceloní hi deuria d' haver algun lligam- algun esgraó, potser.
He llegit el darrer llibret de Ramon Camats dit "El clergue i el bufó " és un bon assaig perquè certs filòsofs ( o professors de filosofia ) aprenen a pensar a partir dels autors grecs i de certs il.lustrats. Fora d' aquests, què queda? , fora de" L' elogi de la follia" , què queda , Helena ?
Jo encaro la ploma i em trobo amb els braços lligats : com puc dir que molts dels doctors de la facultat no són sinó savis bufats ? Com puc escriure que sento les ligasses a les manuquelles . Només ho puc escriure com ho escrivia Erasme de Roterdam , com un bufó. Com la follia mateixa . M' he de col.locar com un foll , a l' escó de la vora del foc i riure-me'n. I despotricar . Com puc despotricar de la pesta de l' historicisme , Helena ? Com puc malparlar del còlic dels que masseguen els llibres i en fan picadillo ? Com un bufó- com un pallasset .
El filòsof convida a pensar ; el filòleg convida a editar , que, al capdavall , és feina secundària i merament tècnica.
I com pensar fora del calabosso ?
Una abraçada,

Antoni Macarell.