Bolero

Un relat de: Isabel Muntaner

BOLERO.

Una claror esmorteïda penetra en el Pub Euterpe. És una tarda de diumenge tediosa en què totes les coses semblen fetes a ralentí. La ciutat dorm la pau de la tarda de diumenge a la tarda.
De tant en tant , el barman Anastasi Riudecols guaita ple d´avorriment dellà el reixat de la finestra cap a la plaça de davant de l´ajuntament que és buida de gent. És una rambla petita , allargada i estreta, sense pretensions , que li diuen el Cegonyé, que serveix de punt de trobada de tothom en aquella ciutat petita, plena de carrerrons costeruts, acaramullada damunt d´un turó on un l´església de Sant Pere hi domina tota la vall, a tocar del Cinca , que corre al galop , cap al Montmaneu blavís o d´un color ocre torrat a desaiguar al Segre. Els cotxes passen rabents per la carretera nacional , entre camions i tràilers de camí cap als Monegres.
El Barman Anastasi Riudecols té un posat cansat, quasi diria que angoixat. Sembla que no ha dormit prou aquesta nit de dissabte passada al bar fins a la matinada i s´arropenja indolent sobre les reixes i es deixa divagar la ment uns instants mentre ningú no l´emprenya demanant-li un cafè o un cubalibre.
L´adolescent Josep Castellvell, que acaba d´entrar al pub, li demana un cuba-lliure i el cambrer Anastasi Riudecols tot just si fa una ganyota aprovatòria i el prepara a disgust.
La llum desmaiada d´un dia indecís d´abril dóna un alè esllanguit al Pub Euterpe. Alguna cosa flàccida, tova, que no es diu ni se sap s´arrapa al cor de l´adolescent i rebota , sense fer soroll , a les rajoles del terra sense trencar-se.
Josep Castellvell ha vingut amb una colla de joves però se n´ha separat de seguida : s´ha instal.lat sobre un tamboret i ha begut un liquid groc en un got llarg tot esperant-la.
Des de fora , sembla cansat o abatut . A ell li sembla que és una tristesa que s´arrapa al cor però les deu hores de treball a l´horta-de punta de dia fins al tard- hi tenen més a veure amb el seu cansament.
De sobte, entra ella mesclada entre un núvol de gent rient i xarrant com si fossin perfectament instal.lats en el món i res no els fes nosa. Ella sembla segura de tot i perfectament hàbil per tot i per a tot. (Ell sap que aquesta sensació és falsa : la recorda encara , completament borratxa pidolant l´amor impossible d´un altre home mentre s´agafava al seu cos per no caure a terra, tan a prop que el seu cos semblava el d´un altre , sense desig, sense mans, sense calor ).
Avui però fuma i riu. Té els ulls ullerosos i la pell torrada com si fos un atuell de coure.
Sobtat, Josep Castellvell no sap què fer. Un ramat de bestiar famolenc i sorollós aixeca una polseguera aspra al seu cap. Es queden tots dos sols - s´han vist i s´han reconegut -; ella vol mig marxar , ell la convida a veure el primer dels woskas -sec ,fort ,gelat -de la llarga tirallonga de tota la tarda de començaments d´abril.
Porta els cabells llargs pentinats d´una manera estranya : un ble de cabells pentinat transversalment i la resta , com sempre : com un lleó. Se´n riu per sota el nas ,com qui està de tornada de tot. Com si ell fos un cadellet innocent que li suplica amor ( i si no és amor , succedani d´amor i si no és ni succedani , besos. Li suplica besos. ) Tenen tanta sed que , sense solució de continuïtat, prenen el segon woska , ella amb llimonada, ell amb taronjada. Després ella té l´hàbit de prendre un xerès dolç i ell l´acompanya. El xerès dolç és una mica com ella : dolçassa , molt dolça i amb un punt d´amargor entre les dents i el paladar. Ella li diu que ha estat tota nit passada jugant a cartes. Ell se la imagina bevent conyac, rient i fumant al cafè ple d´homes , ple sobretot d´aquell altre home que té una mirada de xiquet i que en entrar al bar l´acompanyava. Ella va vestida tota de negre,fins i tot el bolso és negre .Porta un jersei negre sense camisa . Li demana que li conti coses i ell parla gesticulant nerviosament amb les mans i mira de seduir amb les paraules i les mirades .
Els altres que l´havien acompanyat han marxat . No tenen prou consciència per saber i entendre que estan sols, que és mitja tarda i la tediosa llum de la tarda s´ha començat a esvair i darrera les cases del passeig el sol es pon amb una naturalitat perfecta a mig món que ells no coneixen ni volen conèixer-lo.
Potser per això mateix beuen tant : tenen la sensibilitat embotornada. En comptes de sang duen alcohol.
Al cap de sis diumenges seguits , aquesta imatge és la mateixa : mig beguts surten d´un pub i caminen per la vorera d´un passeig quasi desert . Passen a prop d´un bar - la tele fa soroll i tot és ple de fum- ; la gent els mira . Passen per davant d´un futbolí, d´un altre bar i s´endinsen en el carrer major del Poble -que és un carreró estret i es desvien cap a la mà dreta . A vegades transiten com dos nàufrags - agafant-se mútuament- a vegades riuen, a vegades es falquen , a vegades es besen a la cantonada i després riuen. Ella sap - i ell intueix - que ell juga a estimar-lo . Ell sap - i ella ho intueix- que es deixa estimar aquell cos pletòric de dona plena i segura . Són com dos soledats que , en ajuntar-se, es complementen.
L´alcohol els fa riure més i els embotorna les paraules . Les seues paraules són besos i ell té el gran avantatge que ella sap besar , sap besar i sap fer més coses. Ell és un ingenu amorrat a la seva boca, als seus pits tremoladissos.
Ell resta fermat a casa seva. Mai no n´ha sortit i tardarà alguns anys a fugir-ne . Arriben a un altre pub - la tarda és molt clara i una padrina tota vestida de negre els espia des d´una persiana del carreró estret- i tornen a demanar més cubates a un cambrer que coneixen ( fa la impressió que efectivament estan sols , i és cert : tots els seus amics són a la discoteca allà on ella i ell es van reconèixer).
Va ser un dia de principis d´abril que Josep Castellvell i Paco de cal barquer van apostar totes les cartes que tenien - les van confiar totes a l´alcohol, a pèl - gots i gots de woska esmolada i forta . La soledat dels altres també va ajudar a pal.liar la pròpia soledat . Josep Castellvell , des de feia mesos semblava un ocell disposat a caure en qualsevol parany que li volguessin parar. En feia la cara des de feia un any , però potser perquè en la penombra de la discoteca no es podien distingir les cares sigui perquè mai no havia passat de posar-se a tret però en cap cas posar-se a disparar , el fet era que pidolava amor amb els ulls fora de les òrbites. I a les dones - com a mínim a les que coneixia allí i aleshores- els feia basarda un noiet agrest , ingenu i asilvestrat, afamat d´amor. I tampoc , llevat d´alguna excepció , no els feia cap gràcia de dur la iniciativa. Més aviat buscaven mesc on deixar-se engarxar. S´estimaven més que els altres llancessin les cordes per lligar-les a ritme de bolero sentimental.
Ella no era així . Ella havia perdut un amor que creia etern , únic, per a sempre . I l´havia perdut perquè una altra dona li havia guanyat la partida. Se sentia més ultratjada i enganyada que no pas altra cosa però era lliure i intel.ligent- i corrossiva i , a més , sempre que podia feia el que sempre han fet els joves rebels : feia una permanent i sistemàtica guerra de guerrilles. Li feia la contra a posta. Més encara com més impotent la sabia. La seva mare - un record llunyà d´un dia entre boires de records-era una dona de sa casa que hauria volgut una filla ben vestida que sortís amb un noviet formal - i ella ja ho havia provat en altre temps però tot li havia sortit al revés. Tot li havia sortit de trascantó i n´estava tipa de ser una noieta modèl.lica , de manera que fumava com un carreter, jugava a cartes al cafè del poble, bevia com un cosac , cardava com una dona lliure i sortia amb els nois que li sortia dels ovaris. Sabia secretament que mai no seria ni perfecta ni modèl.lica , que mai no arribaria massa lluny en els estudis - no perquè no fos prou llarga sinó perquè era massa lliure i massa agosarada de criteri. Era de complexió grassa i tenia un cos pletòric i els seus llavis - molsuts i molt rosats eren els més celebrats de tot el poble i de tot l´institut. Tota ella exhalava un alè de sexe ,de picardia, de desig i de llibertat que de cap manera podia acordar-se amb les imatges que d´ella volia la seva mare , el seu pare, en pau descansi , el seu poble - ple de xafarderes primes com un ascla que feien corrinxos malparlant de tothom, sense cap gràcia i sense saber què cosa era un orgasme i què cosa cardar amb la llum oberta o al menjador o en un prat o sota un pi.
Així , doncs, actuava d´una manera conseqüent . No era la manera més intel.ligent perquè lliurar-se tota cada cop més a l´alcohol no era cap sortida , al final , però mentrestant vivia i quan tingués nets - que en tindria perquè era massa sensual i massa passional per quedar-se sola i no tenir fills ( més aviat hauria volgut això : tenir un home gros , poderós, satisfactori sexualment , lliure , fort i tenir tres o quatre fills per poder-los donar tantes sol.licituds com tenia ella dins seu).
De manera que,conscient o inconscientment actuava amb bon criteri. No va acabar brillantment els estudis a l´institut, si no ho recordo malament però era més llesta que nosaltres. I tenia moltíssima experiència, o molt més que nosaltres.
El fet va ser que aquella tarda anaven torrats i se sabien i se coneixien de l´institut i no va caldre frenar-se . De fet eren dos mons distants i estranys i no era precisament la conversa el que un i altre sabien fer. Ell va intuir que allò era molt estrany , després de tots els besos i totes les abraçades i tots els balls,quan se´n va adonar que no encertava ni a remenar el cafè negre que havia demanat. Sabia ,doncs, que anava trompa , i , per tant , aquella llibertat i aquella iniciativa ostentosa deurien ser prou falses perquè necessités anar plena d´alcohol per refugiar-se en una altra illa on hi havia un jove ingenu i inexpert. I així va ser : ella va dormir la mona fins a les dotze del migdia de l´endemà i a ell aquella ni
t se li va calar la furgoneta i va haver de demanar ajuda rient com un poca-substància en pujar una de les corbes costerudes que permetien de sortir de la petita ciutat per darrere.





Comentaris

  • molta tristesa i molta soledat [Ofensiu]
    Isabel Muntaner | 20-07-2007


    està bé. Gràcies, Vicent. És real? , potser : ara el veig espès, agrumollat, dens i, dins de les coses possibles, molt mental : una mirada molt poc contraposda amb res ni amb ningú . I sobretot una tristesa i una soledat que espanta una mica . No ?
    I no sé si sofriment ... No ho sé. Probablement , als amants del conte els caldria un llit ben gran , de llençols blancs i molta tarda per davant i molta llum i molta paciència .

l´Autor

Isabel Muntaner

21 Relats

35 Comentaris

35195 Lectures

Valoració de l'autor: 9.31

Biografia:
Vaig nàixer al sud del pensament. Entre el riu Segre i el riu Cinca. La meua vila està dalt d' un turó des d' on s'albira els Monegres . Vaig estudiar en una escola que va construir la República , en un institut que va construir la dictadura i en un convent barroc. Mai no vaig distingir la meua ànima dels vestits i robes que m' anava posant, a poc a poc, al cap dels anys. He treballat la terra i he enfornat pa. La fresca de l'escola em protegia de la solana. Ara em col.loco el nas de bufó i el barret de pintor que ja no pinta sinó jardins geomètrics. Estimo les bromades i els cants dels rossinyols He cremat el meu carnet d' identitat però el rastre de la meua antiga identitat em persegueix com una ombra.