L'Euterpe

Un relat de: Isabel Muntaner

Una claror esmorteïda penetra en el Pub Euterpe. És una tarda de diumenge en què totes les coses semblen fetes a ralentí. De tant en tant , el barman aguaita dellà el reixat de la finestra cap a la plaça de davant de l´Ajuntament, on temps després hi haurà l´escultura d´ una fragatina amb faldeta que transporta un canti. La plaça, que és davant del Cegonyer, en aquella hora és buida de gent i plena de sol. El Cegonyer és una rambla petita que serveix de punt de trobada de tothom en aquella ciutat plena de carrerons estrets adossada a damunt d´ un turó, a tocar d´un riu que corre cap al Segre , al galop , cap al Montmaneu blavís o d´un color ocre torrat, segons els dies.
El Barman, prim i ullerós, té un posat cansat, quasi angoixat. Sembla que no ha dormit prou aquesta nit passada i arropenja el braç quasi sobre les reixes i es deixa divagar uns instants.
El barman no té nom conegut i no parla a penes . Marc , que acaba d´entrar al pub, li demana un cuba-lliure i el bar- man tot just si fa una ganyota aprovatòria i el prepara.
La claror desmaiada d´un dia indecís d´ abril dóna un alè esllanguit al Bar. Alguna cosa gelatinosa que no es diu ni se sap s´ arrapa al cor de l´ adolescent i rebota , sense fer soroll , a les rajoles del terra sense trencar-se.
Marc ha vingut amb una colla de joves però se n´ ha separat de seguida : s´ ha instal·lat sobre un tamboret i ha begut un líquid groc en un got llarg tot esperant-la.
Des de fora sembla cansat o abatut . A ell li sembla que és una tristesa que s´ agafa al cor però les deu hores de treball a l´ horta (de punta de dia fins al tard) hi tenen més a veure amb el seu cansament. Treballa a casa , collint peres i préssecs tot l´ estiu.
De sobte, entra ella mesclada entre un núvol de gent rient i xerrant com si fossin perfectament instal·lats en el món i res no els fes nosa. Ella sembla segura de tot i perfectament hàbil per tot i per a tot.
Ell la mira i la desitja . La recorda tentinejant quan la musica d´ una verbena sonava en el camp de futbol pròxim. Clamava per l´ amor d´un altre home que l' havia deixat mentre s´ aferrava al seu cos dejú de dona .
Avui però fuma i riu . Entra amb un xic jove del seu poble, amb una amistat franca que a ell li fa enveja. Té els ulls ullerosos i la pell torrada com si fos un atuell de coure. I fa una olor intensa que ell no sap ni explicar ni definir, però l' excita .
Sobtat, Marc no sap gaire què fer. Un ramat de bestiar aixeca una polseguera aspra al seu cap. Es queden tots dos sols - s´ han vist i s´ han reconegut -; ella vol mig marxar "què fas aquí ? " "T'esperava" Ell la convida a veure el primer woska sec, fort ,gelat de la llarga tira de begudes de tota la tarda de començaments d´ abril.
Porta els cabells llargs pentinats duna manera estranya : un ble de cabells pentinat transversalment i la resta , com sempre : com un lleó. Se´ n riu per sota el nas (un nas lleugerament arremangat cap a amunt ) , com qui està més lluny que ell. Ell és un cadellet innocent que li suplica amor ( i si no és amor , succedani d´ amor i si no és ni succedani, són besos. Li suplica besos. ) .
Tenen tanta set que , sense solució de continuïtat, prenen el segon woska , ella amb llimonada, ell amb taronjada. Després ella té l´ hàbit de prendre un xerès dolç i ell l´ acompanya. El xerès dolç és una mica com ella : dolcesa , molt dolça i amb un punt d´ amargor rasposa entre les dents i el paladar. Ella li diu que ha estat tota nit passada jugant a cartes. Ell se la imagina bevent conyac, rient i fumant al cafè ple d´ homes , ple sobretot d´ aquell altre home que té una mirada de xiquet i que en entrar al bar l´ acompanyava. Va vestida tota de negre, inclús el bolso és negre .Porta un jersei negre sense camisa . Li demana que li conti coses i ell parla gesticulant nerviosament amb les mans i mira de seduir amb les paraules i les mirades .La mira : li mira la cara picardiosa de dona lliure.
Els altres que l´ havien acompanyat han marxat amb discreció ja fa una estona.
No tenen prou consciència ( se ´ ls ha afonat en un pou ple de ginebra i woska) per saber i entendre que estan sols, que és mitja tarda i la tediosa llum de la tarda s´ha començat a esvair i darrera les cases del passeig, el sol es pon amb una naturalitat perfecta a mig món que ells no coneixen ni volen conèixer.
Ell voldria mirar aquell sol ponent sobre els turons blaus i negres de davant de la ciutat però van a un altre pub dins dels carrerons besant-se mentre darrera les persianes les velles miren plenes de desig .

Al cap de sis diumenges seguits , aquesta imatge és quasi la mateixa : mig beguts surten d´un pub i caminen per la vorera d´un passeig quasi desert . Passen a prop d´un bar . La tele fa soroll: retransmeten un partit de futbol i tot és ple de fum ; hi ha homes que fumen fàries que mosseguen; un home gran se´ls mira ple d' enveja . Passen per davant d´un futbolí, d´un altre bar i s´endinsen en el carrer major del Poble ,que és un carreró estret, i es desvien cap a la mà dreta . A vegades transiten com dos nàufrags, agafant-se mútuament per no ofegar-se en el mar del carrer. A vegades riuen, a vegades es falquen , a vegades es besen a la cantonada i després riuen. Ella sap - i ell intueix - que ella juga a estimar-lo per deport. Ell sap - i ella ho intueix- que es deixa estimar per joc . Són com dos buits que , en ajuntar-se, es complementen.
L´alcohol els fa riure més i els embotorna les paraules . Les seues paraules són besos i ell té el gran avantatge que ella sap besar , sap besar i sap fer més coses. Ell és un ingenu amorrat a la seva boca, als seus pits ferms quan se li encavalla al damunt, a la seva olor intensa i indescriptible que l´amera.
Arriben a un altre pub - la tarda és molt clara i una padrina tota vestida de negre els espia des d´ una persiana del carreró estret i recorde el desig i l´enyora i tornen a demanar més cubates a un cambrer que coneixen ( fa la impressió que efectivament estan sols , i és cert : tots els seus amics són a la discoteca allà on ella i ell es van reconèixer).
Ella té un cos pletòric i els seus llavis - molsuts i molt rosats són ferms, durs . Tota ella exhalava un alè de sexe ,de desig i de llibertat que de cap manera podia acordar-se amb les imatges que d´ella volia la seva mare , el seu pare, en pau descansi , el seu poble - ple de xafarderes primes com un ascla que feien corrinxos malparlant de tothom, sense cap gràcia i sense saber què cosa era un orgasme i què cosa cardar amb la llum oberta o al menjador o en un prat o sota un pi.
Així , doncs, actuava d´ una manera conseqüent . No era la manera més intel·ligent perquè lliurar-se tota cada cop més a L´alcohol no era cap sortida , al final , però mentrestant vivia i quan tingués nets - que en tindria perquè era massa sensual i massa passional per quedar-se sola i no tenir fills ( més aviat hauria volgut això : tenir un home gros , poderós, satisfactori sexualment , lliure , fort i tenir tres o quatre fills per poder-los donar tantes sol·licituds com tenia ella dins seu).
El fet va ser que aquella tarda anaven torrats i se sabien i se coneixien de l´ institut i no va caldre frenar-se . De fet eren dos móns distants i estranys i no era precisament la conversa el que un i altre sabien fer. Ell va intuir que allò era molt estrany , després de tots els besos i totes les abraçades i tots els balls, quan se'n va adonar que no encertava ni a remenar el cafè negre que havia demanat. Sabia , doncs , que anava trompa , i , per tant , aquella llibertat i aquella iniciativa ostentosa deurien ser prou falses perquè necessités anar plena d´ alcohol per refugiar-se en una altra illa on hi havia un jove ingenu i inexpert. I així va ser : ella va dormir la mona fins a les dotze del migdia de l'endemà i a ell aquella nit se li va calar la furgoneta i va haver de demanar ajuda rient com un poca-substància en pujar una de les corbes costerudes que permetien de sortir de la petita ciutat per darrere.








II

Una claror brillant , intensa de principis de juny, penetra a raig en un Pub ple de joves que prenen cafè , xerren fent-se confidències i fumen amb avidesa. És una tarda de diumenge en què totes les coses semblen fetes a ralentí. Només el cafè amb gel accelera el moviment del cor i augmenta la irrigació de paraula i de riures. Han entrat una collada de noies totes brunes - porten un moreno amb pedigree de platja ,porten vestits blaucels i blancs i són totes rosses i esplèndides . Els seus noms són com tot en elles , excepcionals : la noia d´un cabell de ros de blat al bo de l´ estiu es diu Marina ; la noia espigada com dona d´ aigua, llarga i sinuosa com un vímet és la Júlia ; la Sílvia té un posat de dona fatal situada deçà del bé i del mal i la Pudit presenta uns braços torrats , llargs com branques d´arbre , tota ella fluvial.
Parlen de tot i sobre tot conscients que el món està ben fet i elles hi tenen bones perspectives. A més són intel.ligents i estudien a la Universitat , a Barcelona, carreres que , pel cap baix, els permetrà de maridar-se amb homes -llumenera que es guanyen descansadament la vida.
De tant en tant , el barman , amb els ulls ullerosos, aguaita dellà el reixat de la finestra cap a la plaça de davant de l´ajuntament- la de la fragatina que porte un càntir- que és plena de gent. Hi ha ha tot de tauletes on la gent s´hi col.loca amb posats cansats, amb els braços baldant. És rambla petita que serveix de punt de trobada de tothom en aquella ciutat plena de carrerons Al bo de l´estiu , el Segonyer és un formiguer bulliciós i la gernació s´hi arremolina-puja , baixa, beu i xerra-, s´asseu sobre els bancs, xerra a les escales de la Rufina- una bodega famosa per la mistela tan barata i tan rústica que s´hi pot veure.N´hi ha que s´asseuen a la barana de pedra del passeig i amb les cames baldant , miren la gent com passa.
El Barman segueix tenint un posat cansat, quasi angoixat , com esverat . Sembla que duu son arreculada i s´arropenja
amb els dos braços endavant sobre les reixes i es deixa divagar uns instants.
Encara no té nom i no parla a penes . El proper estiu serà un altre qui estigui cansat i qui , blanc com un paper serveixi les begudes al pub modern.
Marc- que acaba d´entrar al pub amb dos nois més - li demana un cafè. Marc vesteix amb una camisa blanca i duu la cara morena del sol del bancal de pereres al bo del migdia.
La claror explosiva d´un dia calorós en què bufa la garbinada donen un aire estival , festiu , xardorós al Bar. Alguna cosa que no es diu ni se sap s´arrapa al cor de l´adolescent i rebota , sense fer soroll , a les rajoles del terra sense trencar-se.
Ell -Marc - camina d´esma pel passeig tot buscant-la . La busca i sap que és una mica debades però l´amor acabat és un amor que produeix plaer i dolor.La troba asseguda i rient amb una seva amiga que escriu poesia . La saluda i ella també com si - li sembla a ell-tot s´hagués acabat.
Riuen i no parlen.
-Què fas ?
-Mira, ja ho veus !
Tot d´imatges sense paraules li passen pel cap. Una tarda al riu , una nit al carrer, un dia al pub, una trucada esmicolada, unes cartes , un llibre , uns versos .
-Vols vindre?
-Per què ?
- No vols vindre ?
-No , i riu.

És la mare de Déu d´agost. Hi ha una lluna com un pa redó en el cel . És festa major a tots els pobles de la Ribera i a tots els del secà . També és festa major al seu poble.
Amb el Citroën cavalca per les planes , de nit , cercant desesperadament un cos a qui abraçar . Va sol i fa uns quants quilòmetres a les talúries - el canvi de marxes , el soroll del motor , la llum groguissa, els records-
La troba : ella és igual, impenetrable, bevent, rient amb el seu amic amb cara de xiquet.Voltant totes les penyes de la matinada.
Al dematí, a punta de dia, son pare el crida per anar a collir préssecs. Ha dormit a penes mig hora i mort de son se´n va al bancal emprenyat com un mico.
- Si això és guerra que no vingui la pau ! diu son pare renyant-lo. Ell no distingeix una perera d´un presseguer.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Isabel Muntaner

21 Relats

35 Comentaris

35268 Lectures

Valoració de l'autor: 9.31

Biografia:
Vaig nàixer al sud del pensament. Entre el riu Segre i el riu Cinca. La meua vila està dalt d' un turó des d' on s'albira els Monegres . Vaig estudiar en una escola que va construir la República , en un institut que va construir la dictadura i en un convent barroc. Mai no vaig distingir la meua ànima dels vestits i robes que m' anava posant, a poc a poc, al cap dels anys. He treballat la terra i he enfornat pa. La fresca de l'escola em protegia de la solana. Ara em col.loco el nas de bufó i el barret de pintor que ja no pinta sinó jardins geomètrics. Estimo les bromades i els cants dels rossinyols He cremat el meu carnet d' identitat però el rastre de la meua antiga identitat em persegueix com una ombra.