LLUNY DE TOT

A les 8:00 del vespre quedaren per anar a sopar... La cita, com sempre, era en la cabina que tenien al costat de l’estació que els quedava relativament a prop de cada casa... Ell puntual per no perdre el costum i ella també, tot i que malgrat els segles, encara no era ben vist ser puntual...
Entraren contents a la cabina on decidiren el destí del sopar, Stintino, a l’Illa de Sardenya. El seu bell racó per sopar, just arran del port, petit i poc conegut però immensament impactant de blaus i verds profunds. Premeren el codi de l’illa i es tele-transportaren en 5 minuts al seu oasi lluny de tot.
Per costum sopaven d’hora en aquesta illa teòricament italiana però d’arrels d’empelts catalans. Arribant d’hora els restava aquella estona dolça per passejar entre l’arena blanca que voltava la torre d’Stintino, prop la vora del mar, que els refrescava els turmells connectant-los de nou a la realitat de la natura.
Quedaven lluny els anys foscos de la pandèmia que ho va ennegrir tot. La sort és que feu evolucionar la ment dels éssers, tristament desaprofitada fins aquell moment. Ara els apropaments físics eren gairebé inexistents. Els contactes els feia la ment... Les ments contactaven només amb la mirada si la proximitat era inferior als 2 metres; la concentració era la clau per acaronar ànimes properes amb un simple somriure d’ulls i la sinceritat era bàsica per la mútua percepció.
El transport col•lectiu ja no existia, era tele-transport. Les antigues cabines de telèfons ara eren cabines de viatge. Els viatges eren arreu del món a través de destins codificats. La matèria es tele-transportava en pocs minuts a qualsevol indret. Sense equipatge, sense aglomeracions, sense contactes, només la motxilla del cos i l’ànima.
Els éssers ja no parlaven, només es miraven i en els ulls sorgia tot.