L'ESPIADIMONIS

Capses de cartó amuntegades a l’estudi formaven part del decorat feia mesos. La Neret sabia que hi tenia un tresor, però necessitava temps. L’àvia tenia receptes i escrits en un munt de retalls i llibretes qui sap amb quin ordre. Hi tenia el seu llegat heretat de la besàvia. De fet, es deia Neret en honor a l’àvia, una dona alta i prima, força esprimatxada i pàl•lida, d’ulls grans verds i mirada profunda, coneguda al poble pel seu art amb les herbes remeieres i els poders curatius… Neret ja s’ho deia la mare de l’àvia, una altra dona sàvia, i sembla que era un nom poc conegut. Però ella se’n sentia orgullosa i li deia —Neret és un arbust dels Pirineus de fulles ovalades d’un verd intens i no ho oblidis, és el nostre secret—.

Sempre havia pensat que d’aquí li venia el sobrenom d’Espiadimonis. A la seva mare ja li deien, i li feia gràcia. Els espiadimonis són libèl•lules i les dones de la família hi feien pensar amb el seu cos tan llarg i els ulls verds.

Però tardes i tardes de lectura i paciència entre llibretes empolsimades li anaven obrint un món que desconeixia d’una àvia que sempre havia cregut que era curandera. Enmig de les receptes hi descobrí un dietari, era la seva lletra, llarga i prima com ella: «… maleït el dia que la meva curiositat em va portar a espiar per la finestra de la majordoma del mossèn Climent… l’olor de crema catalana acabada de fer em va fer pensar que la tindria a refredar al replà de la cuina. Només la volia tastar.

Vaig quedar esgarrifada! I quan van veure que els observava, astorada, els va faltar temps per amargar la resta de la meva existència. Des d’aquell dia, em van crucificar assenyalant-me com l’espiadimonis».