Llum Clara-II

XXI-LLUM CLARA-II

…la dona és la més puta i deslleial de totes les femelles, inclosa la colobra.

Camilo José Cela.

PARE- Merèixer la mort, és un interés molt treballós, meritori. Pareix que jo ho vaig guanyar a pols…

Quan l'evidència del que ve es veu amb certesa; la gent sol sincerar-se amb si i amb els altres si estan presents.
El final d'una existència implica l'anàlisi, tant del que s'ha fet; com del que s'esquiva i del que no s'acaba per impotència o per peresa.
Els fets passats es poden reconéixer o no, es poden negar o tergiversar; mes les seves conseqüències són irreversibles, i són innegables. SÓN IMPERIBLES.

LLUM CLARA I EL VAGABUND van veure amb atònits ulls de principiants; com el valor, la força i la passió per la vida d'eixe home es perdia sense parar, per entre els braços aparentment gentils i cobdiciosos del pilot de la parca.

CLARA- La sang brolla cap al riu com sorgida d'un aiguanaix, calent i ambiciós.
EL VAGABUND- La vida és una joguina en mans alienes, incontrolable.

La imminent marxa del VAGABUND, va ser precipitada per la mort, per la futura vida.
Les raons de la fuga del seu amor vertader i pur, hauria de descobrir-la molt prompte.

CLARA- La decisió d'allunyar-se del que es percep i es pròxim i endinsar-se en la dimensió del que potser és infinit i etern, és molt difícil de prendre.
VAGABUND- Saps que m'espentes al lirisme d'una òpera embruixada, de començament alegre i fi sanguinari i fosc ?. Xupla un glop de licor i queda absort.
CLARA- Al lirisme o a la lírica ?. Cantusseja una cançó aborigen, acaricia el VAGABUND i el besa.

La besada, la carn contra la carn, els humors salivars contra la set d'amor. La necessitada calma física. L'embruixament de les dolces secrecions, del sucre; de l'energia de la massa.

VAGABUND- Em calmes la bèstia que porte dins; que ha fet estripar ton pare, que l'ha fet dessagnar-se.
Em transformes en el que no sóc davant del gran públic i en realitat sóc.
Em llisques a l'etilisme del teu embruixament animal.

Continua bevent amb més intensitat si és possible, amb glops llargs, sense pausa, agafa la botella i ignora el que CLARA fa amb les seues mans nacrades, de palma blanca i el dors fosc i camuflat.

CLARA- La melopea de l'amor ens embruixa sense beure-la, només el seu aroma, el seu vapor, el seu ritme invisible ens alberga i ens llança a l'èter cloroformat.

Atrapa una altra fresca ampolla del sòl i l'obri, bevent un poc.

VAGABUND- El que és vulnerable del meu esperit, la vulnerabilitat que ni tan sols deixa entreveure als altres; la deixe brollar davant de la teua ignorància, com un fontanar inesgotable de vida per viure.
És això tal vegada bo ?, o és roín i mesquí ?.

Bota foc a un cigarret que trau d'un butxaca i inhala el mortal fum nicotinat.

CLARA- El que dius em semblen les paraules d'allò que s'ha sentit per tots. És el mètode de la vida, el mètode imposat per la necessitat de protegir-se davant de l'aguait de les bèsties assedegades de carn presta a ser esquarterada.

Li mostra els seus claus devoradors i esmolats.

VAGABUND- Ser el que no eres, estar on no has d'estar, representar el teatre del bast, de l'absurd, de la mentida eterna…La teua claredat d'esperit, la teua clara simplicitat.

Mira a la llunyania i a l'alt.

CLARA- L'expressió de la necessitat de sincerar-se amb la vida, està negada a la visió miop del món i les ulleres de l'enteniment són escasses, ínfimes. Només la intimitat de la relació no simplement coital, proporciona l'òptica desitjada al cec.

Mira en la mateixa direcció que EL VAGABUND, i els seus pensaments s'encreuen, com els solcs de dos estels fugaces en una nit diàfana, de direccions oposades, d'orígens distints.

VAGABUND- ­Què poca transparència hi ha en el món conegut!. Descobrim l'insondable. Visquem en l'insondat!.

La llum es va il·luminar de sobte davant d'unes ànimes bessones de benestar i alienes a la veritat, blanca i negra, fosca i clara.
Van caure en la foscor d'un abraç sincer i amorós, ple de futur.

Van furtar dos bicicletes i es van escapar amb el que portaven i durant el llarg viatge a la ciutat, EL VAGABUND, no parava de sentir l'aroma d'Àfrica, els clots en la carretera, les parades dels carrers amb tomaques en el sòl i bananes en xanglot... i no trobava sentiments per a percebre la transició preciosa de les planes als alts, cada vegada amb més arbres.

La carretera era penosa, mes aïna era una pista de terra plena d'enormes forats, trencats i clots sense parar...era una odissea per a tot el cos patir-la i aguantar-la.

Es van allunyar de les poblacions grans i se van anar ficant en zones cada vegada més aïllades; on ja només es trobaven xicotets grups de cabanyes solitàries enmig del no-res, on vivia gent sense saber de què; i on imperava un silenci impressionant de pur camp. Després una altra aldea, més camí, més espessor, i una altra... Els xiquets eixien corrent a la recerca dels visitants i cridaven: Un blanc !, un blanc !.

Van arribar a la Ciutat enorme; capital africana; desordenada, plena de trànsit caòtic, polsegosa, amb molta fem, mescla de barris pobres sense llum amb grans mansions espectaculars, barets de fregitel·la al costat d'hotels cars, el mar i el seu olor de sal i peixos amb els seus capvespres atlàntics, i com en totes parts, somriures...


COCOBOLO ESPAÑOL TM