El Joglar

XXVI- EL JOGLAR.

En el món de Déu podia ser que un home,…haguera de patir i desesperar, com una figura desgraciada i còmica per a donar gust al Déu espectador ?... I no era el món sencer una burla diabòlica, digna de menyspreu ?.
No era Déu un monstre, un boig, un bufó neci i repugnant ?.

Herman Hesse.



De sobte es va fer un silenci expectant d'admiració; entrava el gran poeta.

Va sonar una trompeta descolorida i desafinada d'un antic turuta de l'exèrcit espanyol.

Era per descomptat el DEU PIXES, que vestia les robes d'un joglar, a quadros de colors i la seua enormitat quedava oculta en menys d'un terç, per una ingent capa de color indeterminat entre el gris i el marró.
L'arrossegava pel sòl de la seva taverna, com una nóvia la cua, amb majestuositat, altivesa i certa arrogància.
Potser era ell el de tots els dies ?.

Jo em vaig alçar del tamboret i vaig dir:
- Eh ací un poeta !, el poeta !.

TURUTA- Queden solemnement inaugurats els jocs poètics d'enguany !.
I va tornar a aporrejar-nos les oïdes amb el metàl·lic so feridor de la seua oxidada trompa.

DEU PIXES- Que ningú no s'alce,
que ningú es desplace,
que ningú es moga un àpex…
que la paraula feta música,
que la música feta paraula;
amb promptitud ens abaste; ens abrace.

TURUTA- Visca la música !.
- I dóna-li amb la trompetada…
li vaig dir jo amb disgust al VAGABUND.

El DEU PIXES va agafar un llarg plec de paper envellit i va començar el seu concurs poètic, obrint el certamen amb gran aplom i mestria:

No sé que pensar, i pense
em xucle el cervell, m'aclapare,
em consumisc i em turmente,
em torne boig i inclús em canse
d'estar trastornat i tot a soles.

Sumari provocat per encantament.
Mar, compendi de salades gestes,
turbulència imprevisible dels meus actes,
remolí assossegat; calmat; amable.

Pense i ja no sé en que pensar,
per què el destí doncs no em mata ?;
per què em ferix i arrossega ?
per què no a la fi s'emmordassa ?
canviant la trista destinació meua.

Junt a la tassa, el te i altres herbes,
d'edulcorants, medicinals olors,
mes perniciós el tabac desprén,
pèrfides aromes de desdeny negres;
verins que arrasen d'un sol tall,
mil bondats de la infusió excelsa.
I el sol engrunsat pel vent acarona
els cabells del vapor de la saborosa
ensucrada aigua, tenyint siluetes
suggeridores de dibuixos i records.

M'ha abandonat ja la sort;
La vaig tindre cap vegada ?.
La meua existència anodina;
fa que la pau no existixca;
i no trobe satisfacció.

A QUI DESITGE EM MENTIX;

a qui deteste jo em done,
quan a tindre't tornaré ?,
quan em donaràs amor ?;
quan canviarà la sort ?,
quan seré el que jo sóc ?.

No és el mar la visió
que davant meu, presenta
mon pesar, i representa
la terra dura, verda,
habitada; illa fresca
de sequedat fumejant
rodejada d'un ambient,
tòrrid, eixut, calent.
Llunyanes tempestes
Passades onades; glorioses.
Voluptuosos records,
tendres, de vinagre i sal,
d'aigua ardent, en turbulència,
que jau lligada i asseguda.
per aliena voluntat pròpia.

És angoixós perdre't,
és depriment saber…
Que el teu amor ja s'acaba,
que la teua vida està millor…
lluny de mi i de mon abast…

pol·lens al·lergitzants solquen
invisibles per entre l'espai;
I en perversa processió s'allunyen,
alhora que una sinuosa veu
sorgix aguda i li murmura...
No et vas a oblidar així mai;
de mi tan fàcilment amada;
volguda; amor; estimada…

TOTS- Brau !. Torero !. Brau !. Visca el DEU PIXES !.
Vam botar tots com a molls sense tap dels nostres seients i després de cridar sense parar els mateixos bravos, vives i toreros, ens vam posar a cantar a cor el torejador de Carmen de Bizet.
Al VAGABUND li van vindre les llàgrimes als ulls de la immensa emoció que va recórrer tot el seu cos sencer.

El trobador esfèric i amb dits en broqueta de tambor, va agafar uns tabalets preparats per a l'ocasió i va seguir el ritme dels nostres cants aconseguint l'efecte perfecte com a fons musical del nostre descontrolat cor.


COCOBOLO ESPAÑOL TM