Cercador
LLIBERTAT
Un relat de: RavegalEntren a l’edifici, com tots els demés. Travessen el vestíbul i comencen a pujar les escales. Van els tres de costat. A l’arribar a dalt recorren el passadís amb desgana. Quan són a mig, davant d’una porta oberta un diu:«jo ja hi sóc, fins després.» i es pica de mans amb els altres dos. Dues portes més enllà el segon, donant-li uns cops a l’esquena, diu:«Ja ens veurem.» Una porta més i ja hi ha arribat. Es queda uns segons palplantat davant de l’entrada i la vista se li en va a traves de la finestra que té al davant, a l’altra banda. Se n’hi va. Mentre l’obre sent darrere seu el so metàl•lic de la porta que es tanca sola i després un soroll sec. Ja està tancat.
Per la finestra veu el cel, encara d’un blau tendre, amb un nuvolet de coto-fluix. Para l’orella i sent la remor enjogassada del torrent proper, la piuladissa festejadora dels ocells dalt les branques dels pollancres i el so mandrós de la campana que toca les hores. S’aferra als barrots i els sacseja. Es llavors quan el cervell li fa un crit que li eixorda l’ànima: «Per què no?»
Treu el braç entre els barrots i no hi arriba. «Més, més» li crida el cervell. S’esforça «Més, encara més, podràs» El braç es va allargant amunt, amunt, fins que amb l’ungla arriba a gratar el cel fent-li una arruga. Fa pinça amb els dits i estira. El cel es rebrega com un llençol i cedeix. Ja el té. Estira amb totes les seves forces i el fa entrar per entre els barrots. El cel s’entortolliga amb el brancam dels pollancres i els arrossega amb els ocells, el so de la campana i l’olor dels ametllers florits. Ja tot és dins.
El cel esborra les parets, els ocells fan niu al seu pit, les olors omplen l’espai i sent l’aire a la cara.
Els ocells van callant, el cel s’enfosqueix i surten estrelles, i la lluna, i un nuvol blanquinós que l’emboira.
El vel de la nit li cobrirà el son. Dormirà al ras. No té parets, ni teulada, ni una porta que carrisqueja.
La llibertat es té a dins i va més enllà de les parets de la presó.
Comentaris
-
Desbarrar...[Ofensiu]Nil de Castell-Ruf | 29-01-2020 | Valoració: 10
A banda, t'ho suggereixo de manera constructiva, d'aquest "demés" que és un castellanisme molt antic, quan fa la funció de pron. i adj. indef., i que caldria substituir-lo per "altres" o l'expressió del tot correcte " van els tres de costat" , que jo hagués ficat, posats a fer... que el relat està escrit en un català exquisit i impecable, "van tots tres de gairell". Tot l'escrit m'ha semblat una meravella per com a través d'un empresonament arribes a brindar-nos el que vol dir el sentit de la llibertat i com aquesta és una opció que l'ésser humà pot construir, imaginar o sentir dins seu segons la seva necessitat o desig més pregon. A més a més ho fas de manera poètica, amb pinzellades extretes de la natura i el cosmos. També el relat beslluma una gran dosí de psicologia, pel fet que els barrots, en acabat, esdevenen un mer obstacle imaginari en la ment del protagonista que arriba a vèncer. Enhorabona i molt de gust en llegir-te, Nil.
-
Magnífic![Ofensiu]Aleix de Ferrater | 16-01-2020 | Valoració: 10
Ostres, quina imaginació, quina delícia de relat, quina poesia té tot ell! Has descrit gràficament el que és la llibertat. Res més. Felicitats! Una forta abraçada.
Aleix
-
La imaginació ens fa lliures[Ofensiu]Montseblanc | 15-01-2020
Ooooh què maco! No sé si semblo ximple quan començo els meus comentaris així, però és el primer que em surt després de llegir-te. És un relat per pensar-hi quan es va a dormir, com el teu protagonista. Tancar els ulls i imaginar que fem entrar el cel i tota la natura dins la nostra gàbia i sentir-nos lliures perquè, sí, la llibertat comença pel que se sent a dins, per molts barrots físics que ens posin al davant. I la manera en que ho expliques, agafar el cel amb la punta dels dits i estirar-lo avall, no sé, ho he vist i m’ha fet sentir bé.