Lleugera d’equipatge

La finestra reflectia la seva imatge dins del vagó. Les seves formes arrodonides. Era negre nit i fora només es veien llums. El tren s’apropava a l’estació de Sants i cada segon que passava, sabent que tornava a casa molt més relaxada, la feia sentir força satisfeta del viatge. Més alleugerida que abans de marxar.

Havia suggerit viatjar fora de l’àrea metropolitana perquè els darrers temps s’havia sentit massa carregada de responsabilitats i necessitava fer una aturada. S’havia sentit aclaparada. Amb molta pressió a les seves espatlles. Tot li acabava recaient a ella. Portava el pes de tota la família amb la càrrega que això li comportava a nivell físic i emocional.

Ara, en canvi, tornant d’aquesta sortida en la qual havien pogut parlar tranquil•lament, satisfets amb la descoberta de nous paisatges i de viatjar tots junts en tren, havia aconseguit que la seva parella i els seus fills acceptessin portar les seves pròpies motxilles enlloc de carregar-ho tot ella com sempre abans havia fet. Enfocava la nova etapa de manera més equilibrada.

Certament, com a bona motxilla que era, flexible i pràctica alhora, aquest pas endavant en la dinàmica familiar la feia sentir molt millor.