Lleida dels esperits republicans

L'any passat vaig publicar la meva primera novel·la diguem-ne adulta. Vaig passar-me un any escrivint unes quantes hores diàries, a part de buscar documentació, fer i refer esquemes, fer i refer l'índex, i buscar dues-centes vegades la primera frase. Però el tema no és aquest, sinó el títol. D'entrada "Les petges invisibles" ja em semblava bé: em resultava poètic i ambigu, i era en certa manera una cita d'un assaig d'en Gerard Horta referit als espiritistes del segle dinou.
Finalment, la novel·la es publica i quan la veig a la primera llibreria m'adono de la debilitat del títol. No és atractiu, i la suposada poesia que desprèn es desfà en el no-res. L'ambigüitat que li suposava, però, sí que és certa. Però en el mal sentit.
Poc després, un periodista de la Vanguardia treu el primer comentari, que titula "Lleida de los espíritus". Em vaig quedar estupefacte. El periodista havia trobat el títol correcte. Llàstima. Poc després, ara, pel juny, l'Avui em comenta al suplement de Cultura i Llibres. Aquí, l'article es titula "Esperits de la República". No m'agrada tant com l'altre, però també és bo. Tots dos resulten atractius i enigmàtics. Pel que fa a "Lleida de los espíritus" em remet a la peli d'en Fellini "Giulietta degli spiriti", que tant em va agradar (i on també toca el tema de l'espiritisme, de forma força propera).
Ara em lamento de la poca habilitat en trobar títol. En Pau Echauz (que és el redactor de La Vanguardia) ja adverteix al seu text que "(la novela) corre el riesgo de pasar desapercibida por su título", i miro i remiro aquesta frase gairebé deprimit. Té raó.
Però al capdavall, penso, tot plegat és una metàfora de la vida: ens esforcem en els continguts i després hem oblidat les formes. O bé ho fem del revés, cas que també resulta lamentable. però sigui com sigui, la metàfora és que no hi ha tornada enrera. Que el riu baixa. Imaginar ara que se'm va acudir a mi "Lleida dels esperits" és bonic, i em torno a mirar la portada i la imagino amb aquestes paraules en la mateixa tipografia i color. Queda fantàstica. I potser se'n vendrien moltes més, i potser arribaria a mans de no sé qui, que en comprarà els drets per a dur-la al cinema i llavors jo em podré retirar (uns anys, almenys).
Però té: és exactament com pensar que fa quinze anys no havia deixat la meva nòvia aquella, o qui si hagués nascut ros hauria tingut molt més èxit.
El riu baixa. Ni t'hi pots banyar dues vegades, ni tampoc el pots remuntar: l'aigua, dolçament, empeny avall vers el Delta.