Llamps i trons al Tividabo

Un diumenge qualsevol al matí vàrem decidir fer una visita al Tividabo, vam anar a buscar el tramvia blau que parava al començament de l'avinguda del Tividabo que crec que es diu Av.del doctor Andreu, promotor que va ser de totes les obres del Tividabo (parc d'atraccions, hotels, restaurants etc...) Anècdota: Una gitana li va dir al doctor Andreu que quan pararia de fer obres es moriria i per això ell no parava mai.
Aquell tramvia et porta fins a peu de funicular, si es vol anar a peu s'ha de pujar la muntanya de Collserola amunt i pel camí hi pots trobar moltes fonts com la del Bacallà, la Tarongeta, la Font Groga, etc... però es clar és per anar-hi a brenar.
Així és que tornant al tema, que baixant del funicular et trobes ja al centre de les atraccions, aquell dia lo primer que vam fer quan vam arribar va ser anar a contemplar un sagrat cor molt gran que esta a la plaça de l'església i que esta realitzat per l'escultor català i marmolista Josep Miret i Llopart. Seguidament i molt contents ens en vam anar a la sala dels autòmats i ens vam divertir molt amb aquells miralls ondulats o deformats, et veies gros, en un altre prim, alt o baix, altres camacurt etc... els autòmats exactament no me'n recordo que feien però es movien molt. Va ser molt divertit però ara ho comparo com una Disneylàndia a l'antiga. Vam arribar al migdia molt contents i vam anar corrents a prendre taula al restaurant, a l'exterior vam dinar amb molt de Sol i amb la gran vista de Barcelona als nostres peus. Després de dinar i assentats en un banc d'un jardí parlàvem de si pujaríem a l'avió i a la talaia per fer el final de festa, el pare ens deia que no, que ens marejaríem, però jo insistent vaig dir que hi volia pujar. Quan hi vam arribar a la talaia es posar a ploure i el meu pare va dir que no hi pugéssim que començava a ploure però com jo insistia tant i vam pujar; quan vàrem ser a dalt ja era costum de parar una estona la cistella per que la gent contemplés totes les vistes però tot just vam arribar a dalt un gran llampec ens va enlluernar il·luminant-nos com si fossin focs artificials, seguidament un gran tro ens va deixar astorats i es va tallar la llum i ens van deixar a dalt una bona estona. Van seguir els trons i el llamps tant de temps com si fos una berbena, plovia tant que anàvem xops com peixos, ens van intentar baixar amb una maneta a mà però ens feia un gran sostrac i ens evocaven tots cap un cantó com si es volgués tombar la cistella i tothom xisclava molt. Quan vam ser a baix, estàvem tant nerviosos que em deien cridant: - Nena, no tornis a demanar mai més de pujar en llocs d'aquests! Ho sents Maria Pilar?! Que no hi tornarem a pujar mai més!
Reconec que vam passar molt mala estona i ara que hi penso tenien raó i jo no m'he oblidat mai d'aquell dia.
Gràcies per tothom que hagi llegit aquest relat, aquest anècdota de quan jo era nena i espero que us hagi agradat.