Sants, 1910

Per aquella carretera de Sants no paraven de passar els carros plens de verdures, venien del Prat de Llobregat, poble hortolà cent per cent. No cal que diguem que la canalla no paraven d'enfilar-se als carros per agafar verdures, sobre tot, aquelles carxofes petites que es mengen crues amb oli i vinagre, que bones eh que si..........
Aquella barriada estava per organitzar i tothom vivia com volia. El pare es veu que es passava la vida al balcó fent carros amb les agulles d'estendre i desprès desfent-los.
L'avia Antònia , que era una senyora d'aquelles de les pel·lícules d'en Tom Mix i que portava un ganivet petit a la lligacama per defensar-se, tinc entès que un dia passejant per la Rambla de Barcelona amb l'avi, Josep, els van atracar tres lladres i es van defensar, l'avi es va carregar un i l'avia dos ah... i no m'he de deixar d'esmentar que l'àvia es guarnia amb un llençol i una carabassa al cap foradada d'ulls i boca i en la corresponent espelma encesa dins i així feia moltíssima por. No se quina manera tenien abans de fer por a les criatures i amb una veu fosca deia que ens portaria a l'infern. I per això el pare sempre deia que havia estat un peruc tota la vida.

La Clareta era la germana gran del pare, una nena de tretze o catorze anys, presumida i val a dir que molt maca. Tenia un noi del carrer ben enamorat, aquest noi sempre aturava al pare per donar-li unes flors per la Clareta, i un dia es va decidir a portar-les ell personalment. Trucant a la porta es va agenollat i en obrir-se va dir, Clareta et porto aquestes flors en prova del meu amor. En tot això va ser el pare que la va obrir i ell adonant-se del seu error de que no era la Clareta, va apretar a córrer mort de vergonya.

No sé què passava que l'àvia canviava molt sovint al pare d'escola i en una d'elles el pobre Pep, pobre nen el que li va passar per culpa d'en Mossèn Lluís, que era el mestre. El Pepito era molt ganut i assegut en el pupitre va aixeca la mà per sortir de la classe per anar al servei i Mossèn Lluís que tenia mol mal geni li va dir, amb veu molt poderosa....- Sèu, al cap d'una estona va intentar aixecar la mà però li van tornar a dir ......- sèu.
El pobre Pep ja no va poder aguant més i se li va escapar......el seu company del costat va dir -Mosseeeen Lluís... en Palau fa pudor, i en Mossèn Lluís ....Això has fet, no ho facis mai més , què no m'ho podies dir ? i sense deixar-li dir res, va avisar un noi dels grans, que anés ha acompanyar-li a casa seva.
Al arribar a casa l'avia el va renyar sense que el pobre Pep es pogués defensar i va anar de caps cap el safareig.

Parlant de col·legis no vull deixar de citar que van arribar un bon dia a la barriada de Sants dos homes i una dona, no sabien pas on es posaven. Van llogar una torreta, la van pintar deixant-la tota ben maca, la van fer una escola i van posar un cartell que deia OBRA DE MAX BEMBO. Eren tots tres ben educats no feien per aquell barri , que era una gitanada, van portar un piano de cua preciós, que al pare el tenia entusiasmat, quan hi passava pel costat tocava VIVA EL GALLITO I VIVA BELMONTE..................el fet era que quan plegaven els nens de l'escola els posaven en filera i els feien donar la ma a la directora, la Sra. Carmen, per acomiadar-se.
Un bon dia es van adonar que la filera no s' acabava mai, sempre hi havia nens i era que darrera de la banyera van descobrir un forat que feia ,que els nois tornessin u cop i un altre. pobre gent es van disgustar tant de tantes coses que els hi van fer que al final van tancar el MAX BEMBO, que ningú sabia d'on havia vingut ni on havia anat.

Voldria que aquest relats s'hi veges la gran diferència de la vida que tenia la gent abans . Sabien subsistir, sense llum, sense gas, sense aigua a les aixetes i una colla de coses que sembla que no pugui ser i en canvi eren feliços, poder més que ara, que ens en sobrem les coses per tot arreu

Una cançó de primer de segle,

Sóc un italiani
fill del poble sec
vaig tocar l'orgànic
per menjar un bistec.

Porto pantalonis
negres de vellut
la mademoiselle
diu que porto el nas brut