L'últim molí i l'últim pou

A Barcelona tenien a quasi tots els carrers i a totes les cases el seu pou, que anava d'un pis a l'altre amb una corda per tirar amb la corriola amunt i avall portant la galleda de l'aigua.
Jo he pogut encara veure en un local del carrer Muntanya i després a casa d'un bon amic a la barriada d'Horta.
Al 1888 al instal·lar-se les fonts publiques tot això es va acabar. Aquest pous es tancaven amb una porteta de fusta a tall de finestra s'obria d'amunt de l'ampit. Quan la corda es trencava, es gastava o queia al pou, els veïns tenien cura d' afegir-la o de pescar-la. També succeïa, alguna vegada que una altra, que queia algun animalot i es produïen anomalies i calia purgar l'aigua o depurar-la.
Els ferrers o drapaires d'aquells temps llogaven cercapous per treure les galledes o altres estris que queien i que podien pescar-se des del brocal.
Els cercapous són uns estris de ferro, a partir d'una anella rodona baixen varies tires fent ganxos amunt. Aquest ferro (cercapous) es tirava a baix del pou amb una corda i d'una manera o una altra com hi ha varies punxes es pescava l'objecte que es volia agafar.

Els cèntims de llogar els cercapous es destinaven per a fer una almoina pel primer pobre que passava. Quan era imprescindible canviar el llivant o corda ho pagaven els veïns per part iguals, però era admès no fer pagar als més necessitats. Si entre els estadants hi havia algun ferrer era d'obligació que adobés la cadena en obrir-se les lleves. Si hi havia un esparter o corder també era de rigor que tingués cura de la corda.
Feien uns adobs i reforços coneguts amb el nom de: cama pobre, llagosta, Caterina i Margarita.

Deien que quan passava un pobre i s'adonava que algú pouava resava una oració que li feia caure la galleda al pou i això l'obligava a anar a llogar un cercapus i així que ho havia fet es presentava a casa del ferrer o del drapaire a demanar almoina per tal de rebre la moneda que acabava de donar al que havia llogat al cercapous.