llàgrimes cap a la felicitat

Tancar-me a l’habitació i plorar. No hi ha res més positiu en aquesta vida. Sí, plorar, no pensau que el fet de plorar és positiu? I fins i tot agradable? Doncs per mi si ho és.
Estirar-me al llit amb un mocador al meu costat, i que conscientment caiguin dels meus ulls unes tímides primeres llàgrimes que tant havia amagat. Amollar amb suspirs tot el que sent. Deixar anar totes les preocupacions mentre cauen més i més llàgrimes sobre les meves galtes. Pensar una solució a tot, i sense veure-la, continuar plorant.
Plorar per coses insignificants, plorar per sentir-me jo mateixa, per no amagar-me les meves pròpies preocupacions.
Tancar els ulls per intentar frenar les darreres llàgrimes i intentar imaginar-me que res del que em preocupo és important, que no hi ha res de que preocupar-se. Que aquí, immòbil, no faig res més que aturar-me mentre la vida segueix passant sense esperar a les persones com jo, que resten aturades amb els ulls tancats.
Obrir els ulls i veure com tot ja ha passat. Aquelles darreres llàgrimes que quedaven als meus ulls ja no hi són. Somriure i veure-ho tot d’una altra forma, més alegre, menys complicada.
La vida en sí mateixa és això; Plorar i somriure a la vegada. Caure i aixecar-se. Guanyar i perdre… Hi ha moments i moments, i per mí, l’essència principal de la vida és ser feliç, i per això he tret la part positiva del fet de plorar. Ho veis? Plorar m’ajuda a tornar a aixecar-me. Plorar és el meu consol, el meu còmplice.
Perquè la felicitat és simplement adonar-se’n de que no hi ha res suficientment important com per estar trist. I que és plorar sino un antídot que busca la felicitat?