L'inici del destí

M'agrada llençar-me al buit.
Ho reconec, no tinc por.
Potser és una agonia eterna
la culpable que pinti amb esperança,
un a un,tots els vents que s'apropen
i es manifesten davant meu per primera vegada.

Hi ha una força que m'arrenca
la pell per estirar-me i apropar-me
a aquells espais en els quals encara
no tinc la seguretat mínima per moure'm,
però em manifesto cridant ben alt el que sento,
perquè m'agrada notar que dins meu
creix un incendi que em bull tant,
que només els petons serien capaços
d'apaivagar-lo.

I mentrestant, construeixo lentament,
paraula a paraula, els raïls de tornada
del lent suïcidi que és la vida,
perquè no tinc por a la mort
ja que amb tu confio néixer de nou.