L'INEXORABLE

No puc demanar-li al temps que camine cap enrera, estimada,
però, si vols, podem multiplicar per set cada moment d’estima...
aturant-lo i fent-lo etern dintre nosaltres. Si tu vols.

Tampoc voldria esgotar tot aquest amor amb l’abraçada,
l’absència i la distància, en això, mantenen l’espurna dintre meu,
encara que, en el fons... voldria vessar-lo brusca, repentinament!
i sentir el teu batec dintre el meu cor, per sempre.


Però... no! Sóc tan pretèrit a la llum dels teus ulls...
si, això ho dic jo.
No voldria que Hades tingués temps de preguntar-me per tu,
no voldria soscavar el camí de la teva vida...
si, això ho dic jo.

He caminat massa temps sense haver-te vist, fora impossible,
tanmateix, com el desig d’allò imprevisible,
amaneixes al crepuscle de la meva vida i,
pels déus que no puc fruir d’aquesta ventura!
...si, això ho dic jo.

Però, si m’obres els braços deixaré de ser poeta
i aquest crepuscle, per tu, serà de l’alba.

Tanmateix, si em dius que l’amor no te arrues,
jo et diré que no les veus.
Si em dius que la vida són quatre dies,
jo et diré que sóc al quart.
Si em dius que el jovent és a l’esperit,
jo et diré que veus bellesa en la vellesa, perquè...
mira’m bé! el pas del temps, és inexorable!