L'home que vivia (I)

Un relat de: Xinxeta

Havia decidit que no tancaria cap porta; havia de créixer, però no estava obligat a triar.

De jove havia passat una adolescència plena d'especulacions infructuoses. Es passava tardes pensant en certes raons de pes com ara que la Mònica tenia aquells enormes ulls blaus, que la Lena tenia aquells llavis de fruita irresistibles però que no hi havia res com els pits secrets i rodons de la Ruth. Entremig també repassava mentalment la veu tan dolça de la Laia, el culet de la Maria i les rialles obertes i contagioses de la Selma. Fet i fet, tantes cabòries el tornaven del tot inoperant.
Havia rebut una educació cartesiana però en ell reviscolaven idees i sentiments intensos, sovint contradictoris, que no sempre deixaven lloc a la lògica i a la moral que la família li havia volgut inculcar. La seva vida, en aquella primera joventut, era un fil entortolligat que pretenia arribar a tot arreu però que no menava enlloc, que es volia enfilar paret amunt però queia, que volia teixir alguna cosa de valor però es desfeia i es destenyia. Era un cap perdut.
No sabia si afirmar-se ateu, si acceptar ser agnòstic o acostar-se al nihilisme. Si es decantava per ser creient havia d'escollir ineludiblement si creia en un déu monoteista o politeista. A vegades mirava el cel tot blau i li semblava albirar-hi un puntet diví, una pista imprecisa de l'existència de déu però algunes experiències ben terrenals el feien tot un escèptic prosaic.
S'encallava a la vista d'unes eleccions perquè no sabia a quin partit polític votar, volia arribar a ser un brillant home de negocis, un bohemi de mala vida i un tendre pare de família. Li atreia la bondat de la llum del dia i el vici de la nit. Era l'home administrador i l'home artista en un mateix cos que anava sumant la seva segona dècada de vida. Volia estalviar els pocs diners que guanyava però tenia temptacions de gastar-se'ls tots en una sola jugada.


* * *

Havia passat el temps. Ja no comptava l'edat perquè als trenta-set anys vivia feliç sota una pell ben colrada pel sol. Tenia molts coneguts, quatre rellotges, quatre parells de sabates, quatre feines i quatre subscripcions al mateix diari. Tenia quatre vides diferents, imbrincades però separades. Vivia a Barcelona, Sheffield, Cleveland i München. S'havia convertit, respectivament, en director d'un grup editorial d'alta volada, rapsode, mim i ebenista. No deia mai un "no" a les oportunitats perquè la seva existència era un compendi de vides, un amalgama de riscos, un encadenament d'il·lusions que, això sí, podia trencar-se en qualsevol moment.




Comentaris

  • excepconal[Ofensiu]
    Shedna totires | 01-09-2008 | Valoració: 7

    Relat per a mí excepcional, sobretot pel que fa a la riquesa del vocabulari. Trobo del tot real el context i la possibilitat de lo real del tema. Felicitats!!!

  • Llibre | 03-10-2005

    Ostres, xinxeta: disculpa tota la paranoia sobre si el II era el I, i si el III era el II i bestieses per l'estil.

    En neret m'ha renyat públicament, al fòrum, per tot l'enrenou que m'estava muntant jo soleta... hehehe...

    Res: que tenia raó ell. L'home que vivia (I) existeix, i al damunt, resulta que jo me l'he llegit i ja L'HE COMENTAT !!!

    Buf! Però on tinc el cap?

    Demano disculpes.

    LLIBRE

  • Si aquest home...[Ofensiu]
    Llibre | 08-08-2005

    ...que vivia, és el (I), no sé si em veig capaç de comentar gaire cosa, perquè suposo que apareixeran altres lliuraments d'una història més llarga. Falta que els vegi, és clar, perquè en aquest univers literari que és Relats, sovint les notícies que esperem ens passen per alt. I falta que aleshores disposi de temps. Aquest ja és un altre tema.

    Sigui com sigui, m'ha cridat l'atenció aquesta idea de no voler tancar portes. Perquè el que de manera habitual sempre s'aconsella és totalment el contrari: que cal tancar portes per continuar caminant, alliberat del pes de massa responsabilitats.

    Aquest home que no tanca portes, però, potser ja 'sha trobat al límit de les seves possibilitats, no?

    Bé... ho veurem en la part (II).

    Fins la propera,

    LLIBRE

  • jo que soc indecís de mena...[Ofensiu]
    neret | 08-08-2005

    m'encantaria poder seguir el camí de l'home que vivia i no haver de tancar portes i poder fer quatre o cinc coses a l'hora.

    M'agrada la idea, i m'agrada molt com està escrit. Continuarà, no?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: