Cita d'urgència amb el notari

Un relat de: Xinxeta

- Cregui'm, senyor notari, que l'afer que m'ha menat fins aquí no és en absolut balder. De l'esglai que m'he emportat aquest matí encara no me n'he sabut refer i puc comprendre la seva cara de sorpresa en veure'm plantat davant de casa seva en aquesta hora tan poc concorreguda, quan tot el poble en plena solellada, qui més qui menys, es dedica a matar mosques o dorm la migdiada.

Permeti'm que li expliqui com hem patit la meva dona i jo fins a arribar al terrabastall del dia d'avui, com hem viscut amb l'ai al cor durant trenta-set anys, amb estira i arronses i amb quines penes em veig avui obligat a contar-li-ho.
El cert és que la Cèlia, la meva esposa, ha estat sempre una dona de muntanya. Amb això, no s'estranyi, vull dir que sempre s'ha estimat més passar les poques vacances que hem pogut gaudir entremig dels massissos del Pirineu, perquè això de viure a la plana se li fa difícil de pair i, ja sap com són les dones, se'm queixa que li falta l'aire, renega de la fortor del mercat i s'exaspera perquè les plantes del pati no li creixen prou ufanes, que elles també necessiten aires més purs. Ja hi pot pujar de peus si li dic que en trenta-set anys que portem de casats no ha passat un sol dia sense recordar-me que la seva gran il·lusió seria anar a viure a Sant Silenciós, a l'Alta Ribagorça, una vila que vista la plaça major, vista tota.

Oi que no li fa res que prengui cadira? Doncs a mi ja em coneix, senyor notari, he treballat tota la vida i suat tot el que bé m'he guanyat encara que no he deixat de gaudir de la vida, ara ja no perquè m'apropo a la setantena, però no amago que m'he divertit amb més d'una mossa, faronera i jove, que m'ha fet més passadors els dies. La Cèlia no sé si n'ha estat mai el corrent, més aviat diria que sí, però és d'una discreció extraordinària i sempre l'he tinguda al meu costat, des del primer dia i no li puc retreure cap defecte ni mala acció. De fet, les meves històries no han estat més que petites comèdies jovenívoles, inofensives i superficials, relacions fugisseres on no m'hi he jugat mai res, petits pecats de carn que, si li he de ser ben franc, fan més mal a la meva consciència que no pas al sagrat jurament que vam proferir davant el mossèn Ambròs. Ja m'entendrà que per més que corrin les males llengües per la comarca i que les veus ocioses es llepin els dits amb aquests safareigs a mi no em xiulen pas les orelles i no em preocupa en absolut si sóc o deixo de ser el protagonista de les tardes de diumenge en cada una de les terrasses del poble. El que de debò no m'ha deixat mai tranquil, li ho confesso, és pensar amb la pobra Cèlia, que sempre m'ha tingut totes les atencions i jo, si més no penso que l'hagi traït, sí que sento que no l'he correspost com es mereix.

Encara me'n faig creus d'aquest mal viarany on hem anat a parar. La Cèlia, que és tan forta, se m'ha desfet en llàgrimes sobre el meu pit i, senyor notari, gairebé em fa vergonya haver-li-ho d'explicar tot en circumstàncies tan penoses. Li hauré d'acabar d'explicar la història per tal que se'n pugui fer el càrrec i pugui emprendre d'immediat les accions legals que cregui oportunes.

Bé, ja sap que amb l'edat les persones canvien i nosaltres ens hem trobat que amb cinc anys tots els fills se'ns han anat de casa. La gran ja ho sap que se'n va anar amb aquell gavatxot a Marsella i els dos petits se'ns han casat a la comarca i, un amb el tractor i l'altre d'instal·lador elèctric, fan via per la seva banda. I, en part perquè em sentia en deute amb la Cèlia i perquè creia que es mereixia amb escreix qualsevol gest de la meva part, vaig decidir fa un parell de mesos donar sortida als cèntims que havia anat estalviant amb tota la idea i fer el possible per buscar una caseta a Sant Silenciós per passar-hi la vellesa.

I, ja ho recordarà, va anar tot de dret: en un mes i escaig vam trobar un pastor de Sant Silenciós que ens comprava la casa de la plana a canvi que nosaltres li compréssim la seva caseta de muntanya. Fins aquí tot bé, la Cèlia ha viscut les darreres setmanes desvivint-se tot imaginant el dia que ens poguéssim instal·lar a la casona que té dues plantes i, a fora, unes quadres força grans que podríem rehabilitar. Va ser aquest mateix novembre, ara fa exactament tres dies, que el pastor, la meva dona i jo ens trobàvem al seu despatx firmant la compra-venda de les dues cases i formalitzant les transmissions davant la seva persona. Amb les claus damunt la seva taula, vam firmar la venda de la nostra casa de tota la vida a favor del pastor i tot seguit la compra de la casa de Sant Silenciós.
I comprendrà el meu desassossec si li dic que aquest matí ens hem desplaçat la meva dona i jo cap a Sant Silenciós per a començar-hi a viure i ens hem trobat la casa ocupada per una parella que afirma ser-ne els nous propietaris i la clau que ens va donar el pastor només obra la porta de les quadres annexes, que estan en un estat visiblement deplorable. Després de barallar-nos-hi una bona estona ens ha faltat temps per tornar aquí i parlar amb vostè, la única persona que en aquests moments ens pot donar un cop de mà.

Amb tota sinceritat li demano que esmerci tots el seus recursos en solucionar aquest cas, que contacti amb el pastor i li reclami les claus de la casona i que faci tots els possibles per desnonar aquesta gent que ocupa la casa de forma il·legal, perquè ara no tenim ni lloc on anar a dormir. El que jo volia que fos un lluït regal per la Cèlia s'està convertint en l'escena més humiliant que he viscut mai.

Comentaris

  • Diamant en brut[Ofensiu]
    Biel Martí | 11-12-2005

    Aquesta és la sensació que m'ha deixat el relat. Diamant perquè l'he trobat brillant en el sí de com està escrit, tota la xerrada del protagonista al notari m'ha semblat molt bona, perquè transmet l'aire de qui parla, de la plana, explicant la història quasi amb ets i uts, i sobretot molt ben escrit. Però per aquest motiu el diamant es queda en brut, el final deceb. Deceb en quant a contingut, doncs un espera alguna cosa més esbojarrada, alguna cosa que trenqui la parsimònia del discurs d'aquest faldiller que vol tenir un detall amb la dona en arribar a la tercera edat. Crec que podies explotar-ho, és a dir, trobar una continuació que portés a un desenllaç més factible. No vull dir que l'argument (el tema de la casa) no m'agradi, però si que queda com penjat. Tota aquesta història per`arribar aquí em deixa ambn el caramel només saborejat. No sé si m'explico...

    Biel.

  • mmm... m'he quedat amb ganes de més[Ofensiu]
    neret | 14-09-2005

    coincideixo bastant amb l'altre comentari, trobo que aquest relat està molt ben escrit (potser en algun paràgraf, caldria revisar la puntuació), però al final, no sé, esperava alguna cosa més.

    De fet, m'ha recordat, fins i tot (perquè mira que m'agraden molt) a algun conte del jesús montcada, per la manera de parlar del senyor, la manera de plantejar el relat... potser per això hi trobava a faltar alguna sorpresa al final...

    Per això m'imagino que s'ha de prendre com un joc, com dius a la biografia, t'has plantejat una escena i l'has desenvolupada molt bé, però sense anar més enllà (i crec que podries, i hauries, d'anar més enllà!)

  • sembla un capítol d'una novel.la[Ofensiu]
    estrangera | 14-09-2005 | Valoració: 9

    Xinxeta, en primer lloc, gràcies pel teu comentari tan amable i encoratxador.

    Quan alteu relat, fet am pulcritud i riquesa de detalls i matisos, trobo que em deixes amb la boca feta aigua. És a dir, amb la necessitat perentòria de saber-ne la continuació.

    Tal vegada però, el que tu pretenies era precisament això, deixar-nos bocabadats i perplexos. Si és així, ho has aconseguit de ple.

    Gràcies pel teu relat i per tot Xinxeta (Em fa MOLTAS gràcia el teu sobrenom! ) Petons!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: