AVM

Un relat de: Xinxeta

Aleshores vaig conèixer a l'Àlex i a l'Amanda. L'Amanda era una noia fantàstica, ens vam fer bones amigues i l'Àlex em va agradar des del primer moment, no ho vaig poder evitar. És clar que llavors jo sortia amb l'Andreu, que era decorador, i quedàvem sovint les dues parelles a passar els caps de setmana d'hivern fora d'Alacant.

L'Andreu era sorprenent. A vegades, a mitja setmana, em deia "truca a l'Àlex i pregunta-li què fan aquest divendres" i jo entenia que allò era del més natural.
Un d'aquells dies, per telèfon, l'Àlex em va dir de quedar. Ens vam veure ell i jo i em va confessar que s'havia enamorat de mi.

L'Andreu va desaparèixer fugaçment de la meva vida i l'Amanda també es va esvair. Vam començar una gran història d'amor. L'Àlex es vestia cada dia amb el llacet al coll que tan m'agradava i rèiem molt. Fins que va canviar de feina, amb l'Anna, la seva sòcia i tenia uns horaris molt irregulars.

Mai vaig arribar a conèixer a l'Anna tot i que de tantes explicacions us en podria dibuixar un retrat. L'Àlex es va enamorar de l'Anna i em va deixar d'un dia per l'altre.
El temps que va seguir el vaig passar sola i mentrestant semblava que la relació entre els dos socis anava cada cop millor fins al punt que es van comprar un pis.
En aquella època l'Andreu ja havia refet la seva vida amb l'Assun i en la seva feina de decorador va conèixer a l'Anna. Li va decorar tan bé el pis que sembla que l'Anna s'hi va quedar embadalida i l'Andreu es va acostumar a fer-li algunes visites quan l'Àlex estava fora de casa pels molts i importants motius professionals que l'ocupaven.

A mi Alacant se m'havia fet petit i m'hi trobava sola. Així que la meva vida va fer un gir quan vaig instal·lar-me a València, on vaig conèixer el Vicent, que era informàtic. En Vicent era un home de tarannà molt tranquil que aportava a la meva vida una gran sensació de pau. Vivíem en un barri de cases baixes i fèiem molta vida amb els veïns, sobretot amb la Valèria, que era una noia molt jove vinguda de l'est. Un dia se'm va ocórrer que en Vicent i la Valèria feien molt bona parella, així que vaig voler-me avançar als fets i els deixava sols moltes nits a casa d'ella, suposadament acabant una partida de cartes. A mi això em semblava bé perquè creia dominar la situació.

Va arribar un dia que el Vicent em va comentar que "calia ajudar a aquella noia, a la Valèria" perquè necessitava els papers. Així que fos per papers o per voluntat d'estar junts, el Vicent i la Valèria es van casar i sense creure'm-ho ja vivien els dos al pis del costat.

Es va escaure que quan van esdevenir-se tots aquests fets vaig rebre un correu electrònic que faltaven professors a un escola de Mataró. No m'ho vaig pensar dues vegades: vaig empaquetar les maletes i vaig anar a viure a Mataró on vaig exercir durant molts anys de mestre de música. Marta Morató, professora de cant. Marta Morató, mestre d'història de la música. Això sí que m'agradava. I vaig conèixer en Manuel, que era el professor de matemàtiques i fins al dia d'avui ens ha anat prou bé.

A en Manuel li agrada molt conduir, així que quan agafem el cotxe sovint arribem fins a Andorra, on ens trobem amb l'Assun i l'Àlex que hi viuen des de fa una bona pila d'anys i ens expliquen les històries de l'Amanda que s'ha quedat a Austràlia després de viatjar per mig món passant moltíssimes aventures.

Comentaris

  • estic força d'acord[Ofensiu]
    peres | 07-08-2005 | Valoració: 9

    amb en neret i gens amb en Biel. Aquest relat m'agrada, té un ritme ràpid i un contingut que em sembla que va més enllà dels noms i de tot plegat. El que em sembla més profund és la descripció tan intranscendent de les successives relacions, com si ningú hi estigués implicat de debò, com si les relacions que s'estableixen entre els protagonistes fossin purament epidèrmiques. Deu ser això. O potser he anat massa lluny i només volies fer un text lúdic?

    El títol no m'agrada, eh? El trobo poc atractiu. Potser "De la A a la M passant per la V"? Es mantindria la incògnita però alhora enganxaria més. (Perdona la gosadia.)

    Xinxeta, t'he conegut avui, el meu primer dia de vacances, i m'ha agradat força coincidir amb tu i poder llegir el que has escrit, de debò.

  • doncs a mi m'ha fet somriure...[Ofensiu]
    neret | 03-08-2005

    m'ho prenc com un experiment o un joc, potser no té molt contingut, però la manera de trenar la història amb les As, les Vs i les Ms m'ha fet gràcia.

  • Re: Embolics[Ofensiu]
    Xinxeta | 26-07-2005

    Sí, de fet, estic ben d'acord amb la teva crítica...

  • Embolics[Ofensiu]
    Biel Martí | 26-07-2005 | Valoració: 5

    Una història embolicada amb tants noms i amb tot passant tant de pressa. Sembla algú que hagi d'explicar la seva vida sentimental en dues línies per fer un currículum o alguna cosa així. Crec que la història donava més de sí, l'has feta tan curta i a tanta velocitat que, fins i tot, la manera de relatar-la sembla lleugerament infantil. Per exemple, frases semblants a aquesta, que poso inventada: "vaig conèixer l'Alex i després ell va conèixer al Anna i jo vaig marxar a treballar fora i vaig conèixer el tal...". Si fos una conversa entre dos, dubto que l'altre entengués alguna cosa, massa noms, massa poc temps.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: