Aranyes o el deliri d'una nit

Un relat de: Xinxeta

Sembla que s'entreté, però el que fa és molt més que un simple joc, molt més que un passatemps. Ni tan sols es pot dir que tingui temps lliure i ningú l'inscriurà mai a la seguretat social. Tota de negre, en silenci, sense despertar a ningú, desplega el seu enginy per a construir la seva vida. A poc a poc, passa el temps fent equilibris, dominant els aires per aferrar-se a la terra, sense demanar mai res a ningú. Ben fina, ben discreta, aquest aràcnid infatigable.

::::

En Joan arriba a casa. Són quarts d'onze de la nit. Deixa anar la porta amb un cop sec, tira la bossa damunt del sofà i tot seguit passa per la cuina, s'apropia d'una cervesa, s'espetarra al sofà a beure i, després del segon glop, estira la seva cama dreta sense moure cap vèrtebra i mata, xafant-la a la paret, l'aranya que teixia la seva terenyina en una de les cantonades de la saleta.

Nota de sobte com li creix sobre el còccix una cua d'escates aspres, s'aixeca del sofà i li cauen els braços cap al terra, convertint-se en un quadrípede verd esperpèntic. Gira al coll enrere per comprovar si sobre el seu nou llom s'hi conserva el tatuatge que duia a l'homòplat dret i constata que s'ha esvaït. Se sent gros, pesat, mancat d'habilitat, olora una fortor estranya, sense moure's gira el coll cap a la finestra i a través del marc de fusta identifica incomptables punts lluminosos entre la foscor.
Descobreix que ha deixat la cervesa sobre la tauleta. Una ampolla fútil, sense sentit, amb amb un cos tan burlesc.

Sona el telèfon fix de la casa i en Joan s'hi aproxima feixuc amb les seves quatre potes i amb un cop de cua s'empesca despenjar el telèfon i parla. Digui? - Comprova que la seva veu no ha canviat i que a través de l'aparell s'escolta la veu de la seva mare. La mare li pregunta si es troba bé, si està sol, si ha anat a treballar, si ha netejat la casa i si ja ha sopat i en Joan respon afirmativament a totes les inquisicions i acaben la conversa.

::::

En Joan surt de casa andromorf. Són quarts de set del matí. S'ha dutxat amb aigua freda, s'ha fet el llit, ha netejat la cervesa que havia deixat la nit anterior a la saleta i ha penjat el telèfon. Al llarg del carrer no deixa de veure-hi aranyes gegants, aranyes anant en cotxe i en moto, una aranya venent diaris al quiosc, una aranya escombrant les voreres i més tard, dins el vagó de la línia blava del metro, milers d'aranyes angoixades que viatgen atapeïdes cap a les seves respectives feines.

De nou al carrer, sortint d'una de les boques subterrànies, en Joan connecta el telèfon mòbil i truca a la Imma per convidar-la aquesta nit a casa seva.




Comentaris

  • per ser que era dolent...[Ofensiu]
    neret | 13-09-2005

    ja es veu que això de barrejar alcohol amb aranyes no porta res de bo... si noia, té raó la llibre, com sempre, molt kafkià aquest relat, ben escrit i lleugeret (estiuenc). A mi també m'ha recordat a un conte del quim monzó que és la metaforfòsis, però al revés, o sigui, d'escarabat a persona.

    Ah, i moltes gràcies pels comentaris noia, estava a punt d'escriure al fòrum queixant-me que no escrivies més relats per tornar-te'ls, però te m'has avançat.

  • Llibre | 13-09-2005

    Ei, Xinxeta!

    A partir d'avui m'ho pensaré molt i molt, abans d'aixafar una dolça i tendra aranyeta. Xe! Quin iuiu!

    Per cert... que m'has fet pensar en La metamorfosi de Kafka (salvant totes les distàncies).

    M'ho he passat bé, llegint-te. Gràcies!

    LLIBRE