L'home que vivia (II): Barcelona

Un relat de: Xinxeta

Encara no havia sortit el sol i el nostre home, l'Enric, separava tímidament amb els dos dits d'una mà la vànova gruixuda que encofrava el seu coll. Amb una respiració confiada, la Clara descansava al seu costat deixant anar uns lleus remolins d'aire. Els ulls entreoberts, l'Enric esguardava aquell rostre blanc, de faccions serenes, entre els fins feixos de cabells desordenats.
Encara des del llit, l'Enric se sentia tranquil, pare amatent, de saber que els seus dos fills reposàven en aquells moments de calma entre els seus respectius somnis puerils.

Mentre el cobrellit s'obria i l'Enric es llevava, unes insistents pessigolles al pit li deien que allò era la felicitat: un bonic dia de feina i una famíla exemplar.
Vivia a Barcelona de dilluns a dimecres i, salvant algunes excepcions, també es deixava veure els dissabtes o diumenges de cada setmana. La Clara ja sabia que certes obligacions professionals, donat l'alt càrrec directiu que ocupava, l'obligaven a viatjar massa sovint.

Barcelona era una ciutat espessa si es vivia a cop d'agulla de rellotge. S'encaixonava entre els rius Besòs i Llobregat com si no hagués trobat altra escletxa i s'enfilava cap a la muntanya fins a quedar-se a mig camí, tota poruga.
L'altra cara de la ciutat era el mar, un mar que gairebé xopava les cases, una aigua que amania la ciutat de brises i de sal, una Barceloneta abocada a una estesa persiana de blaus.

L'Enric era un enamorat de Barcelona, somreia des del seu seient del bus 67 que el portava a la feina i aquell mateix somrís encandilava a la secretària que cada dia li posava sobre la taula del seu despatx contractes, pressupostos, acords, convenis i col·laboracions que ell havia de firmar amb el seu nom. Treballava en una editorial científica d'alta volada i, una de les tasques que no podia delegar era plasmar la seva rúbrica sobre aquells papers oficials.
El seu nom en tots aquells documents era el seu projecte personal. Els traços de tinta blava, avellutada com el seu mar, esdevenien tot un gaudi per l'Enric. A cada segell, una firma; a cada projecte que havia de portar quantiosos guanys, una firma; a cada carta, des del seu bufet de la Rambla de Catalunya, una firma. I mentre resseguia les seves lletres sobre el blanquíssim satí dels papers, l'Enric era feliç.

A més de firmar, el nostre home era un negociador excepcional. Una de les seves tàctiques infal·libles consistia a entaular les reunions seient i somrient. Així era com desconcertava els altres executius de bon inici i emprenia la seva gran caçera. L'Enric començava a enraonar com una bèstia que en plena sabana agafa velocitat per aconseguir la seva presa, amb el cor desbocat, emprenia una cursa de raonaments que anàven agafant consistència a mesura que passàven els minuts, guiat per un instint carnívor que no entenia res més que el verb guanyar. Amb les cartes sobre la taula, el temperament biliós de l'Enric reeixia i tancava les negociacions exultant, amb la presa a la boca, encaixant mans calentes que adduïen milions.

Potser alguna d'aquelles tardes tenia temps per passar a recollir els nens a l'escola i al vespre, experiències domèstiques, repassava la programació televisiva amb la família.
La vida li era planera i emocionant. Plena de responsabilitats i de luxes, tal com havia de ser.

En alguna hora del dia, però, l'Enric recordava que havia d'agafar un avió. El dijous havia d'estar vivint a Sheffield. L'Enric només era un home que vivia.

Comentaris

  • Llibre | 03-10-2005

    Vaja! Una bona presentació inicial per a una llarga història. M'ha enganxat. Si més no de moment. Vaig a veure si tens alguna cosa més, sobre aquest relat.

    Per cert... per què (II)? Aquest no és el primer?

    LLIBRE

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: