De tots els mons que es perdran

Un relat de: Xinxeta

Un intens brogit de vent s'endugué la llum i el paisatge es va quedar en penombra. El Personatge, impertorbable, continuà assaborint la beguda en silenci.

L'Observador, sobri, lúcid, esguarda la terra blana, la superfície de pols que conforma la plana interior de Catalunya. El territori nu i desert sembla que busqui interlocutor, la càlida arena emana idees, viatges, vides que el Personatge intercala amb les seves pròpies experiències i maniobres vitals. L'Observador sap que tot plegat són miratges i que les altes temperatures provoquen que, només ells dos, Personatge i Observador, en aquest món inert, puguin fer recés o tan sols improvisar.

El Personatge sembla que somrigui en l'entreclaror. Resta assegut damunt una cadira de plàstic que cou degut a la intensa radiació solar rebuda. Al costat hi té parada una tauleta on hi descansa l'ampolla cada vegada més buida de licor. Li pesen els ulls. La pell de fusta de noguera se li escama. Les estretes comissures dels llavis només es mouen per a xarrupar. No se sent res, l'absència de soroll esdevé eixordadora, tampoc hi ha música per a aquest final, ni tan sols les melodies de Chopin que tocava al piano. Beethoven, també recordava haver tocat. I cantava de tenor al cor. Abans sempre cantava, la música l'omplia d'aire i de vibracions de la planta dels peus a les espatlles i des del diafragma a la boca esculpia compassos d'una energia inefable, plens i rodons.

De sobte, deixa el tub d'alcohol sobre la taula i comença a moure els dits àgilment sobre la seva falda, saltironant, talment com si se li hagués aparegut un piano davant seu i pogués tocar el seu llarg teclat sobre l'aire. L'Observador el sent murmurar paraules o notes inintel·ligibles, se'l mira amb tristor i per empatia, per tot el que es coneixen, pel franc amor que es professen, no li diu res, no gosa escapçar-li el deliri.

El Personatge ha deixat de tocar el seu piano. Ara respira accelerat i s'abraona a la copa de líquid semitransparent mentre els seus ulls s'extravien fora de la seva òrbita i cau de la cadira sobre la terra quieta, encara càlida. Estirat amb el cos tocant la sorra, les seves mans comencen a gratar el sòl inhabitat, amb tensió va movent petits granets de terra morta, de terra buida, sense nom, sense música, sense ningú.

La nit es va tancant i l'Observador, encara en vetlla, esguarda el Personatge que amb la seva embriaguesa és el darrer en deixar vestigis d'activitat humana. No es pot perllongar aquesta negra festa de comiat, l'Observador ho sap. Deixa la taula, la cadira i la beguda, recull el cos i se'l emporta lluny, més enllà de França, on encara hi ha hivern, on no tot és desert, on no se sap si hi ha música.




Comentaris

  • Xinxeta | 10-09-2005

    la idea és que Personatge i Observador són la mateixa persona però m'agraden les altres interpretacions...

    Fins ara!

  • a veure,[Ofensiu]
    peres | 07-08-2005 | Valoració: 9

    no sé si l'he entès, però m'ha semblat entreveure-hi una mena de "remake" del conte aquell de la Cigala i la Formiga. Aquí, suposo, l'Observador deu ser la Formiga. Ens trobem en un moment intermedi entre la vida de treball que l'Observador ha dut i el moment de la jubilació. L'Observador s'ho mira tot amb distanciament: ell ja ha fet els deures. El Personatge, en canvi, no ha treballat mai, sempre ha estat un dropo i un perdut, devia ser escriptor. Vaig bé?

  • deu ser la calor de l'agost[Ofensiu]
    neret | 03-08-2005

    o l'efecte de l'aire acondicionat, però m'has transportat a aquest desert sense música. M'agradaria conèixer més coses del Personatge i l'Observador, però m'ha agradat molt com has pintat l'escena. Molt ben descrita i amb una riquesa de llenguatge admirable.

    felicitats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: