L'escriptora

L'escriptora que mai no ha escrit ha decidit fer un gran gir a la seva obra: s'asseurà aquest vespre davant de l'ordinador i es posarà a escriure. Ella sap millor que ningú com n'és de dura aquesta feina, de ben petita ha hagut de patir les conseqüències de la decisió que va prendre quan tot just tenia 5 o 6 anys; esdevenir una de les millors escriptores del seu temps. Recorda perfectament les mirades incrèdules i burletes de tots aquells adults que la rodejaven i li preguntaven: i tu Anneta, què vols ser de gran? I ella, amb un posat ferm i solemne deia: -Escriptora!. Tot i ser una nena veia com els altres se'n reien, però mai no li va molestar, sabia perfectament que algun dia farien cua per tal que ella els signés l'obra, o se sentirien orgullosos de poder-la conèixer personalment.

És per aquest motiu, que després d'anys de feina silenciosa vol canviar les coses, vol fer soroll, vol gaudir en vida dels beneficis de la seva genialitat. Demostrarà a totes aquelles mirades incrèdules i somriures burletes que el nom d'Anna Garrigós passarà a la història. Ho té tot apunt: la taula neta, el cendrer net, i l'ordinador davant. Fins i tot el cel juga a favor seu: un vespre rogent de primavera. És molt conscient de la trancendència del moment, s'imagina com els estudiants de lletres escriuran als fulls d'examen: Anna Garrigosa començà a escriure l'obra que colpí la societat catalana del moment, un vespre de primavera, a casa seva, sota un cel rogent…

S'encén un cigarret i somriu… es mor de ganes de veure els rostres de tots aquells que no han confiat en ella. La seva professió també va ser objecte de brometes a la universitat. Les aules de la Facultat de Filosofia n'anaven plenes: professors i alumnes l'aturaven pels passadissos per preguntar-li sobre la seva obra. Fins i tot un bon dia el degà la cridà al seu despatx. Quina emboscada! L'Anna sabia molt bé que buscava aquell pocavergonya: prestigi! Aprofitar-se de la seva creació per tal de fer créixer el nombre d'alumnes i aumentar els pressupostos destinats al seu departament. Va ser un moment horrible. Aquell home, assegut al seu imponent despatx, va intentar intimidar-la, humiliar-la, va tenir la sang freda de demanar-li el nom del seu psiquiatra!

Malgrat tot, l'Anna no s'ha donat per vençuda i ara, davant del seu ordinador, amb un cigarret a la mà i una copeta de ratafia, escriurà la seva venjança. Ha estat un camí tan dur! Quan es llicencià les coses van anar pitjor. No va voler compaginar la seva tasca d'escriptora amb les classes que li oferiren a l'institut del poble. Quina decisió més encertada! Ara podrà gaudir de la glòria sense cap altra responsabilitat. Els pares no la van entendre, com que no publicava, no ingressava ni un duro - la societat és així, ja no té en compte la genialitat dels contemporanis, només l'interessa el nombre de pessetes que pot guanyar al cap del mes-, i per això la van fer fora de casa, quan tot just tenia trenta anys.

Però ara, ara han quedat enrere els dies de tristesa, les hores a la caixa del supermercat i els comentaris ignorants de les companyes de pis. Ara, amb 40 anys es troba davant de l'ordinador que tindrà l'honor d'emmagatzemar la millor obra en català del segle XX, s'està fumant el paquet de tabac que molts cineastes el convertiran en símbol de la inspiració, i buida poquet a poquet l'ampolla de ratafia que oferirà els tocs àcids i necessaris al seu llibre. Ja no pot fer-se enrere, avui mateix ha dit a l'amo del supermercat que no la tornaria a veure mai més.

No pot evitar recordar en Josep, aquell malparit que la va vexar, aquell mosso de magatzem amb qui va compartir llit durant anys. Maleït Josep! No va acceptar el paper que li pertocava: ser l'ombra d'una triomfadora. Pobre envejós! Per tal de no veure's en un segon terme va decidir marxar, un cop de porta i un crit: boja! Mai més no va tornar.
Quin plaer serà retrobar-lo a la presentació de l'obra, buscarà un raconet entre tots els periodistes per demanar-li disculpes. Ara, ara que la victòria és a punt d'arribar, l'Anna ja ha encès l'ordinador. Però, què li dirà ella? El perdonarà? És evident que no, ell no va creure mai en les seves capacitats, mai, i li va fer molt de mal.

L'Anna ha decidit que escriurà el llibre en clau de venjança. No només en Josep li va fer mal, els pares la van fer fora de casa, els amics, els professors, els companys de feina, tots, tots han volgut que tingués una vida dissortada. I per què? Perquè tenien por de veure que no són res al seu costat… Quina societat més cruel. I ara ella farà que s'avergonyeixin del seu comportament i que gaudeixin amb les seves paraules. Encén un cigarret i atura els seus pensaments? Gaudir? Per què ha de fer gaudir a una societat que ha volgut destruir-la?

Treu el fum i somriu, ara hi veu clar! Ara sap què ha de fer, no serà mai més escriptora, deixarà orfa la literatura catalana de les seves paraules, una pèrdua irreparable diran molts. Ja és negra nit, una nit banyada d'estels. I l'Anna fa el darrer glop de ratafia i veu clarament com els alumnes de lletres escriuren als seus exàmens: Anna Garrigós castigà per sempre més les lletre catalanes una nit de primavera banyada d'estels…