L'Escola d'Olot.

Vam començar a ballar-la el dia que se'm va posar entre cella i cella que en aquell pany de paret el que hi esqueia era un quadro de l'Escola d'Olot. Un oli. Un senyor oli. D'una bona mida i d'una tonalitat general on el verd hi tingués un predomini notable. Feia massa anys que vèiem tants pams quadrats de paret absolutament despullats. D'alguna manera calia anar-los guarnint, fent companyia al bufet que havíem portat de casa dels avis i que encaixava, per llargada i volum, entre la porta del rebedor i la llar de foc.

La meva dona -en qüestions pràctiques les dones ens passen la mà per la cara- em volia fer notar la inconveniència de la meva decisió. Ella era partidària fervent d'unes al.legories acríliques sobre tela que havia vist a la consulta del dentista, obra d'un jove artista que -deien- apuntava prou alt. Certs problemes amb la ginebra -també deien- li feien vendre l'obra a preu de parrac. Jo defensava amb ungles i dents el classicisme artístic i la tradició pictòrica que sempre m'havia plagut més. Mai m’han dit res les obres no figuratives. Entenc la pintura com una finestra oberta al món, a la realitat: una obertura per la qual un paisatge volgut i triat, elegant i amable, entra a casa. Després de molt discutir sobre la qüestió, de no poques males cares i de cert espesseïment atmosfèric a la convivència matrimonial, vaig aconseguir fer valer el meu criteri, tot i el risc d'haver de sentir sempre més comentaris sarcàstics sobre el "cromo de la xocolata Torras", que era com ella anomenava, generalitzant i execrant de manera poc justa, qualsevol peça sorgida de l'escola garrotxina.

Sabia l'adreça d'una bona galeria d'art on sovint hi programaven mostres pictòriques d'artistes de renom. Comptava anar-hi a treure el nas per temptejar el mercat i així vaig fer-ho a la primera de canvi. Els preus em van refredar de cop. I mireu que hi havia alguna obra que prou encaixava en els meus plantejaments però la tarifa de la casa era del tot dissuasòria. Vaig voltar també per totes les fires del dibuix de totes les festes majors de totes les capitals de comarca sense un resultat plausible: tot allò que feia goig s'escapava de les meves possibilitats de pagar-ne gust i ganes. I per botigues i magatzems de brocanters i antiquaris. El mal moment econòmic havia propiciat, en segons quins casos, que les necessitats d'efectiu duessin els tenidors d'obres d'art a vendre-les per obtenir líquid. Veritables pinacoteques bastides durant decennis s'havien fos en cinc minuts, venudes al millor postor en subhastes o deixades a les mans de professionals de la compra-venda. Aquests, al seu torn, coneixien prou bé el valor de les peces adquirides i els preus de revenda es mantenien a l'alçada de les circumstàncies a l'espera del moment oportú o de l'arribada del comprador amb l'armilla ben farcida, que no era el meu -el nostre- cas.

A dues cantonades de la feina hi havien instal.lat un negoci de compra-venda d'articles de segona mà. Els cosmopolites ara en dirien un cash-converter, un nou concepte d'establiment a mig camí entre un mont de pietat i un drapaire. Era una mena de dipòsit monumental de trastos. Qui tenia a casa alguna peça que fes nosa, que hagués caigut en desús, que fos passada de moda, tenia la possibilitat d'acudir a aquell magatzem, lliurar-ho allí i esperar que algun comprador se n'enamorés. El local tenia els aires d'una baluerna farcida de mobles i peces d'equipament domèstic: armaris, butaques, taules i cadires, neveres esbudellades, llums de peu de l'any de la picor, tocadiscos de quan els discs eren de vinil, alfombres i barres de cortina... Anant a treballar jo hi passava per davant cada dia i a vegades hi veia furgonetes aturades que descarregaven fato i l'entraven a aquella mena de basar. O viceversa. Un dia una parella baixava un llit de matrimoni d'un furgó tronat i l'endemà dos marroquins carregaven un frigorífic a la baca d'un Mercedes. A còpia de passar-hi tot sovint vaig identificar l'encarregat, que feia de director d'operacions i tan aviat dirigia el trànsit de mobles com atenia el públic a la recepció. Una tarda vaig entrar-hi, vaig fer un cop d'ull per passadissos i prestatgeries, em vaig acostar al taulell i, amb una targeta de visita per davant, vaig explicar-li què cercava. La pintura era un article que tocaven poc, però va prendre nota de la meva petició, va desar-se la tarja i va dir-me que el dia que rebés alguna partida que fes per mi m'avisaria. I al cap de sis setmanes, un dimecres a la tarda, vam rebre la trucada. Acabava d'arribar un buidatge d'un pis del barri vell i, entre calaixeres i trinxants, tauletes de nit i matalasssos de llana, hi havia tres o quatre quadres d'època. Potser havia arribat el moment de fer el cop de cap. La meva dona era a la perruqueria i no em va faltar temps per anar-la a esperar i, amb un cop de cotxe, plantar-nos a la porta del magatzem mitja hora abans de tancar. L'encarregat ens va atendre. Tenia les peces arraconades darrere el mostrador. Hi havia un retrat de tres quarts d'un senyor amb bigoti i barba, gras, ufanós, que feia cara de patriarca i lluïa una armilla i la cadena d'un rellotge de butxaca. Hi havia una natura morta que presentava una llebre abans de ser escorxada acompanyada d'un morter, dues cabeces d’alls, una ampolla de vi rosat i tres magranes. La meva muller, sense dir ni piu, feia cara de circumstàncies i somreia socarronament, com qui deixa per impossible a algú que està a punt de precipitar-se barranc avall. Ella tenia al cap, sens dubte, els acrílics de la sala d'espera del dentista.

Ens vam decantar (dir-ho en plural ja és molt dir, atesos els antecedents de l'adquisició) per un 50 figura -el format s'avenia amb les mesures de la paret- amb una vista de la fageda després d'un ruixat. El verd era una meravella de nítid i pur. Les fulles de les plantes mostraven una limpidesa extraordinària. Aquella tonalitat viva, lluent, gairebé orgànica de l'oli em va captivar només de veure'l. El sotabosc, xopat per la immediatesa del xàfec, gairebé es podia flairar: Ah, aquella olor de terra molla! En un racó s'hi havia format un bassal i un tou de falgueres del marge contigu s'hi emmirallava. Tot el paisatge era la pura visió d'una tarda de finals d'estiu havent plogut. Entre les capçades dels faigs, uns raigs de llum tímids hi feien aparició anunciant, tal vegada, la fi de la tempesta. La firma de l'autor era indeterminada per il.legible però l'endemà vam (voldreu disculpar-me una vegada més aquest plural quasi majestàtic) encarregar en una casa especialitzada un marc adequat: daurat, amb força relleus, ondulacions i faramalla i una pàtina antiga que conferia al conjunt un aire de qui-sap-què per quatre rals.

Armat del filaberquí i del nivell de bombolla, vaig disposar-me a penjar el quadre al lloc que l'havia estat esperant durant tant temps. Vaig prendre mides, vaig centrar-lo al pany de paret, vaig calcular l'alçada on quedaria a un nivell de visió òptim i vaig buscar el punt d'horitzontalitat perfecta. Dos forats amb la broca del vuit, els tacs corresponents i un parell d'angles acabaren d'enllestir la feina. Per fi, l'oli d'Olot presidia la sala i donava categoria i personalitat a l'ambient. Semblava talment que aquella atmosfera humida, verda, terrosa i vegetal es pugués percebre amb tots els sentits a l'estança. Com si fos cosa de màgia, fins i tot feia l'efecte d'haver baixat la temperatura un parell o tres de graus: la meva dona va experimentar una lleugera sensació de pell de gallina i, mentre li abraçava les espatlles contemplant el quadre abans d'anar a dormir, em va comentar que si no arriba a ser pel meu càlid contacte hauria hagut d'anar a l'armari a buscar-se una rebequeta.

L'endemà al matí, a primera hora, abans d'obrir els balcons i ventilar el pis, a la sala s'hi sentia una identificable flaire de terra molla i de sotabosc. De cap manera, en un pis al centre de la ciutat, era explicable aquella sentor sense haver-hi emmagatzemat cap element d'origen bosquetà ni existint-hi la menor obertura a l'exterior capaç de comunicar-hi aquella aroma. A la tarda, havent dinat, la dona em va telefonar a la feina. En un racó de la saleta, a nivell del sòcol, semblava haver-hi detectat un tou de molsa incipient. Ja sabia que no m'ho creuria, deia, i per això pensava deixar-l'hi, intacte, fins a la meva arribada. Plegant de treballar, a punta de fosc, la clapa de molsa ja feia goig: n'hi hauria hagut prou per poder guarnir un bon pesssebre. I em va semblar, mirant de reüll i tocat encara per la perplexitat, entreveure uns brots de falguera entre la butaca orellera i el revister de l'altra banda de la saleta. Acabats de sopar, del paviment de mosaic se'n veia ben poc. Estava gairebé del tot cobert de botànica general: molsa, falgueres, ortigues, romagueres, i tantes i tantes altres plantes que potser s'hi hauria pogut recollir la llista sencera d'ingredients de la ratafia. Aturats al pas de la porta, la nostra sensació era d'una absoluta incredulitat. Vam avançar fins al sofà, notant el tacte esponjós, flonjo, de la fullaraca del sotabosc cedint a la pressió dels nostres peus i sentint l'inconfusible crec-crec de branquetes trencant-se. Agafats de la mà, impàvids, miràvem el quadre, presidint la cambra, i una alenada d'aire fresc ens acaronava els rostres. Ella va voler-se asseure i amb la mà esquerra va haver d'apartar uns brots de gatosa. La tapisseria blava del sofà va reaparèixer, com si haguéssim estat setmanes senceres sense haver-la vist. Estintolant el cul al reposacolzes, va acabar de doblar l'esquena mentre m'assenyalava un clap de rossinyols, els primers de la temporada, que havien aparegut als peus de la tauleta de centre. La nostra sensació era d'un absolut astorament. Era com si estéssim sota els efectes d'un còctel d'al.lucinògens i estupefaents de disseny. Cap mena de pessigada era capaç de despertar-nos i fer-nos tornar al món real. Ni sabíem per on començar: què es pot fer, en aquests casos? ¿Anar a picar a la porta dels veïns? ¿Telefonar a la família? ¿Avisar la policia? En aquest cas, ¿quin cos hi tindria competència? ¿Posar-ho en coneixement d'algun programa de televisió, d'aquests sensacionalistes que sovintegen a la franja horària nocturna? Conscients de tenir una mala peça al teler (ningú no ens faria cas, ningú ens prendria seriosament, a aquelles hores) vam convenir que la postura més prudent seria tancar la porta, enfilar el passadís, entrar a la nostra cambra i ficar-nos al llit. I mirar d'agafar el son. Potser sí que alguna cosa ingerida per sopar no estava prou en condicions i la digestió ens estava fent una broma pesada.

Ben passada la mitjanit, posem-hi sobre quarts de cinc de la matinada, un soroll em va desvetllar. Era un mena d'udol que provenia de la sala. Encara no sé com vaig tenir esma de desensobrar-me de l'edredó, calçar-me les sabatilles i anar-hi a donar un cop d'ull. La porta continuava tancada i em va costar cert esforç poder-la obrir: quedava mig bloquejada per la nosa que hi feien, al darrere, uns arbustos. Amb la mà a l'interruptor, parat al pas de la porta, observava amb una perplexitat íntimament pressentida com s'havia format una bassa de bona mida al mig de l'estança. Un mussol (que devia ser el protagonista dels udols) m'atalaiava des de la branca d'un faig jove i dos conills es ficaven al cau, espantats per l'encesa súbita del llum del sostre. L'arribada de la meva dona, que s'havia sobresaltat amb l'enrenou, va coincidir amb la irrupció en escena d'un caçador, armat d'una escopeta de dos canons, equipat amb un sarró i proveït de cartutxos. Anava ben abrigat i calçat i, veient-nos allí, en pijama, no es va poder estar d'aturar un moment la marxa i saludar-nos:

-Bon dia! Avui hi ha una humitat d’aquelles que se't fiquen als ossos...!

A vegades, una retirada a temps és una victòria. Sense acabar d'entendre-la, quan vaig sentir la meva muller dir no sé què de casa de la seva mare, vaig comprendre que aquella etapa de liberalitat artística havia tocat cim. Claudicació. A punta de clar correspondria despenjar l'oli i tornar-lo al dipòsit d'objectes usats. Ja trobaria jo qualsevol excusa per encolomar-los la peça altra vegada sense aixecar sospites. Pel preu no discutiríem pas. Si no me l'admetien, disposava del telèfon del servei municipal de recollida de trastos. Dimarts i dissabtes arreplegaven andròmines de cert embalum en punts concertats a tots els barris de la ciutat. Tocaria passar per cal dentista i demanar l'adreça del jove artista dels acrílics. I, sobre tot, convindria mossegar-se la llengua. M'hauria agradat fer la prova amb un paisatge de l'Empordà de l'estil del que vaig veure penjat al menjador d'una fonda: un camp de blat esquitxat de roselles a primer terme i, en perspectiva, la silueta del turonet de Pals al fons, -ja se sap: la Torre de les Hores, el Pedró...- sota un cel desmoblat i nítid.

A Olot, decididament, hi plou massa.