El reportatge

Mil nou-centes vuitanta-tres fotos. Aquesta vegada potser n’ha tirat moltes més del compte però cinc dies a Barcelona no permeten donar treva al disparador de la càmera. El gran plaer no és el viatge en si mateix sinó que és poder veure el món per un forat. I llavors, de retorn a Tòquio, traslladar les imatges a l’ordinador i anar-les seleccionant, classificant, retocant… Mirar i remirar-les una i mil vegades i descobrir paisatges, escenes, monuments exòtics i llunyans enquadrats fa dies a través del visor fotogràfic de la màquina d’altíssima resolució record del seu vuitantè aniversari.

Li agrada la maniobra de traspàs de les fotos al disc dur des de la rèflex. El programa de descàrrega les va mostrant per pantalla amb una fugacitat raonable, a mesura que s’assenten a la carpeta provisional. La targeta de memòria s’allibera d’una càrrega pesant i ell va veient passar a ritme ràpid les estampes capturades durant tot el periple. Deu ser la mateixa sensació que experimenten els que estan en risc de mort imminent. Diu que veuen passar imatges de tota una vida en fraccions de segon. Ho ha llegit en algun lloc, potser al suplement dominical d’un diari, però ara mateix aquesta opressió al tòrax i aquesta violenta sensació d’ofec no li permeten recordar-ho amb precisió.