Memòria d'R.B. (2)

Amb la finalitat de seguir alimentant la llegenda d’aquell home únic i com que l’anterior nota d’aquesta sèrie està resultant prou seguida, em permetreu que torni a reivindicar la figura d’R.B. (en mantindrem la confidencialitat) com a major mentider compulsiu d'Europa. La història que presento tot seguit es desenvolupa simultàniament als dos costats de l’Atlàntic i també havia estat molt sentida, comentada i riguda.



El magnicidi.

A altes hores d’una nit de la segona quinzena de novembre de 1963, el nostre home dormia plàcidament al llit, amb la seva dona. Tot d’una, va sonar el telèfon (no en tenia pas tothom, de telèfon, aquell temps). Amb el sobresalt d’una trucada a aquelles hores, R.B. s’aixecà del llit i despenjà l’auricular. La telefonista va avisar-lo que la trucada entrant era una conferència internacional, provinent dels Estats Units, de Dallas.



-Digui!



-R.B., sóc la Jackie, et truco des de Dallas! Ai, Déu meu, R.B., no saps pas quina una me n’acaba de passar. Me n’ha passat una de grossa, R.B.! Acaben d’assassinar el meu home, el President. Anàvem en un cotxe descapotable i ens han disparat… No sé pas què he de fer ni com he de reaccionar, R.B. Estic en estat de xoc!



-Ostres, Jackie, això que m’expliques és tremend! És una notícia terrible! Ho sento molt i em sap greu ser tan lluny de vosaltres. Mira: aquí a Girona ara són altres hores de la matinada, jo estava dormint perquè m’he de llevar molt aviat per poder anar a obrir el negoci i tinc el cap molt espès. Però no hi pateixis perquè d’aquí a unes hores, quan tots plegats haguem recuperat un xic de serenitat ja et telefonaré i et diré el que em sembla que ha de fer una primera dama en moments com aquests…



I, tal dit tal fet, a mig matí R.B. va demanar una nova conferència transatlàntica i va poder parlar amb la desolada vídua per donar-li la seva visió de la situació i els primers consells diplomàtics i personals, que ella va agrair sempre més.



I, tal com deia l’altre dia, el paio explicava històries com aquesta i quedava tan ample. I nosaltres, els joves, l’escoltàvem meravellats, entre l'admiració i la veneració. I posant-nos les mans al cap!