LES VEUS

Cap veu no s’estalvia d’ofegar-se dins d’una altra. La menuda en un rierol que mena a un riu, on també s’hi viu; el riu, en una llacuna; la llacuna, a la mar, on cap veu no es mor.
Aquest és el cicle de tota veu, també la meva, que consisteix a aparèixer, fluctuar i acompanyar-ne d’altres. De vegades resseguir-les i fer-me-les pròpies; d’altres, només fer costat als qui la guarden ben endins, amb massa força sota l’ungla del dit gros del peu.
Fils de veu captius que només brollen del clot quan el cos s’empeny al límit de l’ofec i el cap de fil, tibat amb un ham, ateny una clariana on les veus es trenen en una corda que s’enfila més enllà de La Vora i dels cims i mena cap a un indret on cada veu s’aferma per reclamar certeses.